Nietzsche: Moral del Senyor vs. Moral de l'Esclau

Nietzsche: Crítica a la Moral i la Religió

La Visió Dionisíaca i Apol·línia de la Realitat

Per respondre aquesta pregunta, és necessari fer referència a la concepció nietzscheana de la realitat i a la seva crítica a la cultura occidental. Nietzsche parteix d'una concepció de vida i d'home inspirada en la cultura grega, ja que l'estudi de la tragèdia el va fer entendre la realitat des de dues perspectives. Pensa que existeix una visió que anomena dionisíaca (del déu Dionís) i una visió apol·línia (del déu Apol·lo). Segons la primera, la realitat és canviant, caòtica, fosca; en aquesta concepció es posa èmfasi en la necessitat de l'home d'acceptar tant els reptes de la vida, l'infortuni i el dolor com el plaer. Segons la segona, la realitat és estàtica, clara, ordenada; representa el poder de la raó humana sobre l'instint.

La Societat Occidental i la Preponderància Apol·línia

A partir d'aquesta concepció, interpreta la societat occidental com el resultat de la preponderància de la visió apol·línia. Tant els filòsofs, com els científics, com la religió són el resultat de l'intent de superar la visió dionisíaca de la realitat. A canvi, la versió apol·línia ens ha permès viure en un món predictible i ordenat, però ha matat la nostra capacitat creativa i ens ha fet animals dòcils. Nietzsche pensa que negar la part dionisíaca de la vida és quelcom antinatural: el dolor i el plaer són vitals. En aquesta anàlisi que fa de la cultura, qui rep la pitjor part és la religió, en general, i el judaisme i el cristianisme, en particular. Segons Nietzsche, la religió és una forma de negar la duresa del fet de viure en pro d'una vida més enllà d'aquest món.

La Genealogia de la Moral i la Inversió dels Valors

I arribats aquí, té sentit l'afirmació del text. A La genealogia de la moral, Nietzsche analitza quin és l'origen de conceptes que són importants en la moral occidental judeocristiana. És aquí on s'adona que la tradició judeocristiana ha girat els valors "bo" i "dolent" del que existia de forma natural en el que ell anomena "moral del senyor". Aquesta es caracteritza per qui accepta la part dionisíaca de la vida i veu bo enfrontar-se amb coratge i fortalesa a la incertesa de la vida. I això és el que li surt natural d'ell mateix, com diu el text: "concep la idea de «bo» d'una forma prèvia i espontània, és a dir, a partir de la seva pròpia persona". Per tant, és una moral de qui accepta la vida com es presenta i no es deixa sotmetre, com en canvi sí que ho fa qui segueix la "moral de l'esclau". Aquests, il·lustrats pels seguidors del cristianisme, per exemple, tendeixen a deixar-se emportar, a dependre d'altres que prenen decisions per ells; són febles de caràcter i troben la seva fortalesa afirmant que la debilitat està bé, que sotmetre's és el que és bo. D'aquesta forma, identifiquen les característiques de la moral noble, característiques que ells no tenen tot i que voldrien tenir, com a dolentes, o pitjor encara, perverses. És per això que tot el que hi ha darrere de la paraula "pervers" en realitat són les característiques de l'home noble.

La Mort de Déu i el Superhome

Segons Nietzsche, aquesta denúncia que fa, aquest mostrar el capgirament dels valors que ha fet la religió cristiana, és el principi d'un canvi. Cal acabar amb aquesta situació, destruir aquesta moral eliminant el seu fonament: Déu. Cal certificar la mort de Déu, com dirà en el seu llibre Així parlà Zaratustra. Aquesta mort pot deixar-nos orfes, sense valors, en un nihilisme. Per això, proposa l'aparició de nous valors, la creació per part d'un nou home (el superhome) de nous valors que tornin a reivindicar els de la moral noble: voluntat de poder, energia creativa, desig de superació constant, acceptació de la vida com a repte, etc.; és a dir, tot allò que la moral de l'esclau considera "pervers", com diu el text.