Anàlisi de La plaça del Diamant: argument, personatges, símbols i context

Anàlisi de l'Obra: Argument, Personatges i Temes

A.1 Argument del Fragment (Text 2)

El fragment pertany a la segona part de La plaça del Diamant. L'època dels 'maldecaps petits' acaba i comencen problemes més grans. En Quimet, que és fuster, té poca feina, i el matrimoni no té diners. Colometa decideix buscar feina. En Quimet continua amb els seus plans de criar coloms, i al final, Colometa ha de treballar i alhora continuar amb la cria de coloms i la criança dels fills. Poc després troba feina a la casa d'uns rendistes. La senyora Enriqueta li fa de suport i li guarda els fills perquè ella pugui treballar.

A.2 Referents de la Realitat (Text 1)

Aquest fragment se situa en l'època de la Guerra Civil. Ho sabem perquè fa referència a 'sirenes' (els bombardejos) sobre Barcelona. També a la mort d'en Quimet al front. L'ambient és el d'una ciutat trista, desesperada, oprimida per la guerra. La mort d'en Quimet està simbolitzada pel rellotge, que representa el temps passat i els records. Coincideix amb la mort de l'últim colom. Tots els coloms s'han anat morint, primer per la rebel·lia de Colometa, que mata els colomins dins dels ous. Després perquè ja no hi trobaven menjar.

A.3 Evolució de Natàlia/Colometa (Text 3)

En aquest fragment, trobem una Natàlia/Colometa en evolució. Amb la mort d'en Quimet i de l'últim colom, acaba la revolta contra 'el poble dels coloms' que l'esclavitzava. A partir d'ara, deixa de ser Colometa (el nom li l'havia posat en Quimet), per sobreviure sola. Comença una època molt dura, on coneix la fam i la desesperació. Fins i tot està a punt d'assassinar els fills. Aquesta tensió troba el clímax una mica més endavant, amb l'episodi del salfumant. Després de la tensió, vindrà, a la tercera part de la novel·la, una etapa de calma existencial, amb el matrimoni amb l'adroguer.

A.4 Temàtiques de l'Obra (Text 1)

Aquest fragment pertany a la primera part de la novel·la. La temàtica dominant és el festeig de Colometa amb en Quimet. La progressiva pèrdua de la personalitat i l'acceptació del domini de la parella. En Quimet intenta controlar-la amb la gelosia (està gelós del pastisser, l'acusa d'haver passejat amb Pere, el nuvi d'abans). Les balances representen la recerca de l'equilibri, un equilibri que no trobarà en aquesta part, sotmesa a la voluntat d'en Quimet. Natàlia va perdent progressivament l'autonomia fins a quedar totalment submisa a en Quimet, com manaven els preceptes de l'època. Altres temes de la novel·la que prendran força més endavant són la vida matrimonial i la criança dels fills, la lluita per la supervivència amb la Guerra Civil i la postguerra...

B. Anàlisi Narrativa i Simbolisme

B.1 Veu Narrativa i Estil (Text 1)

La tècnica narrativa que fa servir Rodoreda a La plaça del Diamant és l'escriptura parlada. Es caracteritza per:

• Ús de la primera persona i narrador intern protagonista (verbs en primera persona).
• Frases curtes.
• Repetició de les conjuncions 'i' i 'que' (llenguatge col·loquial i espontani).

El punt de vista és el d'un narrador intern i fix, que narra la història. En aquest fragment, a més, la veu dels personatges es reprodueix en estil indirecte ('va dir', per explicar les paraules de l'adroguer). La tècnica narrativa i l'estil volen reproduir l'oralitat i, en aquest fragment, en un dels moments més dramàtics de l'obra, quan Natàlia vol matar els seus fills amb salfumant i la salva l'oferiment de l'Antoni.

B.2 Símbols i la seva Funció (Text 1)

A La plaça del Diamant apareixen molts símbols. En aquest fragment, el símbol són els coloms. Els coloms representen el patiment de la protagonista i la submissió al marit, començant pel canvi de nom. Els coloms, la feina de Colometa a casa, els capricis d'en Quimet, els fills... generen un ambient que de vegades sembla 'oníric', com 'els encants'. La plaça del Diamant presenta diversos símbols que doten la novel·la d'un caràcter universal i, alhora, la cohesionen. Va en la línia de la novel·la psicològica. Altres símbols rellevants són:

• L'embut: representa els problemes.
• Les balances: la recerca de l'equilibri.
• El quadre de les llagostes: la dona devorada pels homes.

