Pensament i llenguatge: Què va primer?

El procés mental té un desenvolupament, procedeix per etapes, mitjançant l'activitat de comparació, que condiciona l'elecció de la direcció seguida per assolir el seu objectiu. Aquest procés no exclou l'existència de la intuïció, però la postula com a moment del pensament, i no com a eix.

Però el desenvolupament del procés mental també és possible gràcies a un altre fenomen psicològic que pot considerar-se conjuntament al primer: el llenguatge.

Si el pensament pot procedir etapa per etapa, si poden distingir-se diferents fases, si pot deixar en la ment petjades que després serveixen de punt de partida per a posteriors progressions, és pel llenguatge que utilitza. S'ha repetit molt sovint que el llenguatge cristal·litza el pensament, però la veritat és que entre pensament i llenguatge es produeix una relació recíproca.

També el pensament, malgrat pot existir independentment del llenguatge a un nivell intuïtiu (es pot comprovar en les persones afectades per algun tipus d'afàsia - incapacitat d'expressar el pensament lingüísticament, provocada per lesions cerebrals), adquireix dignitat quan es pot expressar mitjançant paraules. Per totes aquestes raons, és inútil voler subordinar el pensament als moviments implícits de la musculatura de la paraula, com volen els behavioristes, o veure en la paraula un simple auxiliar que ve després del pensament. Com diu Delacroix: "El pensament fa el llenguatge, fent-se mitjançant el llenguatge".

Pel **Behaviorisme**, el pensament està subordinat al llenguatge. L'aprenentatge verbal és mecànic i l'acoblament casual entre els sons amb gestos o accions, produeix com a efecte que s'acabin identificant tots dos fenòmens. El nen aprèn a parlar imitant el vocabulari, la sintaxi i les regles gramaticals dels adults. A partir d'aquest aprenentatge s'inicia el procés de relació i de pensament.

Pel **Gestaltisme**, és important tenir en compte la intenció i la motivació que són indispensables per a comprendre la necessitat d'expressar i comunicar. **Köhler** insisteix sobre la relació que uneix la paraula i l'experiència, i que fa impossible la separació d'una expressió verbal amb el seu substrat mental.

Una altra opinió, més moderada i que s'accepta normalment, és que el pensament i el llenguatge no coincideixen plenament, però que formen un tot invisible de dos elements diferents. **Revész** diu que no hi ha procés de parla sense pensament i que el pensament no pot existir sense llenguatge. Tot i això, defensa la idea que el pensament conté certs elements no-lingüístics, per tant, que no pot acceptar-se la concepció del pensament i llenguatge com una sola funció indivisible. Aquesta última opinió es basa en el supòsit, defensat per **Wittgenstein**, que el procés del pensament conté certs elements no expressables mitjançant el llenguatge. De fet, el problema de fons és un altre, el de la relació entre llenguatge i realitat.