El Partenó: Història, Arquitectura i Significat a l'Acròpolis d'Atenes

El Partenó

A) Cronologia i context històric

447-432 a. C.

B) Estil i característiques

Estil grec clàssic, construït per Ictinos i Cal·lícrates, amb Fídies com a supervisor. Materials: marbre del Pentèlic i fusta. Sistema constructiu: arquitravat. Localització: Acròpolis d'Atenes.

Característiques:

• Els seus principis estan basats en l'ordre i la raó, amb una preocupació evident per adaptar els edificis a escala humana.
• Recerca constant de la bellesa basada en la perfecció i l'equilibri de les formes i de tots els elements que la formen.
• Utilitza un sistema constructiu arquitravat (amb predomini de línies horitzontals i verticals) format per la superposició de la plataforma, la columna, l'entaulament i la coberta.
• Les proporcions i les línies s'uneixen per aconseguir simetria i harmonia visual.
• Van utilitzar càlculs matemàtics per corregir determinades il·lusions òptiques. El més destacat d'aquests canvis va ser l'èntasi (bombament suau creat al centre del fust de les columnes perquè des de lluny es percebi la columna recta).

C) Tipus de planta

Els precedents del Partenó es poden buscar en un primer temple que no es va acabar mai i que fou substituït per la construcció actual. En aquest edifici, fet a escala humana, hi predominen les línies rectes, com implica el sistema constructiu, l'arquitravat. L'arquitectura grega prengué com a referent l'egípcia, també marcada per les línies rectes.

Elements de suport i suportats:

Les columnes del Partenó suporten un entaulament horitzontal -compost per un arquitrau, un fris i una cornisa- que en recorre tot el perímetre. Juntament amb els murs i les columnes interiors, es responsabilitzaven de la coberta inclinada a dues aigües, que, a les dues façanes, desembocava en els frontons respectius.

Espai exterior i interior:

El Partenó va ser construït seguint els preceptes de l'ordre dòric. És un temple octàstil, perquè té vuit columnes a la façana principal; i disset a les laterals. Amb dos pòrtics hexàstils perquè a les dues façanes hi ha una segona filera de columnes; i perípter, perquè tot l'edifici és envoltat completament de columnes. El temple s'aixeca sobre un estilòbat i dos estereòbats, que constitueixen l'escalinata que dóna accés a l'edifici des de qualsevol dels costats. Sobre aquests s'aixequen, sense base, les columnes dòriques, fortes, directes i grandioses. Els fusts són robustos, de baixa alçada -entre quatre i sis vegades el diàmetre inferior-, i amb els blocs que els formen units visualment amb estries d'aresta viva. Arriben al capitell a partir d'una motllura còncava tan subtil que gairebé no s'aprecia; és el collarí. El capitell, de formes senzilles, el formen un equí i un àbac. Després hi ha l'entaulament, que està format per l'arquitrau, que recolza directament sobre les columnes, llis i sense cap ornament; el fris, dividit en tríglifs i mètopes; i la cornisa, que sobresurt. Als extrems de la cornisa es col·locaven unes escultures petites anomenades acroteris. Sobre la cornisa, que en origen estava decorada escultòricament, s'aixeca un frontó triangular a les façanes oriental i occidental, emmarcat amb una coberta de dos aiguavessos, actualment perduda. El Partenó era un edifici de planta rectangular amb una cel·la interior dividida en dues sales diferents, naos i opistòdom, incomunicades que el convertien en un temple doble i que feien necessàries, per tant dues façanes d'accés amb dos pòrtics. La sala més gran, la pronaos, servia d'antesala al lloc sagrat i contenia la famosíssima estàtua criselefantina (d'or i de vori), de 12.8m, d'Atena -a qui era dedicat el temple-, esculpida per Fídies. Les finestres, la seva situació, la porta oriental... estaven pensades perquè quan sortís el sol, aquest la il·luminés amb els seus raigs. La sala més petita. l'opistòdom guardava el tresor del temple.

D) Façana

La façana principal del temple mira cap a orient, el punt per on surt el sol, com és habitual a totes les construccions religioses de l'antiguitat. Aquesta orientació feia que l'edifici donés l'esquena a l'entrada principal de l'Acròpolis. L'edifici posseïa durant la seva esplendor una blancor enlluernadora, que era realçada per la viva policromia a les parts altes: els tríglifs estaven pintats de blau, la taenia o motllura llisa, en daurat sobre fons vermell, les mètopes de vermell i també estaven policromats els timpans dels frontons. Allò que fa especial el Partenó avui dia són els efectes òptics, refinaments quasi imperceptibles, però d'extraordinària eficàcia a l'hora de donar-li aquest caràcter vital de múscul actiu tantes vegades assenyalat. Són les anomenades correccions òptiques. Es persegueix amb elles una estudiada contraposició en els membres de l'ordre arquitectònic segons la funció exercida, a partir de la qual s'obté una perfecta compensació dels efectes visuals, comparable al contrapposto escultòric. S'han de destacar: el major engruiximent de les columnes laterals respecte de les centrals, per neutralitzar la impressió d'aprimament provocada per la intensitat de la llum en les cantonades, així com la inclinació cap a dins de totes les columnes, en segon lloc, la contracció de les mètopes propagada des del centre; és a dir, l'amplada de les mètopes disminueix progressivament i imperceptiblement a partir del centre, de manera que s'evita el canvi brusc de dimensions, més amples només en les dues últimes mètopes de cada costat. En tercer lloc l'èntasi de les columnes, que s'aprimen cap a la part superior, mentre que el fust es bomba a unes 2/5 parts de la seva altura. Per últim i principalíssim, la curvatura de tots els elements horitzontals, des de les grades de l'estilòbat a l'entaulament per evitar que es formin panxes al centre. Alguns estudiosos consideren que aquesta preocupació per la percepció visual anava més enllà de l'aspecte físic; que, per mitjà de la proporció -element sagrat-, els grecs cercaven crear un ambient realment sagrat. El Partenó estava profusament decorat amb escultures, fetes per Fídies o els seus deixebles, la majoria de les quals l'ambaixador anglès Lord Elgin se n'endugué a Londres el 1779. Al frontó oriental destacava el naixement d'Atena; i a l'occidental, la disputa de la deessa i Posidó per la possessió d'Atenes. A les noranta-dues mètopes, de les quals només se'n conserven dinou, hi havia escultures en alt relleu que representaven diverses escenes de combats de la Gegantomàquia, l'Amazonomàquia i la Centauromàquia. Pel que fa al fris, hi havia representada la processó de les Panatenees.

E) Funció i significat

El Partenó no era pròpiament un temple de culte, ja que no hi havia altar, sinó una ofrena monumental a la deessa Atena després de derrotar els perses i -amb la seva gran acumulació de riqueses, incloent-hi l'estàtua d'Atena de Fídies- una demostració de la grandesa d'Atenes. Tanmateix cal no oblidar que durant el segle VI, el temple va passar a ser cristià i es va dedicar a la Saviesa Divina (Santa Sofia). Durant l'ocupació catalanoaragonesa en el segle XIV es va dedicar a Santa Maria de Cetines i era vigilat dia i nit per ordre del rei Pere IV el Cerimoniós, per la seva importància artística i cultural. Sota la dominació turca, durant el segle XV, el Partenó es va convertir en mesquita, i durant el segle XVII, en un polvorí, que va ser destruït parcialment per una bomba veneciana el 1687. Poc temps després, se'n van aprofitar part dels marbres per fer altres edificis i, finalment, va patir l'espoli, anteriorment comentat.