Plató i Aristòtil: teories de l'ànima i hilemorfisme

Teoria de l'ànima segons Plató i Aristòtil

Plató estableix l'afirmació que el cos és fet de matèria i té un origen i una finalitat mortals, mentre que l'ànima pertany a un altre ordre —el món de les idees—, és espiritual i pura, i tendeix a allunyar-se del cos mitjançant la millora del coneixement i la pràctica de la virtut. Plató sosté que «l'home és ànima i el cos és la seva presó».

Plató: l'ànima i el món de les idees

Per Plató, l'ànima és perfecta i té el veritable coneixement. Té tres parts, que ell il·lustra amb el mit del carro alat:

• Part racional (l'auriga)
• Part irascible (el cavall blanc)
• Part concupiscent (el cavall negre)

Quan la part racional perd el control de les altres parts, l'ànima —representada com un carro que habita al món de les idees— cau al món sensible i oblida les idees i el coneixement. La recuperació d'aquest coneixement és possible només mitjançant la reminiscència platònica.

Aristòtil: hilemorfisme i tipus d'ànima

Aristòtil concep l'ésser humà com hyle morphé, és a dir, una unitat substancial formada per cos i ànima. Defineix l'ànima com a principi vital; és l'essència de l'ésser que existeix amb el cos i al mateix temps. Quan neix el cos, neix també l'ànima; quan mor el cos, l'ànima també deixa d'existir com a tal. L'ànima és allò que ens permet estar vius, per tant, tot el que està viu té ànima.

Aristòtil distingeix tres tipus d'ànima i les seves funcions:

• Ànima vegetativa: realitza les funcions de creixement, nutrició i reproducció.
• Ànima sensitiva: inclou nutrició, reproducció, percepció sensible i moviment; regula, segons el text, el sistema nerviós.
• Ànima racional: pròpia de l'ésser humà; té nutrició, reproducció, percepció sensible i moviment, i a més incorpora l'intel·lecte.

Aristòtil ens defineix com a animal racional que utilitza el coneixement per adquirir saviesa amb la finalitat de ser nobles i dignes. El coneixement ens farà dignes; la saviesa va lligada a l'ètica, per tant van juntes.

Antinnatisme i origen del coneixement

Segons Aristòtil (i tal com es recull en el text), neixem buits de continguts; no sabem res de manera prèvia —antiinnatisme—. La nostra ment és un full en blanc que anem omplint a través de percepcions que associem amb el sentit comú i que guardem a la memòria, creant així l'experiència.

Comparació: dualitat i unitat substancial

Ambdós filòsofs creuen en la dualitat de l'ésser humà, però difereixen en la seva concepció de la relació entre cos i ànima:

• Per Plató, l'ésser humà és la unió accidental entre cos i ànima; l'ànima és superior i prové del món de les idees.
• Per Aristòtil, cos i ànima configuren una unitat substancial: el cos és la matèria i l'ànima és la forma —hilemorfisme: l'home és la unitat substancial.

Aristòtil, com el seu mestre Plató, accepta una forma de dualitat, però sosté que l'ànima és la realització del cos, la seva actualització, i és inseparable d'ell. No existeix abans ni després per separat.

L'immortalitat de l'ànima segons Aristòtil

Segons el text, només una part de l'ànima és immortal; l'altra no. L'enteniment passiu és la part que no és immortal, mentre que l'enteniment actiu és considerat diví i immortal: és el que actualitza les formes que abstreu de les coses.

Resum final

En síntesi: Plató posa l'èmfasi en la separació i en l'origen transcendent de l'ànima (món de les idees) i defensa la rememoració com a via del coneixement; Aristòtil integra cos i ànima en una unitat substancial, defineix l'ànima com a principi vital i distingeix nivells (vegetatiu, sensitiu i racional), considerant només l'enteniment actiu com a possiblement immutable.

Frases claus: «l'home és ànima i el cos és la seva presó» (Plató); hilemorfisme (Aristòtil).