Coherència, cohesió i tipus de text: resum de propietats textuals

La coherència textual

La coherència és la propietat del text que assegura la seva unitat global des del punt de vista del significat, a través de l’organització de la informació en una determinada estructura. Es basa en l’observació dels quatre principis següents:

• Repetició: Cal que la majoria d’oracions que formen el text s’encadenin per mitjà de la repetició d’alguns elements que assegurin la continuïtat del tema o tòpic tractat.
• Progressió: Cal que el text, a mesura que avança, vagi aportant informació nova sobre el tema tractat.
• No-contradicció: Cal que la informació nova no entri en contradicció amb la informació prèviament donada.
• Relació: Els fets o idees a què es fa referència han d’estar relacionats amb el món real o imaginari representat pel text.

D’altra banda, en el desenvolupament del contingut d’un text, cal que la informació nova (anomenada rema) es vagi afegint progressivament a la informació ja coneguda (anomenada tema).

Exemple: «La comarca és plena de boscos. Els boscos són bàsicament de pi i alzina. Aquests arbres s’adapten bé al clima local, que és més aviat sec.»

La progressió temàtica

La progressió temàtica assegura el correcte desenvolupament del contingut informatiu del text: permet que aquest es desenvolupi successivament, sense buits ni inconnexions que trenquin la lògica del fil argumental, sense repeticions innecessàries que entorpeixin el progrés de la informació i emfasitzant aquelles idees que es pretén que el receptor retingui.

El punt de partida de qualsevol text és una informació coneguda que cal desenvolupar i completar; les diferents maneres d’articular i combinar aquesta informació coneguda (que en l’àmbit oracional rep el nom de tema) amb els nous elements informatius que la fan progressar (rema) permeten parlar de diferents tipus de progressió temàtica:

• Progressió lineal: Allò que és desconegut en una fase primerenca (rema) passa a ser informació coneguda en l’oració següent (tema), que es complementa amb un nou rema; aquest rema es converteix en el tema de la idea següent, que es complementa de nou amb un nou rema... i així successivament. És a dir, el rema d’una oració esdevé, totalment o parcialment, el tema de l’oració següent. És el model de progressió temàtica que apareix amb més profusió en els textos que contenen seqüències descriptives.
• Progressió de tema constant: Un tema es complementa amb informacions noves continuades; és a dir, el tema inicial serveix de base per a noves aportacions informatives. És el tipus de progressió que predomina en seqüències textuals narratives.
• Progressió de tema derivat: El tema inicial (anomenat també hipertema) es divideix en diferents parts, que esdevenen els temes o remes de les frases següents i que també poden aparèixer dividits; és un tipus de progressió que permet detallar realitats complexes i que apareix sovint en fragments textuals explicatius.

Un text coherent és aquell que expressa de manera ordenada les idees precises que l’autor vol comunicar, i permet que el text es percebi com un ens unitari i no pas com la suma o encadenament d’informacions aïllades. Per això té en compte:

• La pertinència i rellevància de la informació que inclou.
• La completesa i precisió amb què s’exposen aquests continguts.
• L’estructuració de la diversitat de temes que es desenvolupen en el text.
• La manera com es fa progressar informativament el text (com s’incorporen noves unitats informatives i com es relacionen amb les informacions ja conegudes).

L’ordre lògic de l’exposició

Una de les característiques principals del text expositiu és l’ordre lògic amb què es presenten els diversos aspectes del fet o del fenomen que s’explica. Així, el text expositiu sol estar dividit en paràgrafs, és a dir, en diversos trossos de text separats per punts i a part. Generalment, cada paràgraf està dedicat a explicar un aspecte diferent del tema que s’exposa. Els paràgrafs segueixen un ordre que sol anar dels aspectes més generals als més particulars o específics.

La cohesió textual

La cohesió és la propietat del text que assegura la relació entre les diferents unitats lingüístiques que el componen: clàusules, oracions i paràgrafs. La cohesió textual s’aconsegueix mitjançant una sèrie de mecanismes, que es poden agrupar en dos grans blocs: mecanismes de referència i mecanismes de connexió.

