Sota el meu llavi el seu de Salvat-Papasseit: anàlisi i interpretació

SOTA EL MEU LLAVI EL SEU

Contingut/SignificaT: El poeta ensenya a la dona. Es presenta com un amant expert i l’enamorada és ingènua o més inexperta que ell. Dóna la sensació que ell la introdueix en la ciència amorosa.

El poema, amb alguns trets avantguardistes i un parell de guionets que exerceixen una funció sinecdòquica, ja que marquen diferents parts del cos de la noia, és el primer poema del recull explícitament eròtic.

Salvat fa quelcom insòlit en ell, excepcional: anomena “pecat” l’atracció que els rulls de la dona exerceixen sobre ell.

Tanmateix, també podem entendre «el pecat més dolç» hiperbòlicament, com a designació de la força de la passió experimentada pel jo poètic. En els versos següents, la veu poètica descriu els petons, els cabells de l’estimada, la seva espatlla, el seu esguard i, finalment, reclama encara més petons.

En canvi, en l’últim vers de la composició, que resta separat gràficament, la veu poètica es concentra en l’olor de magnòlia del pit de la noia. D’aquesta manera podem comprovar com la sinècdoque és un dels recursos predominants en l’obra de Salvat-Papasseit per referir-se a la protagonista femenina en les composicions més eròtiques.

D’altra banda, el trencament dels versos de “Sota el meu llavi el seu” crea un efecte de progressió i acumulació que serveix de correlat per a la progressió del desig que sent el jo poètic, provocat per cada un dels atributs de la noia descrits anteriorment. A més, també és destacable el fet que la descripció efectuada pel jo poètic d’aquests atributs s’inicia i es basa en un joc verbal que, com hem indicat, el camp semàntic del foc és representatiu de la passió dels amants.

Anàlisis, mètrica i tipus d’estrofa

Poema de rima lliure i estrofa de versos alexandrins.

Figures retòriques:

- L'exclamació retòrica: Quin perfum de magnòlia el seu pit odornat!
-Metàfora: l'ombra corba, la seda dels seus rulls
-Paral·lelisme: “un altre, bes,un altre, un altre” “-i l'espatlla ben nua ben blanca”

-Oxímoron: pecat més dolç

-Hiperbaton, exclamació retòrica, metonímia: “quin perfumm…odorant!”

*Consisteix en completar una paraula amb una altra que te un significat contradictori u oposat.

Presència de:

a) Elements avanguardistes vinculats al futurisme i al cubisme.

Cubisme hi han recursos topogràfics (guions), trencament de versos, espais en blanc

Futurisme tema principal és l’amor.

b) Trets tradicionals i/o recursos provinents de la cançó popular

c) Influencia de la poesía trovadoresca (gèneres)
d) Influencia d' Ausiàs March

Aspecte formal del llibre

Signes de puntuació (guionet, parèntesi, punts suspensius) ““-quin perfum [...] pit odorant!”

Paraules en llibertat: Quart vers: “incitant”

Progressió cronològica

PROCÉS AMATORI→ aprenentatge→ Davant l'enamorada novella, el poeta, expert, li ensenya el repertori dels seus coneixements amatoris.

Referent a l’estimada: Colors:

-I l'espatlla ben nua ben blanca (SOTA EL MEU LLAVI EL SEU)

Blanc: simbolitza la innocència, la puresa, i la virginitat. Fins al S. XVI el dol s'expressava en blanc. Cosa totalment contrari actualment.

Elements florals i vegetals referents a l'al·lota i la seva anatomia.

- Quin perfum de magnòlia el seu pit olorant (SOTA EL MEU LLAVI EL SEU)

Identifica l'olor dels pits de l'estimada amb el perfum de les magnòlies.

Haikú:

És una de les formes de poesia tradicional japonesa més esteses.

És un poema breu, té 3 versos (ratlles) de 4-6-4 síl·labes (comptant amb la mètrica catalana).

L’última paraula de cada vers ha de ser plana o esdrúixola (no pot ser aguda). Hi ha autors que no respecten aquesta norma.

No té rima.

Està escrit en present.

Normalment parla de temes de la natura: les estacions de l’any, el mar, el cel, les plantes, els ocells...Prové del Japó.

JOAN SALVAT-PAPASSEÏT

VIDA:

Va néixer a Barcelona el 1894. De familia proletària passà la seva infància en un asil. Col·laborà des de molt jove a la premsa anarquista, però el fervor revolucionari dels primers anys es desvià poc a poc del camp social al literari.

Malalt de tuberculosi hagué de fer una cura en un sanatori a la Serra de Guadarrama. Durant el temps que va estar internat mantingué una relació amorosa extramatrimonial amb una noia, es creu que francesa, fruit de la qual va sorgir el millor llibre de poemes de la poesia catalana: “La rosa als llavis”.

