Renaixença, Guimerà i la Novel·la Catalana del Segle XIX

La Renaixença a les Illes Balears

La Renaixença a les Illes Balears fou un moviment de caràcter romàntic i que, a més, es va inscriure en el caire conservador i historicista. El lema adoptat pels Jocs Florals, en què participaren molts poetes mallorquins, és ben significatiu: Pàtria, Fe, Amor. Amb anterioritat a la Renaixença catalana, va sorgir a Menorca un grup d'escriptors en català. Aquest fet cobra un especial relleu si tenim en compte que aquests escriptors menorquins es trobaven en els moments de màxima decadència de la llengua i la literatura catalanes.

Tomàs Aguiló, Marià Aguiló i Josep Pons i Gallarza, no sols van aconseguir fer-se un llenguatge literari molt acceptable, sinó que sentien apreci per l'idioma. Les seves composicions eren de caire popular, escrites en llenguatge planer i molt expressiu. Quant a la llengua, enfront del dilema que es plantejava als escriptors de la Renaixença, Tomàs Aguiló acceptà decididament la solució popular: fluid i elegant. Això revela ben clarament un fet important: a les Illes Balears la llengua s'havia conservat més pura, més expressiva que en el continent i, per tant, els escriptors d'aquí es trobaven amb un instrument més eficaç que no els catalans del Principat.

Àngel Guimerà i el Teatre

Àngel Guimerà va destacar en l'activitat teatral. En la seva obra conjunta es poden destacar quatre etapes.

En la primera etapa, va publicar Mar i cel, que els estudiosos estan d'acord que aquesta és l'obra més ben construïda d'aquesta primera etapa i que narra la relació de dos joves que pertanyen a dues cultures molt diferents, fet que els condueix al final tràgic.

En la segona etapa, publicà Maria Rosa, un drama centrat en la conflictivitat social i la violència que comporta. Amb un conflicte passional en primer pla, aquesta obra recull la forta agitació social que es vivia a Barcelona en aquella època. Més endavant va estrenar La festa del blat i el drama més representat de tota la seva obra, Terra Baixa, en què, a través dels conflictes d'un món rural que aparentment sembla feliç, Guimerà ens presenta una relació d'amor i odi entre els personatges, que només resol la "terra alta", la terra no contaminada per la corrupció.

En la tercera etapa, influït pel Modernisme que s'estava imposant, Guimerà provà d'escriure seguint la nova moda literària. Les obres d'aquest període tenen un cert aire modernista, i incorporen elements molt propis de la nova tendència: la presència màgica de la nit, un món fantàstic... Parlem d'obres com La Santa Espina.

En la quarta etapa, descobrim un Guimerà preocupat per la història més immediata, pels esdeveniments que passaven al món en què vivia. En una obra com ara Jesús que torna, Guimerà ens hi fa evident la preocupació que sentia pel conflicte europeu en la Primera Guerra Mundial.

La Novel·la al Segle XIX

Just quan la burgesia pren un protagonisme social i polític indiscutible a tot Europa, la novel·la viu també un moment brillant, que fa que els autors s'afanyin a complaure els gustos d'un públic lector d'emocions. La novel·la moderna europea constitueix una història paral·lela al desenvolupament de la ideologia burgesa, bàsicament urbana, sobretot perquè els autors s'adapten als gustos dels lectors, i aquests lectors cal cercar-los entre l'estament burgès.

Realisme i Burgesia

La literatura només té un lector poderós: el lector burgès. S'observa, també, com augmenta el públic lector femení. Podríem afirmar que la burgesia del segle XIX no necessita evadir-se cap a mons desconeguts i fantàstics a través de la lectura perquè el seu propi món li és molt plaent, i és aquest món el que espera trobar reflectit a les novel·les. El capdavanter de la concepció de la novel·la com a expressió de la mentalitat burgesa del segle XIX, per tant, el pioner del que entenem com a novel·la realista va ser l'escriptor francès Honoré de Balzac, autor de La Comèdia Humana. El concepte de Realisme va estretament lligat amb el concepte de versemblança literària. Qualifiquem de "versemblant" tot allò que és possible, que ens és creïble. La novel·la realista és aquella ficció literària que, sense ser veritat, pot semblar-ho. El corrent realista s'escampà per tot Europa i les novel·les de tots els escriptors aviat foren traduïdes i llegides a tots els països.

El Naturalisme d'Émile Zola

Per altra banda trobem el Naturalisme, que, en termes de literatura, ho entenem com aquella teoria proposada per Émile Zola a la segona meitat del segle XIX que pretén dotar la novel·la d'unes característiques gairebé científiques per tal que les obres literàries col·laborin a l'estudi de l'espècie humana. Émile Zola és l'autor que marcarà el naixement del naturalisme novel·lístic. En el pròleg de la seva novel·la, Zola admet que la proposta literària que escriu neix del mateix Realisme, encara que en vol ser una superació, o una continuació. Podem definir, així, que el Realisme pretén abraçar tota la realitat, mentre que el Naturalisme agafa, d'aquesta realitat, només el fragment o els fragments que mereixen un estudi especial. És per aquest motiu que les novel·les naturalistes s'omplen de personatges molt peculiars.

Narcís Oller i la Novel·la Catalana

Quan, al segle XIX, els escriptors catalans volgueren escriure en prosa es trobaren que pràcticament no hi havia producció narrativa des del final de l'edat mitjana, des de Tirant lo Blanc. Encara que l'únic autor de novel·les en català del segle XIX que es pot considerar plenament realista és Narcís Oller, en la seva obra s'ha de tenir en compte el nou corrent literari: el Naturalisme.

La primera novel·la de Narcís Oller és La papallona. La qualitat narrativa d'aquesta obra i l'empenta creadora que Oller hi demostra la converteixen en una novel·la important dins del panorama narratiu català del segle XIX. Finalment, després d'un llarg camí, es pot considerar que el gènere novel·lístic havia estat recuperat.

En una segona etapa, Oller va escriure L'escanyapobres. En aquesta novel·la l'autor presenta un quadre absolutament negatiu dels éssers humans, uns éssers deshumanitzats que només es mouen per una passió malaltissa: la dels doblers. Seguidament, Oller amb Vilaniu presenta la imatge d'uns fets i d'uns personatges al voltant d'una història d'amor que acaba en tragèdia, amb un final inversemblant i massa precipitat. En canvi, amb La febre d'or Oller va recuperar el seu lloc de novel·lista. Es tracta d'una novel·la en què el tema de fons és l'ascensió de la menestralia a la burgesia mitjançant el joc de la borsa, durant el període que es coneix com el de la "febre d'or".

Finalment, publicà Pilar Prim, amb què va aconseguir una línia més psicològica. La introspecció que fa Oller en el personatge principal, Pilar Prim, és perfecta, com també ho és la impassibilitat narrativa, cosa que potencia el punt de vista dels personatges i l'estructuració de l'obra, que aconsegueix un equilibri perfecte entre narració i descripció. Pilar Prim és la millor novel·la de Narcís Oller.