Mecanismes de referència

La referència consisteix en la remissió d’un element A a un altre element B, de manera que A tan sols pot ser interpretat a partir del coneixement de B. És el cas del pronom hi (element A) i del sintagma nominal En Manel (element B) en aquest fragment:

«En Manel ha estat il·localitzable tot el matí; encara no hi ha pogut parlar ningú.»

En aquest exemple, hi (A) remet a En Manel (B), de manera que només es pot donar una significació precisa al pronom a partir de la coneixença de l’element que ha substituït. Perquè pugui actuar el mecanisme de referència cal, doncs, que l’element B sigui conegut pel destinatari del text. Aquest coneixement de B pot obeir a causes diferents:

• Anàfora: Perquè B ja ha aparegut dins el text (vegeu l’exemple anterior). Es parla d’anàfora semàntica quan la relació entre l’element anafòric i el referent és de sinonímia o hiperonímia, i d’anàfora sintàctica quan la relació s’estableix a través de recursos sintàctics (pronoms febles, personals, demostratius...).
• Coneixement del món: Perquè B forma part d’allò que el destinatari ja sap abans del text, dels coneixements que comparteix, si més no parcialment, amb l’emissor.
  Exemple: «Jordi Pujol ha decidit escriure les seves memòries. L’expresident del govern català considera que...» En aquest cas el SN Jordi Pujol (A) remet al SN l’expresident del govern català (B), encara que també es podrien invertir les denominacions dels elements. El mecanisme de referència actua perquè el receptor ja sap que Jordi Pujol és expresident del govern de Catalunya, informació que el text no proporciona ja que l’emissor pressuposa que forma part dels coneixements del món del destinatari.
• Catàfora: Perquè B hi apareixerà més endavant.
  Exemple: «La vull jo, aquesta pilota.» En aquest cas el pronom la (A) remet al SN aquesta pilota (B), que apareix més endavant.
• Deïxi: (Terme provinent del grec que originàriament significa “assenyalar”) Perquè B forma part de l’entorn immediat.
  Exemple: «Mireu allà!» L’adverbi allà (A) es refereix a un punt de l’espai (B) distant tant de l’emissor com dels receptors del text.
• El·lipsi (o elisió): Pot ser nominal, verbal o clausal. Perquè B no s’explicita i, malgrat això, en resulta clara la interpretació.
  Exemple: «La Laura i en Pere (A) s’avenen molt. (B) No discuteixen mai!»

Mecanismes de connexió

La connexió consisteix en la relació que s’estableix entre els significats de dues o més unitats contigües: sintagmes, clàusules, oracions, etc. Un element lingüístic A, anomenat connector, estableix una relació de significat entre dues unitats B i C, de manera que A només adquireix plena interpretació a través de les unitats connectades.

Exemple: «El teu germà va dir que vindria, però encara no ha aparegut.» En aquest fragment la conjunció però és el connector que posa en relació els significats de les oracions «el teu germà va dir que vindria» i «encara no ha aparegut».

Diferències entre referència i connexió

• Referència: Una unitat A remet a una altra unitat B. A s’interpreta pel coneixement de B. Si B és dins del text, A és una forma de repetició del sentit en el text. A sempre és un mot o un sintagma que remet a un altre mot, a una oració o a un element contextual.
• Connexió: Una unitat A explicita la relació entre unes unitats B i C. A s’interpreta per la relació entre B i C. A és una marca formal de relació entre les unitats de sentit del text. B i C són sintagmes, clàusules, oracions, paràgrafs o elements contextuals presos com un tot.

Per la seva banda, la connexió dels constituents d’un text (mots, sintagmes, oracions, paràgrafs, capítols...) s’estableix mitjançant un element que en determina la interpretació. Aquest element connectiu pot ser explícit, i llavors es coneix amb el nom de connector (les conjuncions, els adverbis i les preposicions en són les categories gramaticals més destacades), o implícit (per exemple, els signes de puntuació i la disposició tipogràfica dels elements textuals). L’ús adequat d’aquests elements atorga a qualsevol fragment un grau d’unitat i de cohesió molt elevat.

El concepte de text i les tipologies textuals

El text és una unitat lingüística comunicativa, producte de l’activitat verbal humana, que posseeix un caràcter social. Es caracteritza per l’adequació al context comunicatiu, la coherència informativa i la cohesió lineal. La seva estructura reflecteix els procediments emprats per emissor i receptor en els processos d’elaboració i d’interpretació. Es construeix per mitjà de dos conjunts de capacitats i coneixements: els propis del nivell textual i els del sistema de la llengua.

