Literatura catalana: gèneres, figures retòriques, poesia, narrativa i teatre

Literatura: concepte i gèneres

La literatura és l'art de descriure i de llegir, i és el producte lingüístic escrit destinat sovint a l'entreteniment.

Poesia

Lleis mètriques i característiques generals

• Versos: hemistiqui; art menor (tetrasíl·lab, pentasíl·lab, hexasíl·lab, heptasíl·lab, octosíl·lab); art major (decasíl·lab amb cesura 5+5 i alexandrí 6+6 amb cesura).
• Ritme: binari o ternari.
• Rima: aparellada (aa, bb), creuada, abraçada; estrofes: quartet, octava, dècima, sonet (14 versos decasíl·labs).

Recursos retòrics

• Fonètics: aliteració (r, r...); paronomàsia (palla / balla).
• Morfosintàctics: asíndeton (sense connectors); encavalcament (punt al final del vers); enumeració (blau, darrere, pel carrer); epítet (qualitat inherent al substantiu); hipèrbaton (alteració de l'ordre); paral·lelisme; polisíndeton (o que passa, o que vola).
• Semàntics: anàfora (repetició de la paraula inicial); antítesi (sentit oposat); comparació (com un...); hipèrbole (exageració); ironia; oximoron (dolç combat); paradoxa (viu/mort); pleonasme (repetició innecessària); sinestèsia (color de poma, morir de llum).
• Dígrafs: ll, ny, ig.

Evolució històrica de la poesia (2n trimestre)

• Poesia medieval: trobadors, Ausiàs March, Jaume Roig (Espill, misogin), Joan Roís de Corella (Tragèdia de Caldesa).
• Segles XVI-XVIII: poesia popular (nadales) i poesia culta (Francesc Vicent García, rector de Vallfogona).
• Renaixença: Jocs Florals, amor a la flor natural, l'englantina, la pàtria, la tradició trobadoresca; Jacint Verdaguer (L'Atlàntida, Canigó), que apropa la poesia al poble.
• Modernisme: espontaneïtat; Joan Maragall (Visions i cants).
• Noucentisme: perfecció formal; Josep Carner (Fruits saborosos).
• Preguerra: poesia avantguardista (Joan Salvat-Papasseit); J. M. Segarra, poesia planera; Carles Riba, la intel·lectualitat en la poesia.
• Guerra civil: la misèria com a tema.
• Postguerra: anys 40-60, Pere Quart; anys 70, Miquel Martí i Pol i Gabriel Ferrater; anys 80-90, Narcís Comadira, Pere Gimferrer, Maria Mercè Marçal.

Gènere narratiu

Estructura: nus. Punts de vista: intern; extern (omniscient / objectiu). Personatges: principals i secundaris; rodons (complexos i amb evolució) i plans (simples). Espai.

Narrativa popular: rondalla, llegenda. Narrativa culta: novel·la i conte.

Temps verbals

Narrativa per períodes (3r trimestre)

1. Narrativa medieval

• Ramon Llull: Llibre d'Evast e de Blanquerna, son fill i Llibre de les bèsties.
• Literatura historiogràfica: grans cròniques catalanes (ficció literària + historiografia): Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós.
• Literatura moral i religiosa: Francesc Eiximenis (Lo Cristià); sant Vicent Ferrer, predicador dominicà; Anselm Turmeda (La disputa de l'ase).
• Novel·la cavalleresca.
• Humanisme: Bernat Metge (Lo Somni).

2. Narrativa dels segles XVI-XX

• Segles XVI-XVIII: decadència, rondalles, llegendes.
• Segle XVIII: novel·la. Realisme (contrarromanticisme, realitat); naturalisme (corrent filosòfic del determinisme: l'entorn condiciona les persones; literatura en la ciència); Narcís Oller (La bogeria).
• Principis del segle XX: novel·la modernista; modernització de temes; Víctor Català.

3. Narrativa de la preguerra als anys 90 (novel·la psicològica)

• Preguerra: C. Soldevila (monòleg interior); Miquel Llor (Laura a la ciutat); S. J. Arbó (Terres de l'Ebre); J. M. Segarra (Vida privada); Josep Pla (adjectivació, Quadern gris).
• Postguerra: Llorenç Villalonga; Mercè Rodoreda (Aloma, La plaça del Diamant, La vellesa de Ramon Lluny, Mirall trencat); Pere Calders (ironia, sarcasme, realitat; Cròniques de la veritat oculta).
• Anys 60: realisme històric; Manuel de Pedrolo.
• Anys 70-90: Baltasar Porcel, Terenci Moix, Manuel Mir Roig, Joan Fuster, Cesc Riera, Quim Monzó.

Teatre

Característiques bàsiques

El teatre és una forma literària que combina història i representació (cultura grecoromana). Elements bàsics: actors, autor, director, escenari, públic, companyia i text teatral (estil directe). Acotacions.

Text principal: actes, escenes i quadres escènics.

Classificació

• Tragèdia: culte; situació greu, final catastròfic.
• Drama: final catastròfic; personatges quotidians.
• Comèdia: conflictes quotidians, final feliç (happy end).

Teatre popular: religiós (temps, cicles litúrgics) i profà.

Evolució històrica

• Segles XVI-XVII: teatre religiós (misteri) i profà (entremesos).
• Segle XIX: popular (Frederic Soler, Serafí Pitarra); culte (Ángel Guimerà, drama rural i romàntic).
• Teatre modernista: naturalista i regeneracionista (Joan Puig i Ferrater, Aigües encantades); simbolista (Santiago Rusiñol, L'auca del senyor Esteve).
• Anys 30-80: teatre de preguerra (J. M. Segarra, El cafè de la Marina...); teatre de postguerra (Salvador Espriu, Antígona; Joan Oliver, Allò que tal vegada s'esdevingué).
• Renovació teatral (anys 70-80): Josep Maria Benet i Jornet i Sergi Belbel.

Oracions

Classificació: atributives o predicatives; SN o SV; personals o impersonals.

Modalitat oracional

• Enunciatives
• Interrogatives
• Exclamatives
• Optatives (desig)
• Dubitatives (Potser està malalt)
• Imperatives