La retòrica: història, mètodes i estructura del discurs persuasiu

La retòrica: des de l'Imperi Romà fins a la societat contemporània

Després de la caiguda de l'Imperi Romà, la retòrica es conserva a través del sistema de les arts liberals, formades pel Trivium i el Quadrivium. El Trivium comprèn tres matèries relacionades amb la comunicació i el llenguatge: retòrica, gramàtica i dialèctica. El Quadrivium inclou la geometria, l'aritmètica, la música i l'astronomia. Aquest conjunt és la base del coneixement i va néixer en els primers segles.

L'Edat Mitjana

Durant l'Edat Mitjana es van estudiar les primeres preocupacions i qüestions filosòfiques, com la veritat o l'ésser humà. L'aparició del cristianisme va obligar a adaptar la cultura clàssica, i gràcies a l'Església es va conservar tot el coneixement, incloent-hi la retòrica.

Una de les disciplines pròpies de la retòrica és l'art de predicar. L'Església va adaptar la retòrica a la predicació i va parlar d'una eloqüència sagrada, però no de l'eloqüència política. Sant Agustí va intentar adaptar la cultura clàssica al cristianisme. La retòrica també es va entendre com l'art de dictar, és a dir, l'art d'escriure cartes (segle XI), i així el mètode aristotèlic es va veure reforçat per les influències clàssiques.

Segles XIII i XIV

Cap a l'any 1300 es va mesclar l'eloqüència amb la poesia, amb un llenguatge carregat, poètic i un gust per la bellesa formal. Destaca Dante, que va escriure De vulgari eloquentia, i va introduir la poesia dins de la retòrica. Durant els segles XII i XIII van sorgir noves llengües, en una transició de la cultura culta i intel·lectual cap a una llengua diferent. També van aparèixer les primeres universitats, com la Universitat de Palència, i es van produir xocs intel·lectuals entre la retòrica eclesiàstica i una retòrica no confessional (laica).

El Renaixement

El Renaixement (segle XV) va suposar la tornada a les normes clàssiques. Com que ja existien països i nacions pròpies, no es pot tenir una visió global de la retòrica, sinó que cal estudiar la retòrica de cada país. A Espanya, Nebrija va escriure un manual de retòrica que recuperava Ciceró i Quintilià. Luis Vives va escriure tres llibres sobre retòrica. El Brocense es va inspirar en els humanistes per estudiar l'art de comunicar bé i considerava impossible crear una retòrica nova. Miguel de Salinas (segle XVI) va ser el primer a escriure un manual de retòrica en castellà.

Barroc, Neoclassicisme i Romanticisme

Durant el segle XVII, en ple Barroc, la retòrica va recuperar presència pública, i la va mantenir sobretot l'ordre dels jesuïtes, que la van aplicar a les seves escoles. Al segle XVIII es va viure el debat entre el neoclassicisme i el romanticisme, entre el clàssic i el modern, en el context del despotisme il·lustrat, la Revolució Industrial i l'emergència de la burgesia. La retòrica es va seguir cultivant en l'àmbit educatiu i religiós, i es va separar clarament la poètica de la discursiva.

Segles XIX i XX

Durant els segles XIX i XX, la gent va començar a llegir diaris on els grans intel·lectuals hi posaven les seves reflexions perquè tothom les llegís. Van sorgir els articulistas (escriptors periodistes), com Larra.

Els elements del discurs i les tres accions fonamentals

Segons Aristòtil, en la retòrica hi ha tres elements: l'emissor, el receptor (públic) i el missatge.

Per fer un bon discurs cal dur a terme tres accions fonamentals:

1. Inventio

La inventio consisteix a seleccionar el tema que volem triar i a establir les proves, raons i arguments que utilitzarem. Per plantejar els arguments-proves cal tenir en compte dues línies:

• La línia lògica: proves que fonamenten l'argumentació (objectiu).
• La línia psicològica: ha de despertar emocions en el receptor (subjectiu). Hi ha una càrrega ideològica i moral.

La barreja de totes dues és el que fa que el discurs persuadeixi. Cal saber quin percentatge posar de cada una.

Factors que influeixen:

• La disposició dels receptors: com està la gent?
• El canal: és un mitjà molt llegit o escoltat.
• El nostre estat d'ànim.