B.3 Figures Retòriques (Text 3)

La plaça del Diamant és una novel·la molt poètica, rica en recursos retòrics. Els més habituals són les figures de pensament (metonímia, sinestèsia, metàfora, comparació, hipèrbole...). Doten la novel·la d'un gran lirisme, a pesar de l'estil aparentment senzill, pròxim a l'oralitat (com correspon a una veu narrativa d'origen popular). Les figures que trobem en aquest fragment són:

• Repeticions: relacionades amb la tècnica de l'escriptura parlada (repeteix diverses vegades el que sent pels fills, 'eren dues flors', la forma com miraven amb els ullets, polisíndeton de 'i', 'que'...).
• Metàfores: ('era els encants', 'eren dues flors').

A nivell estilístic, hi ha una reiteració de frases fetes ('la feina es girava d'esquena', 'feien l'empipat').

C. Context i Influències Literàries

C.1 Context Històric i Vital de l'Obra

Mercè Rodoreda va publicar La plaça del Diamant el 1962. És l'època de la postguerra, en què la dictadura franquista comença una certa obertura, es permet publicar en la resta de llengües de l'Estat i es relaxa la censura. Això fa possible la creació d'una mínima infraestructura editorial (revistes, editorials, premis) que s'ampliarà durant els anys 60 i 70. Un exemple és que Rodoreda, després de molts anys sense publicar i de viure a l'exili de Suïssa acabada la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, guanya el premi Víctor Català amb el recull La meva Cristina i altres contes. A més, presenta La plaça del Diamant al premi Sant Jordi. Encara que no guanya, l'interès de dos membres del jurat (entre ells Joan Fuster) permet que la publiqui a l'editorial de Joan Sales. L'obra va tenir un gran èxit i la va consagrar, després del parèntesi de les dues guerres, com una de les grans novel·listes del segle XX. Pel que fa a la narrativa, els tres corrents de postguerra són:

• La novel·la psicològica, que Rodoreda segueix en les seves obres de maduresa, per exemple a La plaça del Diamant, Mirall trencat i El carrer de les camèlies.
• El realisme objectivista i la literatura fantàstica, l'humor i la ironia (en una altra línia diferent de Rodoreda).

C.2 La Perspectiva Femenina en la Literatura

La majoria de contes i novel·les de Rodoreda tenen protagonistes femenines. Això implica que narra des d'un punt de vista femení les vivències i sentiments de les dones del segle XX. Davant d'una literatura on abunden els narradors i els personatges masculins, Rodoreda reivindica el paper de les dones. Un exemple és La plaça del Diamant, on la protagonista exemplifica la subordinació de les dones de la seva generació en una societat patriarcal, que els impedeix autorealitzar-se. O Mirall trencat, la història d'una saga familiar amb l'eix central de Teresa Valldaura.

Després de Rodoreda, l'escriptora que adopta un punt de vista més femení és Maria Aurèlia Capmany, tant amb les seves novel·les com en l'assaig. Capmany i Rodoreda seran els referents d'autores posteriors, de la Generació dels 70. Montserrat Roig i Maria Barbal narren històries on les dones tenen un gran protagonisme. Maria Mercè Marçal, a més, fa poesia marcada sovint per la visió i problemàtica particular femenina. Entre les narradores valencianes, cal assenyalar Carmelina Sánchez-Cutillas (Matèria de Bretanya), als anys setanta; i Isabel-Clara Simó, als anys vuitanta (Júlia).

C.3 Trajectòria de l'Autora i Etapa de Maduresa

Obra de maduresa (1958-1974). En aquesta etapa consolida alguns dels trets narratius que ja havia iniciat a Aloma. Ara entra de ple en la novel·la psicològica. Els personatges femenins evolucionen i abandonen la innocència primerenca. La veu narradora interna li permet emprar una llengua molt propera a la llengua oral, l'escriptura parlada, que dona vivesa i credibilitat narrativa als personatges.

C.4 Característiques del Gènere Novel·lístic

Durant la postguerra, tot i les dificultats per publicar, continuen els models anteriors:

• La narrativa testimonial: la Guerra Civil, l'exili, la Segona Guerra Mundial... estimulen un seguit de novel·les i contes que pretenen donar testimoni del que han viscut o reflexionar sobre la condició humana. Són novel·les testimonials, la majoria escrites des de l'exili.
• El realisme: Dins del realisme compromès, hi ha dos corrents: el neorealisme (ambients marginals, de lluita obrera, denúncia); el realisme històric (temes de lluita de classes i injustícia social). També hi ha un realisme vuitcentista, clàssic.
• La narrativa psicològica: Gran part de la producció de Mercè Rodoreda i de Llorenç Villalonga (Bearn).
• L'existencialisme: És un moviment filosòfic que situa els problemes de l'existència humana al centre de la reflexió.
• La narrativa de gènere: Durant la postguerra, neix la nostra novel·la policíaca i històrica. Després, la resta de gèneres.

