L'Escola Mallorquina: Poesia entre Modernisme i Noucentisme

L'Escola Mallorquina: Pont entre el Modernisme i el Noucentisme

L'Escola Mallorquina és la denominació amb què han estat qualificades diverses èpoques de la producció literària realitzada a Mallorca, especialment la poesia. Habitualment, s’ha considerat el terme cenyit a la fi del segle XIX, per la qual cosa es considera fundada per Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover. La denominació adquirí plena carta de naturalesa a principis de segle, quan els noucentistes del Principat, amb Josep Carner al davant, enarboraren, entusiastes, la bandera poètica de Costa i Llobera i, en menor grau, de Joan Alcover.

Dues generacions de l'Escola Mallorquina

• Primera generació: Els joves escriptors que el 1906 publiquen la revista Mitjorn i col·laboren a la revista Catalunya de Carner: M. Antònia Salvà, Llorenç Riber i Miquel Ferrà.
• Segona generació: Se situa en els anys vint. Són els escriptors que publiquen a la revista La Nostra Terra: Miquel Colom, Rafel Ginard, etc.

Constants temàtiques i formals

Es caracteritzen per la línia clàssica de la serenor i l’equilibri, el sentiment del paisatge amb una clara consciència d’insularitat, i el rigor acadèmic de la forma. Empren un català literari que supera els esquemes dialectalitzants. La seva poesia és fonamentalment paisatgística i sovint s’enllaça al sentiment elegíac; els temes referits a l’amor i a la religió són tractats de manera superficial, tot defugint qualsevol nota passional. Els poetes de l’Escola Mallorquina mantingueren l’esperit de fidelitat a la llengua i a la cultura catalanes en la clandestinitat durant la postguerra.

Miquel Costa i Llobera (1854-1922)

Gran coneixedor del paisatge local i dels clàssics llatins. Estudià dret a Palma i a Barcelona. Després va seguir estudis eclesiàstics a Roma. Els dubtes i els escrúpols morals seran constants a la seva vida.

Etapes de la seva obra

• Etapa romàntica: Sorprèn la llengua poètica emprada, neta d'arcaismes i dialectalismes. Inicia el camí que canalitzaran Carner i el seu grup.
• Crisi del Romanticisme: L'oda A Horaci. Costa assumeix els clàssics i això li provoca un xoc ideològic pel paganisme. Se l'acusà d'admetre l'epicureisme horacià. Va tardar molt a concretar, entorn dels clàssics, una poètica alternativa a la romàntica. No ho farà fins que apareix el Noucentisme.
• La plenitud literària: Horacianes (1906). Símbol de la poètica classicitzant, pulcre i mesurada que defensa el Noucentisme. Va ser un model per als autors noucentistes. Gràcies a Carner, se sent part d'un projecte col·lectiu.

Joan Alcover (1854-1926)

Estudia a l’Institut Balear, on és deixeble de Pons i Gallarza i company de Costa i Maura. Torna a Mallorca on exerceix d’advocat. El 1893 va ser elegit diputat a Corts però, després d’una curta temporada a Madrid, torna desenganyat a Palma. La seva vida familiar va estar envoltada per la tragèdia: se li va morir la seva primera esposa i quatre dels seus cinc fills, dos en una mateixa nit. Aquesta tragèdia familiar incidirà en l’activitat poètica d’Alcover, no només en l’adopció de l’elegia, sinó també perquè donà un sentit personal a la seva activitat creativa.

Trajectòria literària i teories estètiques

• Primera etapa poètica: Poesia en llengua castellana de característiques romàntiques però amb una voluntat antiretòrica.
• La "conversió al català": El canvi de llengua es produirà entre 1899 i el 1903. En la decisió hi influeixen factors personals i col·lectius: d’una banda, les desgràcies familiars fan que cerqui en la poesia l’expressió viva del dolor personal; de l'altra, troba en la literatura catalana la possibilitat d’integrar-se dins els moviments culturals de tombant de segle, el Modernisme i el Noucentisme.

Teories estètiques i obra principal

Se situa dins la reacció vitalista que defensava la unió de l’art i la vida ("l’art utilitari"). Defensa el punt de partida contemplatiu de l’art i l’espontaneïtat expressiva. Dona gran importància al paisatge, la cançó i les llegendes populars com a expressions de l'ànima col·lectiva. Es declarava "antimodernista" més per qüestions ideològiques que no pas estètiques.

Cap al tard (1906) és un recull no unitari organitzat en quatre seccions: Cançons de la Serra, Elegies, Endreces i Juvenils, que alternen amb alguns poemes fora de secció.