Literatura Catalana del Segle XIX: Romanticisme, Renaixença, Realisme i Naturalisme

Romanticisme

El Romanticisme fou un moviment estètic que s'inicià a mitjan segle XVIII i s'estengué fins a mitjan segle XIX. Aquest moviment no només condicionà l'art, sinó també la sensibilitat i les actituds dels artistes europeus. Es caracteritza per una nova manera de veure el món i la preferència de la passió per damunt de la raó. Els temes principals que es tracten són: el món interior de l'individu, la melancolia que presidí l'estat d'ànim, la nostàlgia del passat, la natura i el desvetllament de la identitat nacional. Les característiques del moviment romàntic són la importància de l'individu i el seu estat d'ànim, i el lirisme (llenguatge apassionat). L'objectiu dels autors és, principalment, commoure el lector.

Renaixença

La Renaixença fou el procés de recuperació global que va viure la societat catalana al llarg del segle XIX i, especialment, el procés de recuperació de la llengua i la literatura pròpies. La causa principal d'aquest procés és que la Revolució Industrial va fer que la burgesia catalana adquirís poder i reclamés un reconeixement de la seva realitat cultural. La Renaixença s'emmarca entre l'any 1833, any en què es publica el poema La Pàtria al diari El Vapor, i l'any 1877, quan Jacint Verdaguer rep el premi dels Jocs Florals pel seu poema L'Atlàntida i any també en el qual Guimerà va ser proclamat “mestre en gai saber”. Els objectius principals de la Renaixença són: el redreçament de la literatura escrita en català i un redreçament, també, de la llengua catalana com a llengua literària.

Àngel Guimerà

La traumàtica vida d'Àngel Guimerà es veu reflectida en les seves obres:

En la seva època de dramaturg, hi podem distingir dues etapes:

• Primera etapa (1879-1890), en la qual hi destaca la tragèdia romàntica. La intenció que trobem a les tragèdies de Guimerà és, principalment, la de commoure i impressionar, i els temes principals són l'amor tràgic i impossible, la injustícia i el poble oprimit. Les obres estan ambientades en èpoques passades i els personatges també (reis, herois...), la forma d'aquestes obres és el vers i utilitza un llenguatge molt formal.
• Segona etapa (finals s.XIX), en la qual introdueix els corrents realistes i passa de les tragèdies romàntiques als drames realistes. La intenció de les obres d'aquesta nova etapa és reflectir la realitat (Catalunya s.XIX) amb personatges quotidians i en un ambient contemporani, també d'aquella època. Els temes principals són l'amor i els conflictes socials, i la forma d'aquestes obres és la prosa i el llenguatge adequat al personatge.

Jacint Verdaguer

Jacint Verdaguer fou el poeta més prestigiós de les lletres catalanes del segle XIX. La seva força poètica neix de la confluència de la tradició culta i popular. De la tradició culta, trobem la utilització d'una imaginació desbordant per a les descripcions, i de la tradició popular, el detall de l'ús d'un llenguatge íntim i tendrívol, que l'entronca amb la cançó de la més pura tradició popular. Jacint aconseguí, amb el seu talent, el definitiu redreçament del català com a eina literària.

L'Atlàntida

Aquesta obra de Jacint Verdaguer és un poema èpic format per 10 cants, una introducció i una conclusió que narra l'enfonsament de l'Atlàntida. Un referent de Verdaguer a l'hora d'escriure aquest poema van ser els seus viatges d'anada i tornada que el poeta va fer a Cuba i els records de la infantesa i adolescència. El tema principal és, com he dit abans, l'enfonsament del continent d'Atlàntida, però també hi trobem subtemes com la futura descoberta d'Amèrica. El gran protagonista del poema és la natura.

Canigó

En aquest poema èpic es concentren els ideals més romàntics de recuperació del passat medieval d'un poble i de les seves figures més heroiques. El tema principal que proposa Verdaguer és l'origen de Catalunya i, com a protagonistes, a més de la natura, hi ha grans figures de l'Edat Mitjana.