Tipus de text

• Conversacional: Llenguatge transaccional: diàleg, discussions, etc. En trobem en els usos orals quotidians i en alguns textos escrits (teatre, novel·la...). Utilitza pronoms personals, febles, interrogatius, etc.; adverbis d’afirmació i de negació; i enllaços com ara signes de puntuació relacionats amb l’entonació (guions, cometes, interrogacions, exclamacions, etc.). Pel que fa a les modalitats: interrogació, asseveració, exhortació... Fórmules: excuses, salutacions, comiats, formes de polidesa, etc. Presència de codis no verbals en els textos orals. Trets propis del mode oral: inversions, omissions, reiteracions, etc.
• Descriptiu: De persones (físiques i psíquiques), de paisatges, objectes, etc. En podem trobar en textos orals i escrits: monòlegs, discursos, postals, notícies, cartes, etc. Característiques lingüístiques: adjectius qualificatius (morfologia, posició i concordança), verbs imperfectius (temps de present i imperfet), adverbis de lloc, estructures de comparació, enllaços (adverbis, locucions, etc.), oracions de predicat nominal i substantius amb precisió lèxica. Estructura: ordre en l’espai (de més general a més concret, de dalt a baix, d’esquerra a dreta, etc.).
• Narratiu: De fets, històries, biografies, processos, etc. En podem trobar en textos orals i escrits: rondalles, contes, notícies, historiografia, etc. Característiques lingüístiques: verbs perfectius (passat llunyà i passat recent), relació de temps verbals, adverbis de temps i connectors temporals (conjuncions temporals, locucions, etc.). Estructura: ordre cronològic dels fets i ordre narratiu (modificacions); parts de la narració (plantejament, nus i desenllaç); punt de vista de la narració (personatges, perspectiva, etc.).
• Instructiu: Ordres, exhortacions, obligacions, etc. En podem trobar en receptes de cuina, instruccions d’ús d’aparells, converses orals quotidianes, etc. Ús de la 2a persona verbal o de formes paral·leles, mode imperatiu, perífrasis d’obligació (haver de + infinitiu, caldre, ser necessari, etc.) i numerals ordinals i cardinals. Modalitat: exhortativa o imperativa. Estructura i informació: ordre lògic dels fets, informació objectiva i precisa, i eventualment disposició espacial especial.
• Predictiu: Previsions de futur, textos prospectius, etc. En podem trobar en horòscops, butlletins meteorològics, previsions econòmiques, etc. Temps verbals: futur; adverbis de temps; perífrasis de probabilitat (deure + infinitiu); oracions condicionals. Estructura: distinció en el temps futur (proper o immediat i llunyà), previsions a curt, a mitjà i a llarg termini, i ordenació de la informació per temes.
• Explicatiu: Definicions, exposicions, etc. En podem trobar en manuals, tractats, conferències, llibres de text, etc. Oracions subordinades causals, consecutives i finals; connectors de causa, de conseqüència, etc. Estructura: organització lògica i jeràrquica de les idees, exposició analítica i sintètica, i ús de gràfics, esquemes i dibuixos.
• Argumentatiu: Defenses i acusacions, crítiques artístiques, opinions, etc. En podem trobar en discursos orals (conferències, exposicions) i escrits (cartes al director, articles d’opinió, etc.). Verbs del tipus dir, creure, pensar, opinar, etc. Relació entre emissor i receptor: presentació de l’emissor, tractament del receptor. Oracions subordinades causals, consecutives, adversatives, etc.; connectors i conjuncions causals, adversatives, etc. Estructura: organització de la informació per parts o blocs, relació entre tesi i arguments, intertextualitat (cites, referències i comentaris d’altres textos).
• Retòric: Funció estètica. Es manifesta en converses quotidianes, cartes, poemes, etc. Figures retòriques sintàctiques: anacoluts, polisíndeton, hipèrbaton. Figures retòriques de contingut: hipèrbole, sinestèsia, metàfora, metonímia, etc. Jocs de paraules: dobles sentits, cacofonies, etc.