Liberalisme i Il·lustració a Espanya (s. XVIII-XIX)
El Liberalisme a Espanya
Té el seu origen al segle XVIII com a moviment relacionat amb la Il·lustració. Aspira a l'eliminació de les característiques pròpies de l'Antic Règim, alhora que pretén construir una societat basada en els principis liberals:
En l'àmbit polític
- La Constitució és la norma reguladora de la vida pública.
- Es rebutja la monarquia absoluta i s'aposta pel constitucionalisme.
- S'eliminen els privilegis de la noblesa i el clergat.
- Es proclamen els drets de l'individu i la sobirania nacional.
- S'estableix la divisió de poders i el sufragi universal masculí.
- Es defineix un estat unitari i centralitzat.
En l'àmbit econòmic
- Està a favor de la propietat privada, lliure, i rebutja els béns vinculats i els comunals.
- S'aspira a la llibertat de comerç i indústria, a la llibertat de contractació i a la fiscalitat comuna.
No es rebutja la religió, però es tendeix a eliminar el poder econòmic de l'Església i aflora l'anticlericalisme.
El liberalisme va penetrar a Espanya des de França a finals del segle XVIII i principis del XIX, malgrat la censura oficial, i es va difondre durant la Guerra de la Independència, concretant-se en la Constitució de 1812, elaborada per les Corts de Cadis, els principis bàsics de la qual són: sobirania nacional, divisió de poders, proclamació del catolicisme com a religió de l'Estat i sufragi indirecte. La guerra va impedir la seva aplicació i la tornada de Ferran VII va suposar la tornada a l'absolutisme.
El 1820, el pronunciament del coronel Riego va suposar la tornada del liberalisme amb el restabliment de la Constitució de 1812, però les dificultats del període van donar lloc a la divisió dels liberals entre moderats (partidaris de realitzar les reformes amb prudència i de no enemistar-se amb el rei, la noblesa i la burgesia propietària) i els exaltats (partidaris d'accelerar les reformes i enfrontar-se amb el monarca, confiant en el suport dels sectors liberals de les ciutats, de part de l'exèrcit, dels intel·lectuals i de la premsa). Aquest segon intent liberal va fracassar també amb la intervenció dels Cent Mil Fills de Sant Lluís i el retorn de l'absolutisme.
Amb Isabel II, el sistema polític liberal va quedar definitivament establert, encara que la divisió va continuar entre els moderats, els progressistes i els radicals.
Partit Moderat
Representava els interessos dels grans propietaris. Partidari dels principis del liberalisme doctrinari (sobirania compartida, monarquia i govern amb amplis poders, Corts bicamerals, sufragi censatari restringit, poders locals controlats pel rei). Defensava impostos indirectes sobre els directes, el proteccionisme davant els productes estrangers, un sistema educatiu basat en la moral catòlica i la defensa de l'ordre establert, per la qual cosa limitaran els drets individuals i els col·lectius. Formaven un grup molt reduït de membres de l'oligarquia terratinent, les altes jerarquies de l'exèrcit i de l'administració, sense suport popular. Es plasma en la Constitució de 1845.
Partit Progressista
Representava la tendència reformista i els interessos de l'alta burgesia industrial i comercial. Els seus principis eren: sobirania nacional, poder legislatiu en les Corts exclusivament, poder executiu en la corona i un govern sotmès al control de les cambres, Corts bicamerals, sufragi censatari, major autonomia dels poders locals, defensa del desenvolupament dels drets individuals, però no tant dels col·lectius. Defensava els impostos directes i el lliurecanvisme. Es recolzava en les classes mitjanes urbanes, que es consideraven gent d'ordre i rebutjaven els canvis revolucionaris. Es plasma en la Constitució de 1837.
A partir dels debats generats sobre la Constitució de 1837, es va anar consolidant un liberalisme radical que, malgrat la seva heterogeneïtat, presentava trets comuns: defensa de la sobirania nacional plena, sufragi universal masculí, desconfiança de la corona, defensa de la participació popular en el poder local i provincial i d'una àmplia declaració de drets que inclogués els col·lectius. Es plasma en la Constitució de 1869.
La Il·lustració a Espanya
Corrent de pensament que va tenir origen a França al segle XVII, criticava el model polític, social i econòmic de l'Antic Règim. Es va caracteritzar per l'ús crític de la raó en tots els aspectes, en especial pels principis d'autoritat i de tradició i pel dogmatisme religiós.
La introducció a Espanya va ser lenta i tardana per la manca d'una burgesia forta i les resistències de sectors eclesiàstics i aristocràtics. Van ser un grup reduït d'intel·lectuals que van analitzar la problemàtica de la nació i van proposar reformes amb l'objectiu de superar l'endarreriment. Sorgia el pensament liberal que triomfaria al segle XIX.
Entre les preocupacions dels il·lustrats hi ha l'educació, ja que només la cultura podia treure el país de l'endarreriment. Es van enfrontar a l'Església, que la controlava, i van defensar la necessitat d'un ensenyament útil i pràctic, obert a les noves ciències i novetats. També els va preocupar l'endarreriment econòmic i van censurar el fort predomini de la propietat aristocràtica i eclesiàstica, l'excessiu control estatal de les activitats econòmiques i el desconeixement dels nous avenços tècnics que es repartien per Europa. Van criticar els privilegis de la noblesa o l'elevat nombre d'eclesiàstics i van defensar la dignitat dels oficis mecànics.
Confiaven en l'impuls reformista de la monarquia i són partidaris del despotisme il·lustrat com a mitjà per a dur a terme les reformes que el país necessita.