Realisme

La novel·la realista és aquella ficció literària que, sense ser veritat, pot semblar-ho. A la primera meitat del segle XIX, a Europa es viu un fet molt important: l'aristocràcia queda apartada a un segon terme, darrere l'hegemonia naixent d'aquesta burgesia mercantil i financera. Podríem afirmar que la burgesia del segle XIX no necessita evadir-se cap a mons desconeguts i fantàstics a través de la lectura perquè el seu propi món li és molt plaent, i és aquest món el que espera trobar reflectit a les novel·les. El pioner del que entenem com a novel·la realista va ser l'escriptor francès Honoré de Balzac. Beyle publicà Madame Bovary, una obra amarada de realisme pel que fa a les descripcions, desproveïdes d'emoció i de moralisme i amb la impassibilitat narrativa absoluta de l'autor, basada només en l'observació dels fets que explica. Dickens publica Oliver Twist. El corrent realista s'escampa per tot Europa i Catalunya no en va quedar al marge.

Naturalisme

El Naturalisme és una teoria proposada per Émile Zola a la segona meitat del segle XIX que pretén dotar la novel·la d'unes característiques gairebé científiques per tal que les obres literàries col·laborin a l'estudi de l'espècie humana.

• Contextualització: Al segle XIX hi ha grans avenços científics:
  • Teoria de l'evolució proposada per Darwin.
  • Terreny de la medicina: mètode experimental basat en l'observació metòdica dels pacients.
  • Teoria determinista segons la qual l'ésser humà no és lliure, sinó que resta determinat per dues lleis inexorables: la llei de l'herència (biològica) i la llei del medi (social i natural).
• Un model de novel·la: Zola proposa una novel·la experimental per a la confecció de la qual adopta una disciplina científica, i que pot col·laborar en l'estudi de l'ésser humà. En la novel·la experimental, l'autor recull les dades, formula una hipòtesi, observa i anota fredament els resultats. L'autor s'ha d'interessar per personatges individualment o socialment preocupants. Els personatges són molt peculiars: malalts físics o psíquics, marginats socials...

A Catalunya es va rebutjar el rerefons ideològic del moviment, però s'admeteren amb recel les lleis de l'herència i del medi.

Narcís Oller

Encara que l'únic autor de novel·les en català del segle XIX que es pot considerar plenament realista és Narcís Oller (1846-1930), la seva obra no es pot estudiar sense tenir en compte el nou corrent literari que, quan en Narcís va començar a escriure, ja s'havia anat imposant a Europa: el Naturalisme. Realista-naturalista, però amb importància dels sentiments. Oller no va acceptar aquesta impassibilitat narrativa de l'autor davant la seva pròpia obra ni tampoc va utilitzar la filosofia de base ni les implicacions ideològiques. Per a ell: obra = observació + sentiments + imaginació, no observació i experimentació.

Primeres novel·les

La Papallona (1882)

Novel·la important dins el panorama narratiu català del segle XIX. Aquesta obra permetia aplicar el mètode naturalista a l'obra, però Narcís Oller va forçar el final de la novel·la d'una manera totalment inversemblant.

L'Escanyapobres (1884)

Obra més naturalista de Narcís Oller. En aquesta segona novel·la, l'autor presenta un quadre absolutament negatiu dels éssers humans; els protagonistes, deshumanitzats, només es mouen per una passió malaltissa, la dels diners. El que sí que apareix en aquesta obra és una característica que esdevindrà una constant en la trajectòria d'aquest autor: moralisme (càstig per al dolent), però despullat de qualsevol sentimentalisme.

La febre d'or (1890-1892)

Família de Barcelona que, en el període de la 'febre d'or', mitjançant el joc de la borsa passa del no-res a la riquesa i, un altre cop, al no-res. Perfectes descripcions de l'ambient de la borsa. (Obra més realista).

Darreres novel·les

La bogeria (1898)

El model novel·lístic realista-naturalista havia entrat en crisi i Narcís canvia també de perspectiva i introdueix a La bogeria unes certes novetats en el pla tecnicoformal i, com a tema de la novel·la, proposa els fonaments filosoficopositivistes del Naturalisme (el determinisme).

A Narcís Oller se'l considera l'iniciador de la novel·la catalana moderna perquè va donar un model lingüístic vàlid i va ser el primer a introduir en la literatura catalana els esquemes lingüístics de la narrativa europea del moment.