Tots els textos argumentatius-opinatius s'escriuen mitjançant dos mètodes: el mètode inductiu, que va de allò concret a allò general, i el mètode deductiu, que va de allò general a allò particular.

Mètode inductiu (el més directe)

Parteix d'alguna cosa concreta, que es converteix en actualitat. Es pot començar per un fet anecdòtic que convida a seguir llegint. Del fet concret sorgeix una argumentació que acaba derivant en una conclusió que necessàriament supera allò particular i acaba en una teoria més general.

Aquest és el mètode més efectiu, perquè des d'un principi el receptor se sent atret (es comença comparant dues realitats o amb una pregunta al lector). A més, l'efecte persuasiu és més directe. Permet enllaçar opinió i actualitat, i per això és el mètode que permet una major càrrega psicològica: ens porta més al cor que a la raó.

Si triem el mètode inductiu, s'aconsegueix mitjançant l'exemplum, que consisteix a presentar dues idees, fets o realitats de manera equivalent sense que sigui necessària una prova que ho demostri (analogia). Basta que sigui creïble: tractem de demostrar una realitat des del nostre punt de vista perquè resulti creïble. Hi ha dos tipus: poden ser arguments basats en fets que ja han succeït o bé nous (cal crear l'argument).

• Paràbola: relats breus que serveixen per comparar, i en deduïm el seu sentit.
• Faula: desenvolupament d'un fet que conté implícita i explícitament una moralitat.

Mètode deductiu

És el mètode més rigorós i intel·lectual. És un tipus de text que obliga el lector a prestar més atenció. Hi ha un major distanciament emocional (i més racional), i el pes el porten més les dades i l'anàlisi científica. La conclusió reforça la idea principal. Per exemple: la immigració i com afecta les costes andaluses.

La deducció ve donada pel terme entimema, un silogisme aparent, és a dir, que des del punt de vista és aparentment lògic. Com a base de la deducció poden ser:

• Demostratius: tracten de demostrar l'existència d'alguna cosa o realitat per arribar a una conclusió determinada.
• Refutatius: s'utilitzen per rebatre arguments que no compartim (quan contestes amb un altre argument).

La diferència entre l'exemplum i l'entimema és que amb l'exemplum s'aconsegueix una persuasió més subtil, que obliga el receptor a prestar més atenció i a prendre un rumb únic (el receptor no troba alternativa).

2. Dispositio

La dispositio consisteix a ordenar el que diem: com ordenarem els nostres arguments?

• Exposició o narració: relat dels fets, explicats com si fossin una notícia, que conformen la causa. Serveix per preparar el lector per al desplegament argumentatiu que ve després. Inclou:
  1. Fets: es poden explicar com vulguem, però han de ser veritat. Poden tenir un ordre natural o artificial.
  2. Descripcions: descriure el fet. Aquí és on podem desplegar la nostra creativitat, i és el més atractiu.
• Demostració, proves o argument: tot el que hem pensat que hem de dir es desplega aquí, amb els raonaments elaborats en la inventio.
• Proposició: la nostra proposta argumentativa. Aquí comencem a mostrar-nos i plantegem el nucli, la carta de presentació.
• Argumentació: exposem totes les nostres raons lògiques i psicològiques per sustentar les nostres opinions.
• Epíleg: part final del discurs, on es manifesta l'opinió pura i dura, de manera directa, i és on es posicionen a favor o en contra.

3. Elocutio

La elocutio fa referència a la manera de expressar-nos i comunicar-nos. Primer cal escriure bé (amb una correcta concordança) i després introduir la bellesa formal del discurs, que convidi a llegir. Aquí podem desenvolupar la nostra creativitat, que és el que ens definirà, perquè el receptor identifica un estil concret amb una persona concreta. Una falta d'ortografia enfonsa la nostra credibilitat.

Cal manejar un lèxic ampli i variat, combinat amb el factor psicològic, perquè el que escrivim és per convèncer.

Passos fonamentals:

• Triar les paraules adequades: precisió del llenguatge.
• Compondre de manera atractiva: el més difícil, amb humor, jocs de paraules, figures retòriques… Comparar realitats persuadeix molt.

Forma i fons són inseparables, i igual d'importants a l'hora de plantejar un discurs o un text.