Novel·la psicològica catalana: Mercè Rodoreda i altres autors

Novel·la psicològica i Mercè Rodoreda

La novel·la psicològica intenta reflectir el món interior dels personatges, com viuen els fets i no els fets en si. Habitualment, el narrador en primera persona conta allò que sent, el que importa és l’ànima interior del personatge, la trama és secundària.

Aquest tipus de novel·la neix a finals del segle XIX a Europa i incorpora el monòleg interior. Els modernistes incorporen trets de la novel·la psicològica dins la literatura catalana, com veiem a Solitud on Mila percep el món interior. Els noucentistes rebutgen la novel·la fins a finals dels anys 20 on es recupera i s’incorpora la novel·la psicològica a la novel·la catalana.

Mercè Rodoreda: Vida i obra

Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Romanyà de la Selva 1982) és una de les grans autores del segle XX. La seva obra es divideix en 3 etapes: joventut, maduresa i vellesa. A l’etapa de joventut publica cinc novel·les, però només reivindica Aloma (1937) amb la qual guanya el premi Creixells. És una obra amb trets autobiogràfics, tracta l’enfrontament amb el món dels adults i on reflecteix part de la seva vida. Aloma es casa amb el germà de la seva germana, més gran que ella, amb qui té un fill i es divorcia. Rodoreda es casa amb el seu oncle, té un fill i se separa. A l'etapa de maduresa es troba exiliada a Ginebra i torna a escriure després de vint anys d’aturada, publica Vint-i-dos contes (1958). La seva obra més important és La plaça del Diamant (1962), aquesta obra es divideix en tres parts, tracta la vida de Natàlia/Colometa i la seva vida a Barcelona durant la República, la guerra i la postguerra. Colometa és una narradora en primera persona, es pot veure el seu caràcter dòcil, es casa amb Quimet, qui li canvia el nom. Amb la mort de Quimet a la guerra, no té feina i els preus pugen, no és reconeguda com a viuda i no té pensió, decideix matar als seus fills i suïcidar-se per la seva situació, però Toni, l’adroguer li dona feina, es casa amb ell i li retorna el seu nom: Natàlia. És una obra plena de símbols, destacant el colom, l’animal que representa l’opressió i esclavitud. És el nom que Quimet li imposa.

A l'etapa de Vellesa abandona la temàtica de l’etapa anterior i escriu Mirall Trencat, la història d’una família de la burgesia catalana. Es caracteritza pel pessimisme i el narrador omniscient.

Anys 20 i 30: Recuperació de la novel·la

Després de la irrupció de la novel·la modernista, el noucentisme bandeja el gènere i la novel·la passa a ser residual, fins al punt que se'n publiquen molt poques durant anys. A partir dels anys 20, uns autors es comencen a plantejar la necessitat de recuperar aquest gènere i s’inicia així un debat públic a la premsa on Josep Maria de Sagarra publica l’article “La por a la novel·la” i és rebatut per Carles Riba amb “Una generació sense novel·la” l'any 1925.

Alguns novel·listes modernistes com Puig i Ferreter encara publicaven, i nous autors com Carles Soldevila, Llorenç Villalonga, Miquel Llor i Mercè Rodoreda comencen a publicar novel·les. Aquests novel·listes tornen a una novel·la moderna i renovada, en concordança amb la novel·la europea, però usant tècniques noves com per exemple el monòleg interior.

Josep Maria de Sagarra

Josep Maria de Sagarra (Barcelona 1894-1961) conrea tots els gèneres, però triomfa amb el teatre els anys 20 i 30 amb obres com L’Hostal de la Glòria (1931) o El cafè de la Marina (1933), obres marcades amb musicalitat que faciliten la memorització i el dramatisme que enganxa al públic.

En narrativa Vida privada és considerada la gran novel·la de Barcelona, obra sobre la decadència de la noblesa catalana, l’ascensió de l’alta burgesia i els primers anys de la República espanyola.

Bartomeu Rosselló Pòrcel

Bartomeu Rosselló Pòrcel (Palma, 1913-El Brull, 1938), procedent d’una família humil, és l’autor més rellevant d’aquesta època i el primer poeta mallorquí del segle XX que no va formar part de l’Escola Mallorquina. Influït per Carles Riba, Gabriel Alomar i autors de la Generació del 27, castellà. Entre les principals característiques trobem, una experiència lírica profunda, diversitat d’estils i de models, llenguatge net i precís. Mescla records d’infantesa i al·lusions concretes a Palma.

Hi trobem quatre tipus de poesia: la barroca, amb una influència de la generació del 27 on comença una tesi doctoral sobre Gracián; la neopopularista, una imitació de l’estil de la poesia popular, influenciada per Lorca amb Romancero gitano i per Alberti amb Marinero de tierra; el surrealisme i per últim la Poesia pura que pretén substituir la realitat per la idea, conceptes abstractes amb imatges poètiques. Es tracta d’una poesia hermètica, de difícil interpretació.

Imitació al foc (1930) és una de les obres més importants, formada per 30 poemes dividits en tres seccions: Fira encesa amb 18 poemes i una diversitat de personatges i situacions; Rosa Secreta, amb 6 poemes, influït per Jorge Guillén i representa la desclosa del Jo íntim; Arbre en flames, 6 poemes de reflexió sobre la creació poètica. Destaca la presència del foc, element destructor i purificador. Podem destacar altres obres seves com Nou Poemes (1933) i Quadern de Sonets (1934).