Víctima del mal que el consumia, va morir a Barcelona el 1924.

EL POEMA DE LA ROSA ALS LLAVIS

“El poema de la rosa als llavis” és la història amorosa entre una noia aprenenta i el poeta mestre d'amor.

És un amor simple, que esdevé líric en la seva senzillesa i la llibertat amb que es expressat.

Si centrem l'atenció en títol complet, podem adonar-nos que l'autor considera el llibre sencer com un sol poema unitari. L'expressió “La rosa als llavis” és un element oracional utilitzat en altres moments de l'obra poètica salvatiana. Aquesta expressió la trobem sempre en una atmosfera absolutament amatòria i ens remet directament al triomf del cos. Però, té una lectura polisèmica a causa de la mateixa metàfora i això crea diversitat en la seva exacta interpretació.

En aquesta incorrecció rau l'èxit del títol: vol suggerir, no dir.

Es tracta d'uns magnífics textos amatoris que reflecteixen el desig i el goig de l'aparellament.

Malgrat la seva compacta unitat temàtica, el llibre se'ns presenta desintegrat en parcel·les desiguals en extensió i tractament. Està estructurat en una introducció i 20 seccions en els 31 poemes

Els colors:

Negres: “Jaculatòria” imatge eròtica—rosa, carn, sang

“Resa una noia en mon batell” contingut mariner : vaixell

Barreja de materials litúrgics i realistes. Amor reduït a la seva significació més estricta Teoria de l'amor entre materials vells i nous que inspira a la totalitat.

Es realista en dos sentits: Elimina tot component moral o intel·lectual. Redueix l'amor a la carn, al sexe.

Historia d'una iniciació oposició entre astúcia mestre i innocència d'enamorada. En conjunt, el poema de “La rosa als llavis” és la confidència d'una dramatúrgia amorosa que es caracteritza per la seva essencialitat i la seva intensitat.

En el vessant religiós, s'observa un aiguabarreig de cristianisme (Jaculatòria), mitologia clàssica (Cupidell) i d'islamisme (Mohammed)

Tècniques Literàries

Hi ha dos cal·ligrames, un amb tinta blava i l'altra vermella. El poeta subratlla la seva alegria i el mon fantàstic que li suggereix mitjançant la visualització Deixen en llibertat tota la fantasia del autor.

Collage: tècnica pictòrica que consisteix en aferrar diversos materials com tela, fusta, paper o cartró sobre una superfície plana. La diferència decisiva i característica entre la tècnica del collage (del francès coller, aferrar) i la pintura és que en lloc de crear una imatge amb color i línea, es construeix el dibuix amb materials aparentment tan incompatibles com diaris, fotografies, il·lustracions, teixits, fusta, plomes i fil ferro, en realitat amb qualsevol cosa que es pugui sostenir a una superfície. Els objectes aplicats poden ésser combinats amb fragments pintats.

Aplicació del collage i la creació del cal·ligrama.

Trencament de la disposició gràfica de les paraules. Caòtica numeració de dades. Llenguatge cinematogràfic.

Translació en un mateix pla de percepcions, records, conversacions fortuïtes, intuïcions, idees.

Elements tradicionals/maquinístics

ELEMENTS DEL MÓN URBÀ / MAQUINÍSTIC: Voltàmetre, dinamo, autòmnibus, tramvia, avió, vaixells de guerra, rails, grua i paisatges urbans.

ELEMENTS TRADICIONALS DE LA POESIA AMOROSA: La relació rosa-amor, l'espia o espieta, el record de l'estimada que està lluny, la relació lluna-estimada, la relació del secret amb el sexe de la dona, la presència de Cupidell, la relació de les fletxes i els tirs amb Cupidell i la relació naturalesa-estimada.

Paraules desconegudes

Espurneig: llençar espurnes. Escull: roca que surt a flor d'aigua o molt prop de la superfície de l'aigua. Gavot: Ocell marí propi de l'Atlàntic septentrional.

Alosa: ocell passeriforme insectívor d'un color marró amb collar negre, nidifica sovint a les messes.

Sina: Pit. Follia: Bogeria. Defallir: Perdre el coratge, esdevenir feble. Cinyell: Cinta, cordó, corretja, etc., que serveix per a cenyir. Sageta: Fletxa. Setí: Teixit fi que presenta una cara llisa i brillant.

Manyaga: Es diu de la persona o animal que es deixa tocar, que vol que li facin carícies. Toia: Ram de flors. Encís: Acció i efecte d'encisar. Nitra: Lloc fosc, tomba.