La República Romana: Guerres Púniques i expansió a la Mediterrània
L'expansió romana per la Mediterrània occidental
La Primera Guerra Púnica (264-241 aC)
A mitjans del segle III aC, Roma es va veure immersa en un dels conflictes bèl·lics més importants: les guerres contra els cartaginesos. La causa va ser la confrontació de l'interès romà per expandir-se cap a occident. Les llegendes romanes atribuïen l'origen de la guerra al fet que Enees, fugint de Troia per dirigir-se a Itàlia, es va aturar a Cartago i es va enamorar de la reina Dido. Després l'abandona i aquesta se suïcida. Fins al segle III aC, les relacions entre romans i cartaginesos es basaven en pactes de no-agressió. L'any 264 aC, els cartaginesos van assetjar Messina. El resultat va ser una guerra de vint-i-tres anys que va acabar amb la victòria dels romans i l'expulsió dels cartaginesos.
La Segona Guerra Púnica (218-201 aC)
Acabada la Primera Guerra Púnica, els romans es van dedicar a consolidar el poder a la Gàl·lia. Al mateix temps, els cartaginesos havien conquerit la meitat oriental del territori de la península Ibèrica i havien establert una mena de regne amb capital a Cartagena. L'any 219 aC, els cartaginesos van assetjar Sagunt. Aquest fet va desencadenar una nova guerra. Molts pobles d'Itàlia que havien estat sotmesos per Roma es van passar al bàndol de l'enemic, juntament amb Sicília i Sardenya.
Els romans es van proposar dos objectius principals:
- Tallar el subministrament de tropes a Anníbal des d'Hispània.
- Sotmetre una altra vegada els pobles itàlics que s'havien revoltat.
El 218 aC van enviar un exèrcit a Hispània que va desembarcar a Empúries i hi va establir la primera base militar. El 209 aC, el seu fill homònim es va apoderar de Cartagena i va aconseguir expulsar els cartaginesos d'Hispània. Finalment, el Senat va decidir enviar cap al nord d'Àfrica un exèrcit de vint-i-cinc mil homes. Cartago va continuar sent un estat independent, però Roma va obligar els cartaginesos a lliurar-los totes les naus i elefants.
La Tercera Guerra Púnica i la destrucció de Cartago (150-146 aC)
El Senat va declarar la guerra contra els cartaginesos. El 147 aC va ser enviat a Àfrica el cònsol Publi Corneli, que després d'un setge i d'una batalla va destruir la ciutat i va esclavitzar tots els seus habitants.
La Primera República Romana (509-272 aC)
Llegendes de la Roma republicana
Els escriptors romans il·lustren la primera època d'existència de la república amb una sèrie de llegendes exemplars, que tenien per finalitat estimular entre els ciutadans valors com l'audàcia, l'heroïcitat i el sacrifici per la pàtria. Mostraven les virtuts que honoraven els primers homes i dones de la república. N'hi ha dues de destacades:
- La d'Horaci Cocles, que explica l'últim intent dels etruscs de restablir la monarquia a Roma.
- La que explica el comportament d'Atili Règul durant la Primera Guerra Púnica (256 aC).
Els conflictes interns
Els primers segles de la república romana van estar marcats per la creació d'una organització politicosocial basada en càrrecs de tipus electiu que substituís les antigues institucions monàrquiques. Van sorgir molts conflictes entre les diferents classes socials. Per evitar l'augment de les tensions internes, durant dos anys (451-450 aC), un equip de deu homes, els decèmvirs, van elaborar per escrit la Llei de les XII Taules: una constitució republicana que recollia el dret consuetudinari i posava les bases per igualar els drets de patricis i plebeus.
Altres lleis que van determinar els drets dels uns i els altres van ser:
- Les lleis Valerio-Horàcies (449 aC), que establien la inviolabilitat dels representants de la plebs i la legalitat de les decisions de les assemblees plebees.
- La llei Canuleia (445 aC), que permetia el casament entre patricis i plebeus.
- Les lleis Licínio-Sèxties (376 aC), que facilitaven l'accés dels plebeus al consolat.
L'expansió itàlica
Quan la república va ser proclamada, els romans van haver de fer front als etruscs, que van intentar tornar a instaurar la monarquia sense èxit. El segle V aC va estar presidit per una sèrie d'aliances i de guerres. La primera meitat del segle IV aC es va caracteritzar per les lluites defensives contra tres onades d'invasions de gals, que segons la tradició van arribar a ocupar Roma (381 aC). A mitjans del segle IV, un cop annexionat el Laci, es van iniciar tres guerres contra els samnites, un poble que ocupava la Campània (341-291 aC), la qual cosa va col·locar la república romana a la frontera de la Magna Grècia i l'imperi cartaginès. Als territoris del sud d'Itàlia, moltes colònies gregues es van aliar amb Roma per raons estratègiques.