Literatura catalana de postguerra: exili, clandestinitat i resistència cultural

La Literatura Catalana de Postguerra (1939)

L’any 1939, la cultura catalana havia deixat d’existir momentàniament. La victòria franquista va suposar la proscripció de la llengua als àmbits públics, la desfeta i prohibició dels organismes culturals i literaris, i la pràctica inexistència de revistes, diaris, editorials i ràdio. La cultura catalana esdevenia, en gran mesura, un camí cap a l’exili.

Hi hagué uns intents d’organitzar una cultura feixista en català, però aquests serien avortats per ordres superiors.

Així, doncs, la cultura catalana de postguerra constituïa un conjunt agònic, que va viure molt més de nostàlgies i d’esperances que no pas de realitats immediates.

Estrats de la cultura catalana a partir de 1939

La cultura que es va fer a Catalunya a partir de 1939 permet una ordenació en diferents estrats que arribarien a ignorar-se els uns als altres:

• Una cultura oficial
• Una cultura pública
• Una cultura clandestina

La divisió lingüística i nacional

La cultura a Catalunya es trobava diferenciada en dos grans grups:

1. El d’expressió espanyola, que utilitzava els recursos lingüístics i històrico-nacionals castellans.
2. El d’expressió catalana, que utilitzava els recursos lingüístics i històrico-nacionals catalans.

La cultura catalana produïda a l’interior coneixeria, al llarg dels quaranta anys sota el règim franquista, diferents fases de violència.

Els tres moviments de la literatura catalana

Progressivament, la literatura catalana organitzaria tres moviments que s’ignorarien o s’oposarien, però que a la llarga acabarien fonent-se:

1. El moviment de l’exili
2. El treball clandestí
3. El moviment públic

Durant els primers set anys del franquisme, la literatura catalana no va tenir presència a nivell públic.

Objectius de la resistència cultural

En conjunt, diverses iniciatives expressaven uns mateixos objectius fonamentals:

• Salvar la llengua.
• Recuperar el prestigi social i cultural que la literatura catalana havia perdut amb la victòria franquista.
• Salvar les institucions de cultura més significatives.
• Reviscolar els contactes culturals, desfets per la guerra.
• Establir relació amb la nova gent que de mica en mica apareixia, en molts casos profundament desconcertada.
• Lluitar contra els qui havien claudicat ideològicament o lingüísticament: escriptors com Ignasi Agustí.

L'anhel de continuïtat

En síntesi, la principal preocupació dels qui van intervenir en tota mena d’activitats en la clandestinitat fou l’intent de mostrar que la realitat nacional i cultural de Catalunya no havia sucumbit davant els models franquistes.

Aquest intens anhel de continuïtat va constituir el nucli i l’eix de tota una etapa en el desenvolupament de la cultura catalana de postguerra i el principal motor de tots els qui hi col·laboraven.

La continuació d’una cultura i la seva projecció es va limitar als intents de possible revitalització literària, centrats al voltant de personalitats que sostenien aspiracions de continuïtat, algunes de les quals, com Carles Riba, acabaven de tornar de l’exili.