Lingüística del texto y literatura medieval catalana: propiedades del texto, variación lingüística y Ramon Llull

Unitat 2. Llengua

1. Lingüística del text

1.1. Les propietats del text

· Text → seqüència de paraules amb què comuniquem un missatge més o menys complex.

· Els textos han de complir una sèrie de normes → les anomenades propietats del text:

• L’adequació pragmàtica:

  • Adequació del text al context en què es produeixen.
    • Àmbit d’ús lingüístic
    • Relació entre emissor i receptor
    • Canal
    • Intenció comunicativa

• La coherència semàntica:

  • El significat s’expressa amb un conjunt articulat d’unitats d’informació.
    • Han d’expressar-se de forma coherent, entenedora, organitzada i no contradictòria.

• La cohesió sintàctica:

  • Les unitats d’informació estan enllaçades entre si amb una determinada sintaxi.
    • Enllaços entre sintagmes, oracions, paràgrafs, etc.
    • Els connectors i altres recursos lingüístics funcionen com a elements de cohesió.

1.2. L’adequació pragmàtica

· Propietat del text responsable de l’adaptació dels textos als contextos comunicatius.

· Les principals variables que condicionen el text són: àmbit d’ús, canal, temàtica, marc cultural, intenció comunicativa, tipologia textual, veus del discurs i variació lingüística.

· L’àmbit d’ús lingüístic

• És una situació comunicativa, un context concret que es caracteritza per la intencionalitat comunicativa i pel grau de formalitat.

• Els principals àmbits d’ús són:

  • Àmbit acadèmic.

    • Intenció → transmetre informació sobre distints camps del saber.
    • Llenguatge formal, sobretot per la precisió en l’ús de la terminologia.

  • Àmbit literari.

    • Intenció variada → divertir, elogiar, criticar, reflexionar...
    • La formalitat té un desenvolupament especial → presència significativa de figures retòriques que busquen efectes estètics.

  • Àmbit administratiu.

    • Intenció → informar, donar fe del contingut, regular la conducta, acreditar un fet o una persona.
    • Textos formals amb fórmules fixades per la tradició.

  • Àmbit periodístic.

    • Intenció informativa.
      • També trobem textos interpretatius o d’opinió.
    • Nivell de formalitat mitjà per la necessitat de comprensibilitat dels textos, adreçats a un públic divers.

  • Àmbit publicitari.

    • Intenció → convéncer, orientar l’opinió o la conducta.
    • Nivell de formalitat molt variable.

  • Àmbit privat.

    • Intenció variada → expressar-nos, informar, convéncer...
    • Nivell de formalitat baix.

· El canal

• Els canals que fem servir habitualment són l’oral i l’escrit.

  • Algunes persones amb discapacitats sensorials han d’utilitzar altres mitjans.

• En l’anàlisi dels textos, establirem alguns trets que caracteritzen el canal:

  • oral o escrit
  • espontani o preparat
  • temps simultani o no entre emissor i receptor
  • espai compartit o no entre emissor i receptor.

· La temàtica

• Pot ser molt variada → la ciència, l’esport, l’art, la política, el treball, els problemes personals, els pensaments, els sentiments, els desitjos, la salut, els somnis, etc. Parlem de la realitat i de la irrealitat, del passat, del present i del futur.
• Condiciona en certa mesura el tipus de text.
  • Encara que una determinada temàtica pot ser tractada en diferents àmbits d’ús i amb intencions comunicatives diferents.

· El marc cultural

• Els textos apareixen en contextos històrics i geogràfics concrets, en una època, una societat, un país, una classe social, etc.
• Les característiques d’aquests contextos concrets, és a dir, el conjunt de coneixements i les idees sobre el món, la interpretació que en fa una societat, és el que s’anomena marc cultural.

Unitat 2. Comunicació

1. Anàlisi i comentari de textos

1.1. Llengua oral i llengua escrita

· Diferències entre els dos canals:

· El desenvolupament tecnològic actual permet l’enregistrament del so.

• Fa possible la permanència de la llengua oral.

· La interactivitat, tret distintiu de la llengua oral, ara existeix també en la llengua escrita mitjançant la xarxa d’Internet.

· Tant en els textos orals com escrits, l’emissor ha de planificar i organitzar el discurs per facilitar-ne la comprensió al receptor.

· Els textos orals i escrits han de complir les anomenades propietats del text:

• a. Adequació del text al context comunicatiu en què es produeixen.
• b. Coherència en la selecció i organització de la informació i les idees.
• c. Cohesió o connexió entre les parts del text.

1.2. Anàlisi de textos orals: el debat

· Els recursos de la llengua oral

• Usos lingüístics més relaxats

  • Contraccions, elisions i solucions morfològiques més econòmiques.

• Sintaxi

  • Oracions curtes.
  • Predomini de la coordinació i la juxtaposició sobre la subordinació.

• Lèxic

  • Mots creuats o jòquer → paraules de significat ampli en lloc d’altres de significat més específic.
  • Mots falca → expressions repetitives que precedeixen o tanquen el missatge.

