Renaixement artístic: història, característiques i períodes

El Renaixement

El Renaixement

El Renaixement va sorgir a Florència (Itàlia) a principis del s. XV i, durant la primera meitat del s. XVI, es va estendre per la resta d'Europa. Cronològicament es divideix en diverses etapes:

Cronologia

1. Quattrocento (s. XV): És l'etapa inicial i d'experimentació, anomenada també Primer Renaixement. Té com a centre artístic Florència.
2. Cinquecento (s. XVI): El nucli difusor de l'art serà Roma. És l'etapa de plenitud.
3. Manierisme (aprox. 1525–1614): Es considera un estil autònom dins del Renaixement. S'allibera del culte a la bellesa clàssica, manifestant-se en composicions desequilibrades, el gust pel detall i les postures contorsionades. Això desemboca en un nou estil: el Barroc.

Sorgiment de l'humanisme

Sorgeix l'Humanisme, moviment filosòfic nascut a Itàlia al segle XV, caracteritzat per un redescobriment del saber del món clàssic grec i romà. L'art i el pensament miren als models de l'antiguitat clàssica com a font d'inspiració i ideal de bellesa i perfecció.

Antropocentrisme i avenços científics

L'antropocentrisme considera l'ésser humà com a centre de l'univers. Amb això es supera el teocentrisme de l'Edat Mitjana. Hi ha avenços tècnics i científics, i per primera vegada es diferencia el saber de la fe.

S'adopta el model artístic de l'antiguitat i s'estudien els diferents ordres clàssics i els cànons que regien l'art a Grècia i Roma.

Mecenatge i la figura de l'artista

Els valors de l'humanisme van impregnar amb rapidesa els prínceps, nobles i rics burgesos, que descobreixen el plaer de l'art i la cultura. Apareix la figura del mecenes i desapareix l'anonimat dels artistes. Els artistes comencen a ser reconeguts com a persones cultes i polifacètiques. L'artista pren consciència de la seva individualitat i comencen a signar les seves obres; busquen un estil personal i fan autorretrats.

Característiques generals de l'arquitectura

• Més inspiració en l'arquitectura romana que en la grega.
• Els artistes comencen a utilitzar maquetes i dibuixos per atraure nous clients.
• Ús habitual dels cinc ordres clàssics.
• Ús de la volta de canó i de l'arc de mig punt.
• Coneixement de les lleis de la perspectiva, que fan possible realitzar obres arquitectòniques simètriques i regulars.
• Urbanística moderna com a intent de racionalització de les ciutats.
• Tipologia de les construccions: esglésies, palaus, vil·les i fortaleses.

Característiques generals de l'escultura

• Marcat naturalisme que cerca la màxima semblança amb la realitat.
• Gran interès per l'home com a individu: el cos i l'expressivitat són objecte d'estudi.
• Tendència a la monumentalitat (gust per les obres de grans dimensions).
• Independència de l'escultura respecte a l'arquitectura (rebuig de l'ornamentació escultòrica com a simple acompanyament).
• Predomini de les línies corbes que recorden la tradició grega.
• Aplicació de les lleis de la perspectiva que permeten dotar de semblança a diferents figures.

Característiques generals de la pintura

• L'home és el tema central.
• Ús de la perspectiva, que permet donar corporeïtat a les figures.
• Màxim naturalisme en la representació.
• Incorporació de noves tècniques i suports, com la pintura a l'oli i la tela.
• Ús de la tècnica del clarobscur, que consisteix a definir els contorns de les figures a través de contrastos entre les zones il·luminades i les ombrejades.
• Predomini del dibuix per sobre del color en determinats moments.
• Ús d'esquemes formals geomètricament simples.
• Invenció del retrat com a reflex d'una individualitat personal i no només com a constatació de la condició social del personatge.
• Reivindicació del paisatge, que passa de ser un simple fons a convertir-se en tema principal de l'obra.

Manierisme

El terme manierisme fa referència a pintors i artistes que treballaven "a la manera" (és a dir, imitant l'estil) de Rafael, Miquel Àngel, entre altres. Aquesta tendència es va desenvolupar a Itàlia al s. XVI.

Arquitectura manierista

Alterava arbitràriament la correlació renaixentista entre les parts i el conjunt de l'edifici, introduint elements que trencaven l'harmonia clàssica.

Escultura manierista

Ús de la serpentinata, és a dir, contorsió en forma d'ascensió helicoïdal, amb figures allargades i dinàmiques.

Pintura manierista

Caracteritzada per postures forçades de les figures, ús arbitrari del color, tractament irreal de l'espai i rebuig de l'equilibri i la claredat pròpies del Renaixement, amb l'objectiu d'assolir composicions més dramàtiques i complexes.