La novel·la catalana: origen, Curial e Güelfa i Tirant lo Blanc

Otras lenguas extranjeras4,93 KB

L'origen de la novel·la

La novel·la cal situar-la a mitjan segle XVI, quan Boccaccio va donar el nom de novella a cadascuna de les narracions que formaven el Decameron. La novel·la és un gènere narratiu en prosa, breu i exemplificador, de finalitat moralitzadora i de caràcter realista, és a dir, reflectia la quotidianitat, els fets eren creïbles, la llengua tendia al col·loquialisme i connectava amb la realitat immediata.

La narrativa en prosa en la nostra llengua va culminar en dues grans obres de temàtica cavalleresca: Curial e Güelfa i Tirant lo Blanc.

La novel·la cavalleresca

Les narracions dels joglars sobre cavallers tenen continuïtat, i es van posar de moda les noves rimades sobre cavallers i els valors feudals, cada vegada més en desús. Durant el segle XV, la mentalitat burgesa de l'època influeix en les narracions de cavallers, que incorporen el realisme, el sentit de l'humor i la capacitat d'ascendir socialment gràcies al propi esforç, i en sorgeixen les novel·les cavalleresques.

Curial e Güelfa

D'autor anònim, és un bon exemple de prosa humanística. La temàtica és amorosa i cavalleresca.

  • Amorosa, ja que l'autor insisteix en les dificultats que els enamorats tenen per estimar-se perquè pertanyen a classes socials diferents.
  • Cavalleresca, perquè Curial aconsegueix l'ascens social que l'equipara amb Güelfa i fa possible la bona fi de la relació amorosa gràcies als mèrits cavallerescos.

Estructura de la novel·la

  • Llibre primer. Güelfa és una jove i noble vídua que patrocina Curial, cavaller pobre, perquè adquirisca una formació cavalleresca que li permeti promocionar-se socialment.
  • Llibre segon. Curial participa en episodis amorosos, sempre sota la vigilància de Festa, dama de confiança de Güelfa.
  • Llibre tercer. Curial viatja a Orient, després de vèncer els turcs, aconsegueix ascendir socialment i casar-se amb Güelfa.

La novel·la destaca per la profunditat psicològica dels personatges, especialment Güelfa, un personatge astut i decidit, que pren la iniciativa en la relació amorosa. Presenta personatges reals amb els seus noms i una localització històrica i geogràfica concreta: la presència de Pere II el Gran al torneig de Melun, enemistat amb els francesos per la possessió de Sicília (1282).

Tirant lo Blanc

És la novel·la més important de la nostra literatura. També és una història creïble, sense intervencions màgiques, amb referències clares a la vida quotidiana, a una geografia real i coneguda, a fets històrics coneguts i, de vegades, a personatges presos de la realitat. Publicada el 1490, va assolir un gran èxit editorial i se'n van fer traduccions al castellà i a la Itàlia ja al segle XVI, i al francès al XVIII. Tirant lo Blanc és una novel·la divertida i realista.

Estructura, tema i argument

Tirant lo Blanc narra les proeses d'un cavaller humil que, per mèrits propis, aconsegueix el grau de capità general de les tropes de l'imperi grec, es casa amb la filla de l'emperador, després de vèncer els turcs, i esdevé hereu al tron. L'estructura de la novel·la mostra l'ascens progressiu de Tirant per diferents fases d'aprenentatge i graus d'experiència militar, humana i cortesana:

  • Aventures de Guillem de Varoic: després d'alliberar Anglaterra dels moros de la Gran Canària, es retira a fer vida ermitana.
  • Tirant a Anglaterra: formació i cavalleries individuals cos a cos.
  • Tirant a Sicília i Rodes: estratega naval, preceptor reial i diplomàtic.
  • Tirant a l'imperi grec: general d'un gran exèrcit de terra. Educació sentimental i tasca missional.

Característiques

Tirant lo Blanc és una obra realista:

  • La geografia és coneguda i real.
  • Hi ha connexió amb la realitat històrica.
  • Alguns personatges responen a models reals.

Realisme

Accions versemblants, geografia coneguda i connexió amb la realitat històrica. Usa un llenguatge variat amb alternances estilístiques: variants culta, col·loquial i estàndard.

Humorisme i erotisme

Les situacions còmiques i les escenes eròtiques trenquen la monotonia de les escenes bèl·liques. Usa un llenguatge irònic i sovint utilitza imatges militars i noms simbòlics i còmics.

Expressivitat i vivesa en el llenguatge

Hi ha variació lingüística segons la situació comunicativa dels personatges. La informalitat alterna amb la solemnitat. El llenguatge és sentenciós, amb hipèrboles i frases fetes.

Crueltat i violència

Detallisme descriptiu i morbós. El llenguatge és cru.

Descargar

PDF Word HTML