• En els gèneres més formals cal fer atenció a:

  • La pronúncia de les vocals, consonants i elisions.
  • Precisió del lèxic.
  • Rebutjar construccions ambigües i errors morfosintàctics.

· Anàlisi de textos escrits

• La llengua escrita permet:
  • Preparació major dels textos.
  • Grau més elevat de formalitat.

2. Sociolingüística

2.1. La variació lingüística

· Les persones no fan servir la llengua d’una forma homogènia → la llengua varia depenent de diversos factors.

• La parla identifica l’emissor, i presenta unes característiques segons:

  • El moment històric en què viu → varietats diacròniques

    • La llengua del s. XIII
    • La llengua dels joves
    • La llengua dels avis

  • El lloc geogràfic en què es comunica → varietats diatòpiques

    • Varietat occidental
    • Varietat oriental
    • El valencià apitxat

  • El nivell cultural del seu entorn → varietats diastràtiques

    • La llengua del carrer
    • L’argot dels presidiaris
    • La llengua dels grups socials o socioprofessionals.

• La parla s’adequa al context comunicatiu (a l’àmbit d’ús i al receptor del missatge) → varietats diafàsiques, funcionals o registres.

  • Col·loquial → àmbit d’ús privat o interpersonal
    • Vulgar
  • Formal → àmbit acadèmic, jurídic i administratiu
    • Jurídicoadministratiu
    • Científicotècnic
  • Literari → àmbit literari
  • Estàndard → àmbit periodístic, publicitari, acadèmic.

2.2. La variació diacrònica

· És la variació o evolució d’una llengua a través del temps.

• En individus de generacions distintes → varietats generacionals.
• Amb el pas dels segles.

· Es produeix a causa de múltiples factors:

• La llei d’economia
• L’aparició de nous conceptes
• La influència del substrat, de l’adstrat o del superstrat lingüístic.

· En el lèxic es fa evident en:

• Els neologismes
• Els arcaismes
  • Algunes paraules poden ser considerades arcaismes en una varietat geogràfica concreta i en altres no.
    • «Enguany» és considerat un arcaisme en general, però en valencià és una paraula habitual.

Literatura

Unitat 2. La creació de la prosa medieval

1. El context

1.1. El context social europeu

S. XIII → grans canvis socials.

• Enfront de la societat feudal va aparéixer la societat de les ciutats.
• Expansió de la Corona catalanoaragonesa envers el sud dels territoris ocupats pels àrabs des del segle VIII.
  • Mallorca (1229)
  • Regne de València (1231-1245) → València ciutat (9 d’octubre de 1238)
    • El territori es va repartir entre la noblesa cristiana i es va repoblar amb catalans (a les comarques costaneres) i aragonesos (a l’interior), fet que explica l’actual mapa lingüístic valencià.
• Es va consolidar el poder dels reis → es van servir de les ciutats per imposar-se als nobles feudals.
  • Els reis cobraven impostos a les ciutats i això augmentava la seua capacitat d’actuació.
• Els ciutadans (burgesos) vivien del comerç o del treball organitzats en gremis.
• La necessitat de comunicar-se i comerciar va fer augmentar les rutes comercials marítimes i terrestres.
• Al costat del teocentrisme medieval, algunes postures racionalistes van defensar el paper de la raó.
  • L’aparició de les universitats va afavorir la secularització del saber.

2. Els textos

2.1. Ramon Llull (Mallorca, 1232-1316)

Considerat l’artífex de la prosa literària en català.

• Primer escriptor europeu a usar una llengua romànica per tractar temes cultes, fins aleshores reservats al llatí: la filosofia, la teologia, la pedagogia, la ciència, l’astrologia, etc.
• Pertanyia a una noble família barcelonina instal·lada a Mallorca després de la conquesta de Jaume I el 1229.
• Va ser educat com a cavaller i freqüentà la cort, conreà la poesia trobadoresca, es va casar i va tindre dos fills. Però va experimentar una conversió radical a la fe cristiana que el va impulsar a començar una vida religiosa, dedicada a Déu i a la difusió del cristianisme.
• Tres ideals van guiar el seu treball:
  • a. La tasca missionera i la conversió dels infidels (musulmans i jueus).
  • b. La composició de llibres doctrinals que divulgaren la fe cristiana i que van ser una arma contra els arguments dels infidels.
  • c. La sol·licitud a papes i reis de la fundació d’escoles i monestirs per a la formació de futurs missioners.
• Va dedicar 9 anys a la seua formació → va estudiar ciències, filosofia, la gramàtica del llatí i de l’àrab.
• Es va retirar al Puig de Randa i el 1274 va iniciar el seu sistema filosòfic.
• Va viatjar incansablement per difondre el seu Art entre els cristians i també entre els musulmans per tal de convertir-los a la fe cristiana.
• També es va lliurar intensament a l’escriptura, tant en català com en llatí i en àrab.

Importància de l’obra de Llull

• Quantitat → més de 300 obres.
• Varietat literària.
• Primer escriptor a usar el català com a llengua de cultura → considerat el creador de la prosa literària en català.
• La intenció de les seues obres no és estètica, sinó doctrinal i propagandística.
  • Llull buscava una justificació racional de la fe religiosa; pretenia conjuminar la fe amb la raó.

