Joan Maragall: Vida, Obra, Paraula Viva i Modernisme Català

Joan Maragall: Vida, Obra i Pensament

Context i Trajectòria

Maragall no va treballar ja que els seus pares tenien fàbrica. Va col·laborar al Diari de Barcelona. En la seva primera etapa, critica durament la burgesia, però al final es reconcilia amb ella. Va col·laborar a L'Avenç (revista d'esperit més radical). Literalment, va conrear totes les tendències estètiques del modernisme (simbolisme, decadentisme, prerealisme). Ell opina que hi ha una situació de diglòssia (català/castellà per a coses importants). La seva base ideològica (en l'obra poètica) és el vitalisme de Nietzsche davant de la mediocritat social i política. Maragall opta per una resposta crítica i contundent.

Esdevé un clàssic en la seva època, ell crea escola, és el primer poeta clàssic del segle XX. Les figures més importants de la seva obra apareixen en la seva etapa juvenil: Antoni Roura i J. Soler Miquel (simbolisme).

El 1892, ell és el capdavanter del modernisme a Barcelona, utilitzant plataformes orals com els Jocs Florals i les Festes Modernistes de Sitges.

La Teoria de la Paraula Viva

Tòpic de Maragall: la teoria de la Paraula Viva. Consisteix a deixar fluir la vida espontàniament a través de la paraula. La poesia ha de sortir tal com raja, sense retòriques, censures, ja que tota retòrica atempta contra la veritat d'una paraula que neix inspirada per una força espiritual superior. El resultat d'aquest procés creatiu, amb ressonàncies del vitalisme de Nietzsche, es troba en el "cant", és a dir, la poesia.

Llenguatge Poètic

El llenguatge poètic (al final del poema) és un llenguatge espontani, entès segons la teoria de la Paraula Viva. Es limita a dir l'emoció del món en aquest món contemplat. Maragall no admet ni el pessimisme ni el dolor i es distancia, per tant, dels modernistes decadentistes. La Paraula Viva conté l'exaltació per la vida. Per ètica, el poeta ha de callar el dolor; abans ha d'emmudir que fer paraula poètica. La paraula, com la vida, només ha de transmetre salvació.

Temes Principals

Els mateixos que usen els romàntics: són l'amor, la natura, i els mites i llegendes que identifiquen Catalunya.

L'Amor

Més que l'amor entès com a passió i els desequilibris que pot comportar, és gratitud, és envadaliment, és gratitud pel do de la felicitat tranquil·la i sobtada.

La Natura

És un espectacle en el qual Maragall veu la creació de Déu. L'impacte emocional es converteix en comunió sensual. El poeta, fascinat pel paisatge, en vol formar part. L'amor amb què descriu el paisatge es transforma en fusió apassionada quan parla de la natura.

Mites i Llegendes

Maragall fa ús del repertori nacional llegendari i rondallístic de Catalunya com una forma vàlida i molt eficaç de reconstrucció nacional. Maragall volia explicar la realitat amb sentit caòtic. Cal destacar poemes com Oda Nova a Barcelona (escrita arran dels fets de la Setmana Tràgica) o Oda a Espanya (arran del Desastre del 98).

Estructura de "Visions i Cants"

L'obra Visions i Cants consta de 27 poemes dividits en 3 parts, amb la inclinació didàctica de fixar una ideologia nacional.

Primera part: Visions

Recorda el passat, fa referència a les llegendes i paisatges històrics (5 poemes):

• El Mal Caçador
• Joan Garí
• El Comte Arnau
• L'Estimada de Don Jaume
• La Fi d'en Serrallonga

Segona part: Intermezzo

Present. Els temes són records familiars, festes religioses, paisatge i Catalunya.

Tercera part: Cants

Planteja propostes d'acció, exaltació del sentiment patriòtic.