La vicaria

1.Datos básicos

1.1.  Título: La vicaria

1.2.  Autor: Marià Fortuny

1.3.  Cronología: 1867-1870

1.4.  Estilo: realisme

1.5.  Dimensiones: 60cm x 94cm

1.6.  Soporte: fusta

1.7.  Tema: representa la signatura d’un contracte matrimonial a les oficines eclesiàstiques. L’artista presta una gran atenció als detalls dels vestits, la decoració de la sala i l’ambient.

1.8.  Ubicación original: fou exposada a la galeria Goupil de París.

1.9.  Ubicación actual: Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona.

2.Breve biografía

El seu descobridor fou el seu avi, i el seu mestre el pintor reusenc Domènec Soberano. El 1852 es va traslladar a Barcelona, on va estudiar Belles Arts a l'Escola de la Llotja. Des de 1853 va assistir a classes privades de Claudi Lorenzale, qui amb Pau Milà i Fontanals són dos dels seus mestres més influents. El 1858 es va traslladar pensionat a Roma on estudia la figura humana a l'Acadèmia Giggi. El 1860 va esclatar la Guerra d'Àfrica i la Diputació de Barcelona li va encarregar pintar escenes de la victòria que es pressentia. El general Joan Prim, també de Reus, el va acollir. En aquesta època va pintar obres costumistes i obres bèl·liques, com La Batalla de Tetuán, esdevenint un dels màxims representants de l'orientalisme a Catalunya. Va tornar a Roma i es va casar el 1867 amb Cecília de Madrazo, filla de Federico de Madrazo. Poc després va pintar el millor quadre: La Vicaria, inspirat suposadament en la vicaria de la seva parròquia a Madrid, però que molts identifiquen com la vicaria de la prioral de Sant Pere de Reus. Théophile Gautier el va alabar extraordinàriament i la seva fama va créixer. Goupil va comprar el quadre per 70.000 francs i no el va voler exposar per por de fer-lo malbé, fins que el va revendre per 250.000 francs. Goupil, un col·leccionista i marxant de l'època, li sol·luciona els temes econòmics a partir d'aquest moment. Cap el 1870 es va traslladar a París, després a Sevilla i Granada, i va tornar més tard a Roma el 1873. Va viatjar breument a París i a Londres, i després a Nàpols i Portici. Extraordinari aiguafortista, va ser el primer artista català en destacar internacionalment com a gravador (Hi ha bones col·leccions de les seves estampes al Departament de Dibuixos i Gravats del MNAC i a la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya). El 9 de novembre de 1874 va tornar a Roma on va morir el 21 de novembre. El seu cor va ser enterrat a Reus a la prioral de Sant Pere. El seu estil pictòric va ser molt influent per a altres pintors, creant fins i tot una tendència, el fortunyisme.

3.Análisis formal

3.1.  Técnica: oli, que consisteix en barrejar una sèrie de pigments en oli generalment de llinassa o de nou. Dels avantatges en destaquem que podem rectificar i la seva gran billantor.

3.2.  Composición: Els personatges es troben distribuïts en tres grups, relacionats entre ells per mitjà de diverses peces del mobiliari i que pertanyen a estaments socials molt diferents. A la nostra esquerra, un home manté una conversa privada amb un clergue en un cantó d’una taula. A l’altre costat hi ha el grup més nombrós. La dama que es troba més a la dreta d’aquest grup central trepitja una catifa que sembla delimitar l’espai del tercer grup, de condició social inferior. En el conjunt distingim tres plànols de perspectiva, el segon dels quals és el centre d’atenció del quadre: la signatura del contracte matrimonial (malgrat que aquesta escena està descentrada).

3.3.  Cromatismo y luz: Després de la Revolució del 1848, que va tenir importants repercussions a Europa, Espanya es trobava dividida en dos bàndols: d’una banda, els liberals, partidaris d’Isabel II, i de l’altra, els carlins, que donaven suport a les pretensions de Carles Maria Isidre, germà de Ferran VII. Fortuny visqué la Dècada Moderada, el Bienni Progressista, l’elecció de Lluís Napoleó a París, el cop d’estat que va anticipar l’arribada del Segon Imperi, i la introducció de l’anomenada moda espanyola a la cort francesa, arran del casament de l’emperador amb l’andalusa Eugenia de Montijo. Mentrestant, França iniciava la construcció d’un imperi colonial a Orient i Itàlia es trobava en ple procés d’unificació. Espanya havia ampliat les seves possessions al Marroc, amb Prim i O’Donnell. Un cop destronada Isabel II, Amadeu de Savoia fou cridat per ocupar el tron. En conjunt, el segle xix va estar marcat pel progrés (l’electricitat, el desenvolupament de les infraestructures i de la indústria, la velocitat de distribució de béns de consum, que augmentava dia a dia gràcies als transports…), però també per la lluita de classes.

3.4.  Recursos técnicos: Virtuosisme en la pinzellada preciosita i detallista- no pas llepada- que fa que ressaltin les brillantors tant de les reixes com del vestuari.

3.5.  Relación entre forma y función: La vicaria, és doncs, una obra de tableautin, destinada sobretot a decorar els petits salons de gent de l’alta burgesia o de l’aristocràcia del moment, i concebuda més aviat com la joia miniaturista que no pas com a gran composició.

