Literatura Catalana de Postguerra: Quim Monzó, Tendències Poètiques i Vicent Andrés Estellés

Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat

Els contes de Quim Monzó es basen en una idea inicial i única, de vegades una sorpresa final, que produeix un gag, una situació còmica, irreverent i absurda en els primers llibres, més realista i càustica en els darrers. Després del seu primer recull de contes, s’hi fa perceptible una evolució envers la màxima elisió d’elements superflus, tant pel que fa a la ficció com al model de llengua literària.

Els motius centrals de la narrativa de Monzó van des de la solitud existencial fins a la reflexió irònica sobre l’escriptura. En el segon llibre de contes, Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury (1980), encara és present una certa atmosfera onírica, però a L’illa de Maians (1985) preval la reflexió sobre el llenguatge i l’acte de l’escriptura, com també la denúncia de les vanitats del món literari. Els personatges de Monzó, l’ambient en què viuen, les formes habituals de relació, etc., tenen una relació molt directa amb els estils de vida urbana de les acaballes dels setanta i el començament dels huitanta.

Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70

Entre la fi dels quaranta i el començament dels cinquanta, Carles Riba va orientar un conjunt de poetes que perllonguen la poesia de tradició postsimbolista i el gust per l’expressió culta i el rigor de la llengua d’una poesia pura. Hi ha un altre corrent entorn de J. V. Foix que reivindica la ruptura formal i lingüística i l’experimentalisme de les avantguardes.

En els anys seixanta es produeix un debat que va enfrontar l’estètica de tradició simbolista amb el realisme històric, corrent que concebia la literatura com una forma de compromís polític i que reivindicava la participació en la lluita per l’alliberament individual i social de l’ésser humà.

En els setanta es van començar a publicar les obres completes de Joan Brossa i es va redescobrir la poesia de Foix. Al País Valencià, l’anunci del canvi el va marcar el 1974 l’antologia d’Amadeu Fabregat Carn Fresca, on els autors antologats compartien únicament el trencament amb la tradició anterior del realisme històric i la voluntat de practicar la poesia com una activitat autònoma.

Explica les aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic

Vicent Andrés Estellés és el més gran poeta del País Valencià des del segle XV. A la seua obra hi ha al·lusions constants a la guerra i la postguerra que el mateix poeta va viure, i esdevingué símbol de la recuperació cultural al País Valencià dels anys setanta.

Els àmbits temàtics tractats a l'obra d'Estellés són:

• La poesia amorosa.
• La poesia cívica o de compromís col·lectiu.
• La poesia quotidiana.

Algunes de les aportacions d'Estellés a la lírica són el seu llenguatge literari, directe i senzill, forjat sobre la llengua poètica dels clàssics valencians —especialment d’Ausiàs March— i la llengua col·loquial que aprengué a l'Horta durant la seua infantesa. A més, busca el contrast o trencament amb la tradició més immediata i intenta suplir-la per la tradició clàssica. També fa ús de comparacions i adjectius qualificatius que aporten un ritme lent a la seua poesia, fent que les seues obres siguen singulars i especials.