Psicologia del desenvolupament: infància, factors i teories clau

Objectiu: psicologia del desenvolupament

Objectiu: descriure la conducta dels infants i dels adolescents.

Concepte d'infant

Actualment no es considera la infància com un període idèntic a la vida dels adults; és una etapa pròpia amb característiques i necessitats específiques.

Segle XX

Les dues grans guerres van contribuir a canviar el concepte d'infant i a impulsar l'escola obligatòria.

Segle XXI

L'infància ja no es veu com un estadi preparatori únic: és una construcció social i l'infant és un constructor de coneixement.

Herència

Herència: tot allò que rebem dels gens que provenen dels pares.

Ambient

Ambient: des de la concepció, inclou actituds de la mare i factors externs que influeixen en el desenvolupament.

Teoria interaccionista

La teoria interaccionista postula la interacció herència–ambient i la interacció maduració–aprenentatge o desenvolupament. Es requereix un cert grau de maduració per a cada aprenentatge adquirit; un nou aprenentatge pot incidir en la maduració.

Síndrome X fràgil

El síndrome X fràgil sol afectar l'atenció (concentració, dèficit d'atenció), produir retard mental i característiques facials com una cara allargada.

CEDIAP

CEDIAP: no és per desenvolupar les capacitats "més ràpides"; és un servei d'intervenció. Les derivacions poden procedir de pediatria, escola bressol, centres d'atenció, serveis socials o centres d'acollida.

Teoria psicosexual (Freud)

Segons Freud, l'infant és un ésser sexual des del naixement. Defineix etapes en les quals la zona de gratificació del cos canvia segons l'edat.

Lateralització

Lateralització: dominància ull/mà/pot ser homogènia (lateralitat igual als tres nivells) o creuada (ull–mà diferent).

Desenvolupament sensorial (0–2 anys)

0–2 anys és el període més important per a la maduració sensorial. L'infant ha de poder interactuar amb l'entorn; la maduració neurològica influeix en la qualitat d'aquestes interaccions. No tots els sentits tenen el mateix grau de maduració.

Estadis evolutius (Piaget)

Piaget descriu diferents fases del desenvolupament cognitiu. A continuació es destaquen les etapes inicials:

• Fase sensoriomotriu (0–2 anys): mitjançant el procés d'adaptació es produeix una evolució dels primers esquemes reflexos cap a esquemes d'acció; apareix la funció simbòlica i el joc pren un paper essencial.
• Fase preoperacional (2–7 anys): els esquemes d'acció evolucionen als esquemes de representació. El joc es caracteritza per un pensament intuïtiu no encara operatiu; hi ha joc egocèntric i espontani, atenció centrada en la investigació de la joguina i un sentit de la realitat limitat. L'infant pot fer moltes preguntes a l'adult.

El desenvolupament del joc

El joc és una forma d'expressió que ajuda a gestionar l'ansietat i les pors. Varia segons el moment evolutiu, les característiques personals, els conflictes i la relació amb l'entorn.

Desenvolupament psicomotor

El desenvolupament psicomotor és l'evolució de la capacitat per realitzar moviments i accions espontànies. És el resultat de la interacció recíproca, dinàmica i contínua entre entorn i individu, amb components maduratius i relacionals.

Test de la maduració

En algunes proves, l'infant dibuixa el que sap, no el que veu; no és una tasca estètica sinó intel·lectual.

Luquet: expressió gràfica

Segons Luquet, des d'una perspectiva evolutiva de l'expressió gràfica es poden distingir fases com el fortuït, el realisme intel·lectual i el realisme visual.

Pensament segons Bion

Per Bion, el pensament és una experiència emocional en la qual l'individu intenta conèixer-se a si mateix i als altres. Hi intervenen factors innats i ambientals.