El Racionalisme de Descartes: Filosofia Moderna i Coneixement

René Descartes: Racionalisme i Mètode Filosòfic

El racionalisme cartesià és un corrent filosòfic modern que atorga el màxim valor a la raó sobre el coneixement sensible. Per a Descartes, la raó és l'única font vàlida de coneixement; el coneixement sensible és infravalorat, ja que els sentits poden enganyar. El coneixement es construeix deductivament a partir de primers principis.

Idees innates i l'objectiu de la filosofia

Descartes defensa l'existència d'idees innates, que es troben en l'enteniment sense dependre de l'experiència. Aspira a crear una ciència única i universal, necessària com a model per a totes les ciències. L'objectiu de la filosofia és assolir un saber racional la afirmació del qual sigui certa i indiscutible, és a dir, construir un sistema de coneixement humà que inclogui totes les ciències.

El mètode: intuïció i deducció

Per superar l'escepticisme, cal un mètode. El Discurs del mètode és una obra autobiogràfica i crítica, generalitzada contra allò establert, i és també una obra gnoseològica centrada en la teoria del coneixement. El seu objectiu és la recerca de veritats segures i certes, i s'inspira en les matemàtiques.

La base del mètode s'estructura en dues operacions:

• Intuïció: concepte mental pur i atent, primera operació de l'esperit.
• Deducció: a partir de la intuïció s'extreuen noves veritats que ofereixen el mateix grau de certesa que les intuïcions.

El dubte metòdic

El dubte metòdic consisteix a dubtar de tot fins a trobar alguna cosa de la qual no es pugui dubtar. Serveix per no confondre'l amb l'escepticisme i té com a objectiu buscar veritats universals. Cal dubtar de totes les certeses a causa de l'engany dels sentits, del dubte dels somnis i de la possibilitat que l'enteniment propi s'equivoqui.

La primera veritat: el cogito

En la primera veritat del subjecte pensant es dubta de tot, però no es dubta del fet que es pot dubtar: existeixo perquè penso (cogito, ergo sum). Aquesta és una certesa inconmovible i el punt de partida de tota la filosofia posterior. És una idea clara i simple, evident per intuïció, i d'ella es deriva el criteri de veritat: l'evidència.

Teoria de les idees

El pensament recau sobre les idees, que són totes iguals com a realitats mentals en el pensament, però es diferencien quan representen una realitat objectiva. Es classifiquen en:

• Adventícies: provinents de l'experiència sensible.
• Facticias: elaborades a partir d'elements d'altres idees (com la sirena).
• Innates: provinents de Déu, brollen en la ment per naturalesa.

Substància, Déu i el problema de l'error

Déu garanteix el coneixement veritable. La idea d'infinit que hi ha en nosaltres és innata, perquè naixem amb la idea de Déu, i es demostra mitjançant l'argument ontològic: la idea d'infinit implica perfecció i existència, basant-se en el principi de causalitat (la idea d'infinit que tinc ha de tenir-la una causa, que és Déu). El problema de l'error sorgeix si la meva existència depèn de Déu, qui és el responsable dels errors? No és Déu, perquè és bo; són els meus errors, perquè jutjo més enllà del meu enteniment. La raó i els mals es deuen al mal ús de la llibertat.

Substància extensa i substància pensant

Si Déu és bo i veraç, no permetrà que em panyi en pensar que el món no existeix. Per tant, el món existeix: Déu garanteix que les meves idees corresponen al món exterior, però no garanteix que totes les idees corresponguin a la realitat extramental, només garanteix les qualitats primàries (extensió i moviment). El cos és tot allò que pot ser limitat per una figura, circumscrit per un lloc i ocupar un espai, i és objecte de dos sentits: moviment en totes les direccions.

Una substància és el que existeix de tal manera que no necessita cap altra cosa per existir. Hi ha tres substàncies com a idees clares i distintes que podem tenir:

• Substància pensant: atributs (pensament, infinit, extensió); modes: imaginació, memòria, sentiments, dubte.
• Substància infinita (Déu): atributs: infinit, etern, omnipotent.
• Substància extensa: atribut: extensió; modes: figura, moviment.

L'atribut és l'essència, i el mode és l'accident.

Antropologia cartesiana

L'ànima és espiritual, atribut del pensament, i és el primer que conec amb certesa: és simple i indivisible. El cos és material, atribut de l'extensió, substància finita i distinta de l'ànima, regida per lleis generals del moviment. La interacció entre ànima i cos és la gran problemàtica del pensament de Descartes: proposa la glàndula pineal com a punt d'interacció, però no explica de manera convincent com dues substàncies independents poden interactuar.

Influències i llegat

Descartes va ser influït per Plató (concepció dualista de l'ésser humà i mètode basat en el dubte metòdic), per Aristòtil (concepció del jo com a substància pensant), per Sant Agustí (formulació del cogito a partir del dubte). Posteriorment, Kant va criticar el dogmatisme i la falta de contingut empíric, reconeixent la importància de la raó en la construcció del coneixement; Hegel va considerar Descartes el fundador de la filosofia moderna; i Nietzsche va contraposar el jo pensant a una realitat immutable enfront de les aparences.