Literatura catalana: poesia, narrativa i teatre (fins anys 40 i postguerra)

Literatura fins als anys 40

Apareix l'estatut d'autonomia de Catalunya. El català obté presència en:

• Administració pública i municipal
• Ensenyament
• Mitjans de comunicació

Poesia

Creuen que la poesia ha de ser pura. Els dos trets més importants de la poesia pura són la reivindicació del caràcter líric de la poesia i l'equilibri entre fons i forma.

Carles Riba

Carles Riba és el poeta més important de la poesia de tradició simbolista. Temes: el propi jo, la identitat personal...

Josep Vicenç Foix

Josep Vicenç Foix: a la seva obra podem trobar elements de tradicions literàries diverses.

Narrativa

La represa de la novel·la catalana es va orientar per dues vies:

• Reaparició de narradors modernistes
• Narradors joves i innovadors

Novel·la de tradició modernista

Els temes són el xoc entre l'individu i la societat i la marginació viscuda pels vells modernistes durant el Noucentisme.

Novel·la psicològica

Expliquen el món interior dels personatges. Tècniques principals:

• El temps interior: els personatges recorden fets del seu passat suggerits per objectes i sensacions.
• Monòleg interior: la consciència del narrador flueix lliurement.

Freudisme: les teories de Freud expliquen el caràcter dels personatges.

Obra més important: Laura a la ciutat dels sants

La crítica social

La crítica social: crítica del món burgès tractada sovint amb elements d'humor.

La narrativa de Salvador Espriu

Temes: visió crítica de la societat burgesa. Forma: ironia, sarcasme i sàtira.

La prosa periodística

L'autor descriu la realitat viscuda i coneguda. Subgèneres habituals:

• Llibre de viatges
• Memòries
• Crònica o realitat
• Retrat literari

El teatre

Hi ha tres grans corrents teatrals:

• Teatre burgès: el gènere més representatiu és l'alta comèdia.
• Teatre de crítica social: fa una crítica a la burgesia, sobretot.
• Teatre de tradició romàntica: Josep Maria de Sagarra és l'únic representant destacat.

Josep Maria de Sagarra

Josep Maria de Sagarra escriu comèdies i drames en vers ambientats en un marc realista, amb elements costumistes i romàntics. La seva obra més important és El cafè de la Marina.

Principals recursos: frases fetes, locucions, comparacions.

Literatura de postguerra

Segona guerra mundial: victòria de les tropes aliades. Regim franquista a Espanya. S'instaura un règim polític autoritari amb una concepció unitarista d'Espanya. Cap a l'any 1959 apareix el realisme històric.

Poesia de postguerra

La poesia adquireix un valor simbòlic. Corrents més importants:

• Poesia realista
• La poesia de Salvador Espriu
• Poesia d'avantguarda i experimental

Pere Quart (Joan Oliver)

Pere Quart (nom real Joan Oliver). Les seves idees principals: vinculació amb l'esquerra política i rebuig a la burgesia; defensa de la llibertat; ús d'un registre col·loquial. La seva obra es pot dividir en tres etapes:

• Primera etapa: distanciament de la poesia simbolista i enfrontament ideològic.
• Segona etapa: període d'exili, to elegíac i intimista.
• Tercera etapa: maduresa de l'autor i inauguració del realisme històric.

Salvador Espriu

Salvador Espriu: la seva obra té molta riquesa temàtica.

Característiques de la seva poesia

• Referències culturals i literàries
• Presència de mites
• Estil simbòlic i al·legòric

Dos temes centrals: la meditació sobre la condició humana i la preocupació per Catalunya i el seu destí.

Tres registres: líric o elegíac; satíric; civil.

Narrativa de postguerra

Principals corrents:

• La novel·la d'anàlisi psicològica: dues tendències — la tradicional i la renovadora.
• La novel·la realista: té tres tendències:

• El realisme testimonialista: són un testimoniatge dels fets viscuts. Representat per Joaquim Amat-Piniella, entre altres.
• La novel·la realista existencialista: pretén denunciar la situació política de postguerra; representada per Joan Sales.
• El realisme mític: expliquen records; representat per Llorenç Villalonga.

Llorenç Villalonga

Llorenç Villalonga (Mallorca, 1897). Temes: el pas del temps i la condició humana en un món modern abocat al consumisme. L'obra més important és Bearn o la sala de les nines. Té dues parts:

• Primera: sota la influència de Faust.
• Segona: la pau regna a Bearn.

Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda va marxar a l'exili. Les seves novel·les combinen diversos recursos:

• Realisme: acció en un espai concret i marc històric que condiciona la vida dels personatges; realitat quotidiana.
• Psicologisme: repercussió en la consciència; anàlisi del món interior.
• Simbolisme: motius recurrents amb valor simbòlic.
• Lirisme: escriptura parlada i records.

Protagonistes: acostumen a ser dones que viuen en conflicte amb el món.

Temes i motius principals: dificultat en les relacions humanes i la consegüent infelicitat.

La plaça del Diamant

La plaça del Diamant: la Natàlia es casa amb en Quimet. Després venen els fills, la guerra i la mort del seu marit. Finalment es casa amb el botiguer del barri i recupera la felicitat. Rodoreda utilitza en aquesta novel·la la tècnica de l'escriptura parlada.

Manuel de Pedrolo

Manuel de Pedrolo lluita a la guerra amb el bàndol republicà i acaba en un camp de concentració. Trets de les seves novel·les: acció, realisme i existencialisme. Té tres etapes:

• (1952–1956) Etapa d'experimentació
• (1957–1971) Etapa de compromís social i cultural
• (1971–1990) Darrers anys

Pere Calders

Pere Calders (Barcelona, 1912). Es va exiliar. Característiques de la seva obra:

• El valor de la paraula
• Conflicte entre realitat i fantasia
• Funció crítica de l'humor
• L'humor com a recurs literari

Una de les seves obres més importants és Unitats de xoc.

Joan Oliver

Joan Oliver (Pere Quart) té tres etapes en el teatre:

• Teatre de preguerra: intent renovador.
• Teatre de combat: contraposició entre dues maneres de concebre un acte revolucionari.
• Teatre de postguerra: adequació als gustos del públic de la comèdia burgesa.

Altres corrents teatrals de postguerra

Teatre tradicional i teatre renovador. Salvador Espriu fa un teatre d'un elevat rigor formal i lingüístic, de base culturalista. El teatre existencialista i de l'absurd —amb representants com Manuel de Pedrolo— es combina amb un teatre més realista que tracta problemes polítics i socials.