Malthus, la fam al Tercer Món i el debat sobre el creixement demogràfic
Visions pessimistes:
- 1968: el Club de Roma inicia un debat sobre el creixement de la població i encarrega al demògraf nord-americà Dennis Meadows l'elaboració d'un informe titulat "Els límits del creixement" (1972), una obra que marca el pensament apocalíptic dels anys setanta. Aquest diu que cap al 2100 els recursos per alimentar la població s'hauran exhaurit.
- 1984: el Banc Mundial elabora un informe sobre la relació entre creixement demogràfic i econòmic. La seva visió és diferent a la de Meadows. El Banc Mundial arriba a la conclusió que no es pot responsabilitzar el creixement demogràfic de la pobresa del Tercer Món, per tant la solució no és limitar el creixement; ja que això no garanteix eliminar la pobresa, sinó que caldria frenar el creixement augmentant la renda per càpita de la població.
Visions neutres:
- Avançant en el debat, trobem l'economista Amartya Sen, que afirma que Malthus es va equivocar. Diu que, després que Malthus escrivís el seu informe, la població va augmentar molt i no només la terra ha pogut alimentar-la, sinó que el consum alimentari per càpita no ha parat d'augmentar (es x6 la població). La gran qüestió que es planteja Sen no és la relació entre producció i creixement, sinó per què alguns poden alimentar-se bé i altres no. La conclusió de "Poverty and Famines" (1981), que estudia l'Índia i Bangla Desh, és que dins un país la producció i la renda per càpita poden augmentar per alguns grups socials, mentre que per altres empitjoren.
- Massimo Livi-Bacci, demògraf italià, que presenta una evolució des de posicions neutrals cap a optimistes, ja que diu que els països que han tingut un major desenvolupament econòmic, han augmentat la seva població.
Visions optimistes:
- Ester Boserup: a la seva obra principal "Las condiciones del desarrollo en la agricultura", estudia les relacions entre el canvi demogràfic i l'evolució de l'agricultura al llarg de la història. Demostra que el creixement demogràfic és la causa dels canvis tecnològics en l'agricultura que han comportat un augment de la productivitat. Això explica canvis com la revolució neolítica o l'abandonament dels sistemes extensius de conreu per adoptar-ne d'intensius (rotació de conreus, ús d'aigua). Diu que moltes societats primitives que mantenen sistemes extensius són societats demogràficament estancades. Es pot veure que l'agricultura s'adapta a l'augment de la població: de fet, al segle XVIII-XIX, per satisfer la demanda de la població s'abandona la ceralicultura extensiva per adoptar conreus alternatius com la patata, que permeten alimentar més població cada vegada.
- Kuznets, economista nord-americà d'origen jueu, diu que el creixement de la població ha portat a un augment de la producció en els països més avançats, però el fet clau per a ell és que l'augment de la població causa un augment de la força laboral d'un país. A més, estableix una correlació estadística entre el creixement demogràfic i l'augment de la productivitat i la renda per càpita.
- Colin Clark, economista australià, diu que el creixement demogràfic ha fet augmentar les societats europees més que mai en la història, i que aquest creixement ha estimulat el progrés agrícola.
Elements que provoquen carestia:
- Alteracions climatològiques que provoquen crisi de producció (local o regional).
- Especulació.
- Guerres.
- Augment de la demanda exterior (els mercats estan interconnectats).
- La carestia provoca crisi de subsistència i, per tant, epidèmies.
- Soldadura: mesos abans de les collites, on es fa una previsió sobre aquestes; i en el cas que es preveguin males collites, es lliberen els aliments reservats. Si la previsió és bona, hi ha una normalització dels preus.
- L'augment de la població pot provocar que les caresties siguin més greus i freqüents, ja que augmenta la demanda alimentària.
- Epizoòtia: mortalitat animal.
