Escultura Grega: Arcaica, Clàssica i Hel·lenística

Escultura monumental

Al segle VII a.C., el contacte amb les cultures avançades del Pròxim Orient va produir en l’art grec l’aparició de l’escultura monumental, a partir, sobretot, dels models estilístics de l'estatuària egípcia. En l’evolució posterior de l’escultura grega s’hi distingeixen les tres grans etapes característiques de l’art grec:

• Arcaica
• Clàssica
• Hel·lenística

Període Arcaic (s.VII-VI a.C)

En el període arcaic, l’escultura grega es va caracteritzar per la representació de figures humanes masculines, anomenades kóuroi o curos (atletes nus), i femenines, anomenades kórai o cores (dones vestides, generalment sacerdotesses).

Característiques

• Algunes podien arribar fins als 3 metres d’alçada.
• Tipus: Kouré (kouroi) i Kore (Korai).
• Hieratisme i Frontalitat.
• Trets arcaïtzants: ulls ametllats, somriure arcaic.
• Simetria i geometrització.

Exemples de figures

• La Dama d’Auxerre
• Cleobis i Bitó
• L’Efebus de Crítios

Període Clàssic (S.V-IV a.C.)

Mostra la preocupació dels artistes (Policlet, Miró i Fídies) per reproduir l’anatomia humana amb proporcions equilibrades, en les quals s’intenta assolir el model ideal de bellesa humana. Per assolir aquestes qualitats, els artistes, amb un domini absolut de la tècnica escultòrica, arrodonien la musculatura i representaven les figures en postures més naturals, com el contrapposto (posició més natural i equilibrada), o la corba praxiteliana (lleugera arcuació de l’escultura en forma de “S” invertida). S’adquireixen cànons de proporció matemàtica entre el cap i la resta del cos.

Exemples

• Miró: El Discòbol
• Policlet: El Diadumen
• Leócares: Apol·lo de Belvedere

Cap al S.IV a.C., es configura el període anomenat postclàssic. Les possibilitats de representació de l’home ideal es començaven a esgotar, i els artistes (Praxíteles, Escopes i Lisip) van mostrar una gran preocupació per reflectir els sentiments i les emocions per mitjà dels rostres.

Període Hel·lenístic

L’escultura grega va sintetitzar tot el camí recorregut en l’etapa anterior i va culminar en composicions dinàmiques que trencaven amb els cànons de serenitat i equilibri clàssics. Malgrat que l’ideal d’harmonia i proporcionalitat encara és visible en l’Afrodita de Melos, aviat apareixen les noves formes caracteritzades per la tensió i el moviment. Els rostres es representen amb gran expressivitat, mostrant sentiments de sofriment i passió (pathos). Sorgeixen el retrat i l’anècdota, dues temàtiques en què l’idealisme deixa pas al gust pel realisme.

Exemples

• La victòria de Samotràcia
• Apol·loni i Taurisc de Tral·les
• El nen de l’espina