Què és l'ètica? Definició, característiques i corrents

Definició de l'ètica com a filosofia pràctica

L’ètica es pot definir com un discurs (un conjunt articulat de paraules que tenen un sentit); aquest discurs pot ser oral o escrit. L’ètica neix amb Sòcrates, qui realitza un discurs oral. Segons la definició clàssica, l’ètica és la filosofia pràctica.

Característiques de l’ètica o del discurs ètic

La dimensió crítica

La paraula crítica prové del grec krínein, que vol dir «passar pel sedàs» o discernir. Es tracta d'un treball d’anàlisi i de presa de distància: si estàs massa a prop de l’objecte, no pots criticar-lo, ja que l’has de mirar des de diferents àrees. L'ètica demana distància, i només podem criticar l’altre si som autocrítics.

Demostrem que l’ètica és crítica a través de tres moments històrics:

• Ètica estoica: Crítica a l’esclavitud. Tenien dret a criticar-la perquè ells mateixos havien estat esclaus i s’havien guanyat la llibertat.
• Edat Mitjana: Crítica al dret de cuixa (on el senyor feudal podia gaudir de la prima nocte d’una dona que s’acabava de casar). Tot i que era un dret establert, alguns filòsofs medievals van criticar aquest costum com a indigne.
• Món contemporani: L’ètica feminista, que critica els costums patriarcals.

El discurs racional i l'argumentació

L’ètica és un discurs racional on el que compta és el procés d'argumentació i la qualitat dels arguments. Es busca la persuasió a través del treball argumentatiu. Un bon discurs d'ètica és aquell que enraona bé. Raonar és la capacitat de donar raons l'una darrere l’altra; si no hi ha raons, no hi ha ètica.

La naturalesa dialògica

L’ètica neix a la plaça pública d’Atenes, l’Àgora, amb Sòcrates dialogant amb els seus conciutadans sobre com hem de viure. L’ètica és el discurs que reflexiona sobre com hem de viure i com ens hauríem de tractar.

L’ètica neix com un diàleg, però sovint es converteix en un monòleg. És un diàleg perquè no és fàcil saber com hem de viure, ja que ningú té una resposta en exclusiva. Si creguéssim que tenim la veritat absoluta, per què hauríem de dialogar? Per tant, l’ètica neix com un diàleg perquè els humans s’adonen que no ho saben tot.

El perspectivisme

El perspectivisme consisteix a sumar perspectives en l’anàlisi d’un problema. Parteix de la base que hi ha diferents punts de vista; si els ajuntem, tindrem una visió més completa del que ha passat, del que hem de fer i de com hem de viure.

La dimensió emocional

L’ètica no és només racional, sinó també emocional. En ocasions, les emocions poden privar-te de l’argumentació. Sovint, aquest discurs es veu afectat per imatges o productes audiovisuals. Les emocions hi són presents quan argumentes, però cal vigilar que aquestes no «segrestin» l’argument.

El discurs valoratiu

Allà on hi ha ètica, hi ha un discurs valoratiu. Cal diferenciar-lo del discurs descriptiu, que fa una descripció de la realitat. En canvi, el discurs valoratiu és un judici de valor sobre allò que passa. Aquí és on apareix l’ètica i on t’adones que no sempre coincideixes amb els altres, perquè cadascú té el seu propi judici. L’ètica estudia les raons del discurs valoratiu.

El caràcter prescriptiu

Un discurs prescriptiu vol dir que imposa un deure; prescriure significa exigir. On hi ha ètica, hi ha un discurs preceptiu. Tanmateix, la pregunta clau és: per què ho he de fer? I és aquí on realment comença l'ètica. Un discurs prescriptiu imposa un deure, però cal fonamentar per què s'imposa.

Les tres posicions principals en l'ètica

En l’àmbit de l’ètica podem identificar tres grans posicions:

1. Universalisme ètic

Sosté que, malgrat les diferències entre els éssers humans (llengua, edat, recursos, etc.), és possible identificar uns criteris universalment compartits. Aquests són criteris molt genèrics i formals, sense un contingut concret, ja que els detalls específics són els que ens separen.

Exemple: Tot individu busca el seu bé, però què és el «bé»? Segons la cultura i la persona, el bé serà una cosa o una altra. Un exemple clàssic és la Regla d’Or: «No facis a l'altre allò que no vulguis que et facin a tu» o «Tracta l'altre com voldries ser tractat tu». Aquest principi es troba a gairebé totes les cultures, però és molt abstracte perquè no especifica com s'ha de tractar concretament algú.

Exemple pràctic: Si ets en un vagó de tren i t’agrada el silenci, faràs silenci; però si a un altre li agrada la música, la posarà seguint el seu propi criteri de benestar.

2. Relativisme ètic

És la tesi oposada a l'universalisme. Considera que no hi ha criteris compartits; cada criteri és relatiu a una persona o cultura. No existeix un criteri vàlid per a tothom, sinó que depenen del context. Segons els relativistes, cada persona té els seus propis valors i no hi ha un terreny comú. Tots els criteris són relatius perquè cadascú viu segons les seves pròpies raons.

3. Consensualisme ètic

Aquesta posició afirma que, tot i que cadascú té els seus criteris, hem d'arribar a consensos o pactes en l’espai públic per tal de garantir la convivència i uns mínims comuns. El consensualisme neix d’una esperança, però planteja preguntes importants: Com arribem a aquest consens? Quines actituds i aptituds són imprescindibles per poder consensuar?