Causes de la fam al Tercer Món:
- Mala distribució de la producció i de les capacitats productives: lligat al fenomen d'exportació. Hi ha un desequilibri entre països que produeixen molt més aliment del que necessiten i altres que en produeixen molt menys. Els països que produeixen molt sovint tenen problemes de desnutrició, com Brasil. Són països exportadors i, per tant, creen un desequilibri entre la producció i la necessitat d'aliments.
- Els mals de l'agricultura: en els últims 40 anys hi ha hagut canvis en la producció agrària a nivell mundial, com la generalització de determinats conreus (blat de moro, arròs). Pel que fa als cereals, es basen en llavors híbrides que produeixen més que les llavors tradicionals, però que no es poden manipular (són no reutilitzables), de manera que els pagesos depenen de les multinacionals que les fabriquen i venen. A partir de la seva introducció tenim una cerealicultura moderna que augmenta la producció, i una altra estancada que no pot competir amb les grans produccions i fa que s'abandonin els conreus tradicionals i les lleguminoses. L'expansió del consum de carn als països rics representa la meitat de la dieta, i el cereal queda reduït a una quarta part, fet que jutja l'agricultura. El 75% de la producció de cereal als països rics es destina a l'alimentació del bestiar.
- Producció agrícola mundial mal repartida: els països del Tercer Món s'orienten cada vegada més cap a l'agricultura destinada a l'exportació, tot i que hi ha una desigualtat respecte als països rics, ja que aquests estan subvencionats per mantenir la competitivitat, i això els permet baixar els preus. Aquí s'afegeix la política de les grans organitzacions internacionals: FMI, Banc Mundial, OMC. Aquestes orienten els països del Tercer Món cap a una agricultura d'exportació per obtenir divises i pagar el deute extern. A més, el FMI els imposa una condició: obertura de mercat i compra dels excedents europeus. Aquests països s'enfronten a fluctuacions en el mercat mundial (preus nominals: expressats en divises; i preus reals: tenint en compte l'índex que corregeix els preus reals com inflació, deflació, salaris...).
- Fluctuacions dels preus en el mercat mundial: a partir de 2006 augmenten els preus dels aliments degut a: 1) increment de la demanda de cereal per part de potències emergents com la Xina, Brasil i l'Índia; 2) demanda de biocombustibles i biocarburants que coincideix en els mateixos anys; 3) tot això coincideix amb uns anys de sequera que també influeix en la producció; 4) control del comerç dels aliments per part de les multinacionals que tendeixen a baixar els preus.
- Revolució verda: les llavors híbrides no resolen el problema de la fam, ja que només es poden conrear amb adobs i irrigació, i això ha provocat un increment de les desigualtats en la pagesia entre rics i pobres.
- Problema del deute extern i imposicions dels organismes: l'origen del deute extern del Tercer Món es situa a l'any 1973, amb la crisi del petroli que beneficia Occident i Euro-Àsia, però provoca l'endeutament dels països del Tercer Món i també d'altres com Mèxic. Curiosament, l'any 1973 es desencadena una sèrie de fams, i per això aquests països han de recórrer als bancs occidentals i nord-americans per aconseguir liquiditat, i el Banc Mundial atorga crèdits per a l'agricultura. Durant el segon repunt de la crisi del petroli (1979-81) es dona la fallida d'alguns estats com Mèxic. Aquesta política està dirigida pel FMI, i aquests endeutaments tenen uns interessos i unes condicions polítiques i econòmiques que limitaran la sobirania dels estats: cal reduir el dèficit públic; reducció de salaris que provoca contracció del consum; imposició de polítiques liberals que afecten l'agricultura, ja que s'ha d'obrir a importacions del Primer Món (Europa i EUA).
- Repartiment desigual de l'ajuda pública al desenvolupament: polítiques agràries orientades per organismes com el Banc Mundial, que provoquen la pèrdua de sobirania dels països del Tercer Món. Aquests organismes donen ajuda gratuïta, però imposen transformacions de l'agricultura, com l'adopció de conreus per a exportació, i l'adopció d'una agricultura de regadiu i indústria...