4. Significado de la obra

4.1. Contexto histórico y cultural: Després de la Revolució del 1848, que va tenir importants repercussions a Europa, Espanya es trobava dividida en dos bàndols: d’una banda, els liberals, partidaris d’Isabel II, i de l’altra, els carlins, que donaven suport a les pretensions de Carles Maria Isidre, germà de Ferran VII. Fortuny visqué la Dècada Moderada, el Bienni Progressista, l’elecció de Lluís Napoleó a París, el cop d’estat que va anticipar l’arribada del Segon Imperi, i la introducció de l’anomenada moda espanyola a la cort francesa, arran del casament de l’emperador amb l’andalusa Eugenia de Montijo. Mentrestant, França iniciava la construcció d’un imperi colonial a Orient i Itàlia es trobava en ple procés d’unificació. Espanya havia ampliat les seves possessions al Marroc, amb Prim i O’Donnell. Un cop destronada Isabel II, Amadeu de Savoia fou cridat per ocupar el tron. En conjunt, el segle xix va estar marcat pel progrés (l’electricitat, el desenvolupament de les infraestructures i de la indústria, la velocitat de distribució de béns de consum, que augmentava dia a dia gràcies als transports…), però també per la lluita de classes.

4.2.  Elementos propios del estilo: Es tracta d’una pintura realista, però molt allunyada del realisme francès. Reacciona contra el valor normatiu del classicisme que propugnen les acadèmies, d’una banda, i contra la pintura de caràcter històric, de l’altra. L’obra de Fortuny es caracteritza per la qualitat descriptiva, el dibuix acurat, la delicadesa i la minuciositat, el sentit de la llum i el color, i el caràcter singular i únic de la seva pintura. La influència de Goya es pot apreciar en els trets estilístics de l’obra, i la de Meissonier, en la temàtica i les dimensions. Aquest darrer introduí a França la pintura costumista i els quadrets de gabinet anomenats tableautins. La vicaria n’és un exemple. Aquests quadres, de mida reduïda, eren adquirits per la burgesia, que, a diferència de la noblesa, no vivia en palaus i, per tant, no disposava de tant espai. Pel tractament de la llum i el color, Fortuny fou relacionat amb els impressionistes. Tanmateix, la utilització del clarobscur l’allunya d’aquests artistes. La vicaria s’inclou dins l’anomenada pintura de casacón, que es caracteritza pel petit format i per un detallisme que il·lustra, amb una certa nostàlgia, temes d’un passat recent ambientats en espais aristocràtics. L’obra mostra una escena de gènere del segle xix mitjançant un extraordinari virtuosisme tècnic, que, en el cas de Fortuny, es qualifica de preciosisme. Les obres d’aquest artista van començar a ser cobejades pels més destacats col·leccionistes europeus i americans, especialment a partir de l’èxit aclaparador que La vicaria va obtener a París, el 1870.

4.3.  Significado:La vicaria és el resultat d’un procés de maduració que es va iniciar el 27 de novembre de 1867, data en què el pintor va contraure matrimoni amb Cecilia de Madrazo, filla de Federico de Madrazo.  Fortuny va realitzar-ne la primera versió en una taula que havia adquirit al Rastro de Madrid, la qual substituí per una porta de noguera en la segona versió de l’obra. El quadre va ser acuradament preparat, per a la qual cosa l’autor va fer nombrosos esbossos dels seus ajudants, models, parents i coneguts.La pintura mostra el moment de la signatura del nuvi, un cop celebrat l’enllaç matrimonial. L’acte té lloc en presència dels testimonis a la sagristia, separada del temple per una reixa d’exquisit treball, que Fortuny va copiar d’una església de Roma. Tots els convidats estan pendents de l’acte. Mentrestant, a la dreta, uns majos i un torero esperen el seu torn, al marge de la situació. El pintor va triar com a models: Cecilia, la seva esposa, per a la dona del vestit rosa i la dona d’esquena; Arlechino per al torero, i Nicolina per a la maja.Els altres personatges són models professionals amb qui Fortuny va treballar sovint,i també els seus cunyats, Raimundo i Isabel de Madrazo, i el pintor Meissonier. L’escena reuneix els elements que defineixen l’Espanya del segle xix: clergues, aristòcrates, majos, un torero i, fins i tot, un almoiner de les ànimes del purgatori (l’estranya figura encaputxada, amb el tors nu i una safata a les mans, que hi aporta una nota inquietant).

4.4.  Función: Tan bon punt va ser exposada, la taula va ser venuda pel marxant Adolphe Goupil a Madame Cassin per 70.000 francs, un preu desorbitat per a l’època. La burgesia es convertí en el principal mecenes d’unes obres en què veia reflectits els actes de la seva vida quotidiana. N’hi ha que creuen que La vicaria anava destinada a marxants i col·leccionistes d’art. Ara bé, també n’hi ha que dubten d’aquesta possibilitat atès el temps que Fortuny va emprar en la seva realització. Tampoc no es descarta, però, que es tractés d’un assaig plàstic, dins els gustos de l’època, que volgués posar de manifest la utilització d’un llenguatge innovador

5. Modelos e influencias

L’obra de fortuny té una importància fundamental en la pintura del segle XIX. El gran èxit que obtingué no solament for degut a les vendes i al reconeixement popular que va assolir, sinó també a la munió de pintors que l’imitaren, tant temàticament com estílisticament i que s’inscriuen en el corrent anomenat fortunyissme. Tanmateix, malgrat l’èxit que va tenir, gràcies al qual esdevingué un dels pintors més cotitzats- tant que fins i tot va ser falsificat en vida- i que li va permetre viure luxosament entre Roma i París, la seva pintura va quedar arracoranada a partir del tromf dels impressionistes.