La literatura actual

Irene Solà

Espanya es trobava en una situació política on esdevé la mort del dictador Francisco Franco el 1975, donant lloc a una transició cap a la democràcia. Pel que fa a Catalunya va suposar la restauració de la Generalitat i el retorn de l'exili de molts d’actors. Per altra banda, s'obre un nou període a la literatura on es veu una gran diversitat estètica on els autors segueixen la seva pròpia opció literària sense que cap sigui predominant. Donant pas així a la literatura catalana actual.

Pel que fa a la literatura destaca la narrativa. Al llarg de la dècada dels vuitanta va prendre per primera vegada el protagonisme amb autors nascuts als anys trenta o a la postguerra, joves i amb una visió desacomplexada com Carlota Gurt amb Sola i Eva Baltasar amb Permagel. En aquest moviment hi va haver una renovació temàtica, com serien les conseqüències de la guerra civil, opressió sexual, religiosa, entre altres creant una gran diversitat estètica. En aquest període destaquen autors com Carlota Gurt amb “Sola” o Marta Rojals amb “Estiu”.

Irene Solà és una autora jove nascuda a Malla (Osona) el 1990, i llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. Solà es va formar en filologia catalana i angloamericana i ha treballat com a professora de literatura a diverses universitats europees. Es va donar a conèixer amb el seu poemari Bèstia (2012), guanyador del premi Amadeu Oller per a poetes inèdits. El jurat va destacar com a: “poesia violenta, plena d’idees, en un univers surrealista molt suggerent”.

En la seva obra narrativa Els dics (2018) es teixeixen múltiples relats ideals per la seva protagonista sobre les seves relacions i el seu entorn. A més, narra la història de 3 generacions a través de la veu de la protagonista, Ada. Una altra obra narrativa que destaca d’aquesta autora és Canto jo i la muntanya balla (2019), que conta les històries en diferents punts de vista, on va guanyar el premi de Literatura de la Unió Europea. Aquesta obra rep influència de Víctor Català (Caterina Albert i Paradís), autora del modernisme, perquè se centra en l’espai muntanyenc propi de Solitud, així com l’explicació de les llegendes que fa el Pastor Gaietà que, en aquest cas, és explicat a partir de les dones d’aigua. Per altra banda, també rep influència de Mercè Rodoreda per l’ús del monòleg interior, propi de la novel·la psicològica, amb repeticions, canvis de tema, etc. A més a més, l’ús de símbols com els coloms a La plaça del diamant, Irene Solà usa els núvols com a element que condiciona la vida dels personatges de la novel·la, sovint de manera negativa.

També cal destacar, la seva obra, Et vaig donar ulls i vas mirar tenebres (2023) que ressegueix les històries d’un llinatge femení i maleït a les Guilleries (Osona) on apareixen caçadors de llops, bandolers, bruixes, maquis, fantasmes i dimonis.

Maria-Mercè Marçal

Espanya es trobava en una situació política on esdevé la mort del dictador Francisco Franco el 1975, donant lloc a una transició cap a la democràcia. Pel que fa a Catalunya va suposar la restauració de la Generalitat i el retorn de l'exili de molts d’autors. Per altra banda, s'obre un nou període a la literatura on es veu una gran diversitat estètica on els autors segueixen la seva pròpia opció literària sense que cap sigui predominant. Donant pas així a la literatura catalana actual, l'inici del qual coincideix amb la mort de Carles Riba. La poesia catalana, a partir dels anys vuitanta, es caracteritza per la seva diversitat, amb autors hereus del postsimbolista i d’altres de més experimentals. Al llarg de la dècada dels vuitanta la narrativa va prendre per primera vegada el protagonisme amb autors nascuts als anys trenta o a la postguerra amb una gran diversitat d’estètica.

Maria Mercè Marçal va néixer a Ivars d’Urgell l'any 1952 i va morir el 1994 a Barcelona a causa de càncer de mama al cap de 45 anys. La seva poesia és un clam per la llibertat de les dones dels obrers i del país. És, per tant, una poesia militant, política amb temes com la solitud, l’amor homosexual, la mort i la relació amb la mare. Molts dels seus poemes varen ser recollits en el llibre Llengua abolida que conté un total de 6 obres en una secció en un ordre cronològic on trobem: Cau de lluna, que es tracta d’un llibre combatiu políticament compromès on es marquen les intencions polítiques de l’autora; Bruixa de dol tracta la realitat social des d'un punt de vista femení amb la cerca d’una identitat com a dona robada; Sal Oberta que tracta el naixement i l’embaràs de la seva filla Heura; Terra de Mai relata la relació amb la seva parella, i es troba present la sexualitat lèsbica; La germana, l’estrangera tracta el tema de la maternitat; Desglaç, l’última obra, relata com va afrontar la mort del seu pare. A la narrativa destaquem La passió segons Renée Vivien, on fa referència a la vida d’aquesta poeta anglesa d’expressió francesa de finals del XIX-principis de XX. Explica la vida homosexual públicament i sense amagar-se amb l’objectiu de recrear una història de personatges que la conegueren, entre ells, la seva amant. Pòstumament, es publica El senyal de la pèrdua, un dietari centrat en l'experiència de la malaltia de la qual va morir, càncer de mama, escrit des d'una extrema lucidesa.

Un dels seu poema més important és “Vuit de març” que celebra la resistència de les dones. Critica la divisió de gènere del treball, honora a les dones com a símbols de rebel·lió i conclou amb una promesa d’empoderament i igualtat per a totes les dones.