D’acord amb la intencionalitat i la temàtica de les obres, es poden agrupar en:

• Obra filosòfica i doctrinal → exposa de manera clara i organitzada tot el saber humà per demostrar racionalment la superioritat del cristianisme.

  • Llibre del gentil e los tres savis → discussió entre un jueu, un musulmà i un cristià que intenten convéncer un gentil de la superioritat de les respectives religions.
  • L’Arbre de ciència → llibre enciclopèdic que recull tot el saber humà.
  • Llibre de l’ordre de cavalleria → destinat a la formació del cavaller cristià.
    • Va influir en Joanot Martorell.

• Obra narrativa → mostra l’ideal de vida cristiana amb intenció didàctica.

  • Llibre d’Evast e Aloma e de Blanquerna, son fill → primera novel·la biogràfica de la literatura europea medieval.
  • Fèlix o Llibre de meravelles → crítica del poder.
    • Inclou el Llibre de les bèsties → apòleg sobre les lluites polítiques a les corts medievals.

• Obra mística → pretén afavorir el diàleg amb Déu.

  • Llibre d’Amic e Amat (inclòs en el Blanquerna) → 365 versicles per a la meditació diària.
    • Influència del sufisme musulmà, del qual Llull admirava l’eficàcia comunicativa.

• Obra poètica → influències de la poesia provençal i àrab.

  • Lo desconhort → expressió autobiogràfica de la crisi de valors després del seu canvi de vida.

· L’estàndard literari de Ramon Llull

• Ús pragmàtic de la llengua → instrument de comunicació al servei de la difusió de la fe cristiana, no amb finalitats retòriques.
• La mancança d’un vocabulari tècnic per a conceptes que fins aleshores només s’havien expressat en llatí o àrab → important tasca de creació lèxica.
  • Introducció de neologismes.
  • Ús abundant de cultismes, arcaismes i paraules derivades amb sufixos del llatí.
• En sintaxi empra:
  • Elements cultes → construccions llatines, relatius, subordinació, hipèrbaton, antítesi, amplificació, paral·lelisme.
  • Elements populars → fórmules afectives, diminutius, etc.
• L’aportació de Llull a l’estàndard literari català va ser decisiva.
  • Va situar la llengua en un estat de maduresa.
  • Tasca d’enriquiment lèxic i sintàctic a partir dels seus coneixements del llatí i de l’àrab.

2.2. Les cròniques medievals

• Són les obres de tema històric més rellevants de la nostra literatura.
• Narren les gestes dels reis de la Corona d’Aragó.
• Escrites durant els segles XIII i XIV → tenen com a referent històric l’expansió territorial envers Mallorca, València i la Mediterrània.
• Crònica → gènere informatiu sobre fets reals, amb predomini de l’objectivitat.
  • Però les nostres cròniques barregen alguns elements llegendaris conservats per la tradició oral o pertanyents a la tradició literària de la cavalleria.
    • Apareixen interpretacions mítiques i subjectivitat.
• Cròniques de Jaume I i Pere el Cerimoniós
  • Intenció de justificar la política dels reis en un context ideològic teocèntric en què s’identificava la voluntat reial amb la de Déu.

· Característiques comunes a totes les cròniques:

• Elements de ficció procedents de la literatura cavalleresca.
  • Llevat de la Crònica de Pere III, la resta incorporen fets llegendaris.
• El patriotisme.
  • Exaltació de l’esperit de la nació i justificació de la política dels reis.
• El sentiment religiós.
  • Providencialisme → creença que les decisions del rei responen a la voluntat de Déu i que l’ajuda divina és el millor remei davant qualsevol problema o enemic.
• La intenció didàctica i moralitzadora.

· Llibre dels feits o Crònica de Jaume I

• Narració autobiogràfica del rei Jaume I (1208-1276).
• Llengua viva, senzilla i expressiva.
• Predomina el medievalisme.
• Empra el nós majestàtic → fórmula amb què el rei es refereix a si mateix en 1a persona del plural.

· Crònica de Bernat Desclot

• L’autor devia ser funcionari de la cort.
• Se centra en el regnat de Pere II el Gran (1276-1285).
• Narrador en 3a persona, punt de vista extern → aparença d’objectivitat i impersonalitat.
• Llenguatge senzill, amb algun tic administratiu.
• Usa elements llegendaris.

· Crònica de Ramon Muntaner

• Va ser un cavaller i testimoni de les campanyes bèl·liques → va conéixer els personatges històrics de l’època.
• Objectiu → lloar les proeses i les virtuts de Jaume I, Pere II, Alfons II, Jaume II i Alfons III.
• Llenguatge joglaresc → apel·lació al públic.
• Ús de la 1a, 2a i 3a persona verbal.
• Influència de l’estil narratiu de la novel·la de cavalleries.

· Crònica de Pere el Cerimoniós

• Autor → Pere III.
• Narra els fets esdevinguts durant el regnat del seu pare, Alfons III el Benigne, i el seu propi.
• Relat autobiogràfic → empra el nós majestàtic.
• Llenguatge elegant i madur, amb elements propis de l’humanisme.