C.4.1 Novetats Tècniques i Temàtiques

La producció narrativa d'aquestes dècades incorpora les novetats tècniques de la novel·la europea (Marcel Proust, Franz Kafka, Robert Musil, Virginia Woolf, James Joyce) i nord-americana (William Faulkner, John Dos Passos). Cobra importància la psicologia dels personatges (no sols els fets que protagonitzen o el context històric). La psicoanàlisi de Sigmund Freud (el món del subconscient i dels somnis, la sexualitat i els desitjos reprimits) és la teoria psicològica que més influència té en la nova narrativa. La tècnica literària més innovadora en aquesta època és el monòleg interior. La narrativa, per tant, s'allunya de la crònica realista per a aproximar-se al relat íntim i personal, autobiogràfic i fins i tot líric.

C.4.2 Corrents Literaris Destacats

Les tendències literàries preferides són:

• Novel·la psicològica (Llorenç Villalonga, Mercè Rodoreda): èmfasi en el món interior dels personatges, més que en l'acció.
• Realisme objectivista i compromís social (Josep M. Espinàs, Teresa Pàmies, Estanislau Torres): interès pel context històric i polític i pel present, sovint amb una actitud de denúncia de les injustícies. El realisme tradicional perviu en l'obra d'Enric Valor.
• Literatura fantàstica, humor i ironia (Pere Calders, Joan Perucho, Jordi Sarsanedas, Manuel de Pedrolo): tendència oposada a l'anterior, ja que posa èmfasi en els aspectes irracionals, l'absurd i la fantasia.

C.4.3 Influències Estètiques i Corrents

La plaça del Diamant és una novel·la que té clares influències de la novel·la nord-americana i europea del primer terç del segle XX. La mateixa Mercè Rodoreda ens parla de Joyce, de Kafka, de Faulkner o de Hemingway als pròlegs de Mirall Trencat o La plaça del Diamant. Així, l'angoixa i el pessimisme que veiem en la protagonista prové de l'existencialisme francès; el monòleg interior té un clar referent en James Joyce; de la psicoanàlisi hereta el caràcter oníric de la novel·la, que s'expressa concretament en els somnis de la protagonista; també catalogada com a novel·la psicològica, té el seu referent en Marcel Proust, l'obra del qual és una investigació dels mecanismes del record i Rodoreda adopta aquest interès també en la seva novel·la. No podem acabar sense citar la tècnica de l'escriptura parlada, influència de l'escriptora neozelandesa Katherine Mansfield, que Rodoreda admirava profundament.

C.5 Autors Destacats del Context Literari

En l'àmbit internacional, la producció narrativa està dominada per Marcel Proust (A la recerca del temps perdut i la importància del record en el caràcter dels personatges), Franz Kafka (La metamorfosi i el paper dels somnis, de la vida sense sentit aparent), Virginia Woolf (Una habitació pròpia i la novel·la psicològica) o James Joyce (Ulisses i el monòleg interior). En l'àmbit de la literatura catalana, destaquen el Grup de Sabadell, amb narradors com ara Francesc Trabal (novel·la i periodisme) i Pere Quart (poesia i humor); i Pere Calders (conte, fantasia). Un grup amb el qual Rodoreda va mantenir relació en l'etapa de joventut. Defensen l'humor, lúdic o àcid, la fantasia i la força dels elements irracionals en la vida quotidiana. També són importants Carles Soldevila, amb obres com Fanny o Miquel Llor, amb Laura a la ciutat dels Sants. Durant la postguerra, l'autor que més conrearà la novel·la psicològica serà Llorenç Villalonga (Bearn o La sala de les nines).

C.6 Models i Corrents Narratius del Context

La plaça del Diamant s'inscriu dins el model de novel·la psicologista, on allò més important és mostrar l'evolució psicològica dels personatges i fer un exercici d'introspecció en les seves vivències i sentiments. Altres tendències narratives que la influeixen són la novel·la existencialista, els màxims exponents de la qual seran Sartre i Camus, que tracta la desesperació, l'angoixa, la recerca del sentit de la vida... També hi ha el nouveau roman, que dona molta importància als objectes i als detalls en la construcció narrativa, juntament amb la psicoanàlisi de Freud i el paper dels somnis i els símbols en la novel·la. S'ha dit que el detallisme és un punt diferenciador d'una certa escriptura femenina, en oposició a la novel·la on domina l'acció, però és un punt controvertit. La plaça del Diamant és una novel·la psicològica i iniciàtica, ens mostra l'evolució d'un personatge en construcció, que va canviant. I alhora, també té una part de narrativa històrica, en situar l'acció en un temps passat concret: la II República i la Guerra Civil.