Immunologia Aplicada: Trasplantaments, Rebuig, Anticossos i Vacunes

Tipus de Trasplantaments i Rebuig Immunitari

Tipus d'Empelts

• Autoempelt: Trasplantament de teixit de la mateixa persona (ex: pell).
• Isoempelt: Trasplantament entre individus de la mateixa espècie amb idèntica constitució genètica (ex: bessons monozigòtics).
• Al·loempelt: Trasplantament entre individus de la mateixa espècie amb diferent constitució genètica.
• Xenoempelt: Trasplantament entre individus de diferents espècies.

Tipus de Rebuig en Trasplantaments

El rebuig es produeix quan el sistema immunitari del receptor reconeix el teixit trasplantat com a estrany i l'ataca.

• Rebuig primari: Ocorre quan el sistema immunitari entra en contacte per primera vegada amb l'empelt i no aconsegueix la seva inserció en el receptor.
• Rebuig secundari: Si es duu a terme un segon trasplantament del mateix donant, es produeix un rebuig més ràpid i amb efectes més greus, a causa de la memòria immunitària.

Fenòmens de Rebuig Segons el Temps

Rebuig hiperagut:

Es manifesta al cap d'uns quants minuts d'efectuar-se el trasplantament i és degut a la presència d'anticossos preexistents en el receptor.

Rebuig agut:

Apareix més tard, des d'uns dies fins a un mes després del trasplantament, i és causat principalment per l'acció dels limfòcits T i B.

Rebuig tardà (crònic):

Es produeix al cap de 3 mesos o més, fins i tot quan sembla que l'òrgan s'ha adaptat al cos del receptor. És un procés lent i progressiu.

La causa principal del rebuig es troba en les proteïnes MHC (Complex Major d'Histocompatibilitat), que es troben a la membrana de les cèl·lules, inclosos els limfòcits. No hi ha cap problema quan es tracta de trasplantaments entre bessons monozigòtics, ja que el donant i el receptor són genèticament idèntics. En altres casos, es realitza una selecció acurada entre donant i receptor per trobar el grau d'histocompatibilitat més elevat possible, minimitzant així el risc de rebuig.

Immunoteràpia, Anticossos i Enginyeria Genètica

Immunoteràpia: Tractaments i Aplicacions

En el tractament d'anomalies mitjançant immunoteràpia, s'ha de procurar modular la resposta autoimmunitària mantenint intacta la resposta immunitària protectora. Un tractament comú contra moltes malalties autoimmunes són els fàrmacs immunosupressors, com els corticosteroides. Altres teràpies inclouen l'extirpació de la glàndula tiroide (en certs casos) i la plasmafèresi.

En el cas de les immunodeficiències, el tractament consisteix a mantenir un nivell adequat d'anticossos IgG per mitjà d'injeccions periòdiques d'aquests anticossos.

La lluita contra el rebuig de trasplantaments s'efectua per mitjà d'agents immunosupressors inespecífics, com la ciclosporina A, que redueixen l'activitat del sistema immunitari.

La immunoteràpia del càncer, en canvi, tendeix a augmentar els mecanismes de defensa de l'organisme per combatre les cèl·lules tumorals.

Anticossos Monoclonals: Producció i Ús

Algunes substàncies injectades poden estimular l'activació dels macròfags. Quan un antigen entra en el cos d'un animal, el sistema immunitari el reconeix com a estrany i produeix anticossos policlonals, que són una barreja d'anticossos dirigits a diferents epítops de l'antigen.

Els anticossos monoclonals són produïts per una cèl·lula híbrida (hibridoma) resultant de la fusió d'un limfòcit B (productor d'anticossos) i una cèl·lula de mieloma (cancerosa, que es divideix indefinidament).

Procés d'Obtenció d'Anticossos Monoclonals

1. Es provoca la resposta immunològica en un animal de laboratori (ex: ratolí) mitjançant la injecció de l'antigen desitjat.
2. S'extreu la melsa de la rata immunitzada, rica en limfòcits B.
3. Els limfòcits B s'han de fusionar amb cèl·lules plasmàtiques de mieloma múltiple.
4. Els hibridomes resultants es cultiven en un medi de cultiu selectiu que permet el creixement només de les cèl·lules fusionades.

Aquests anticossos s'utilitzen àmpliament en investigació biomèdica i en la detecció de malalties, però històricament no eren útils per a l'ús directe en humans a causa del rebuig immunitari.

Enginyeria Genètica i Anticossos Humanitzats

A través de l'enginyeria genètica, s'han aconseguit humanitzar anticossos monoclonals derivats de rata. Aquests anticossos humanitzats no indueixen el rebuig del sistema immunitari quan s'introdueixen en persones, obrint la porta a noves teràpies.

Sèrums i Vacunes: Immunització Activa i Passiva

Durant el segle XX, els avenços en medicina han augmentat molt gràcies a les vacunes i els sèrums, que han permès immunitzar de manera activa o passiva a les persones contra diverses malalties infeccioses.

Immunització Passiva: Sèrums

La immunització passiva es realitza per mitjà de sèrums que contenen anticossos (IgG) preformats. Si el sèrum amb anticossos preformats procedeix d'un altre animal, el receptor pot formar anticossos IgE contra aquests, provocant una reacció al·lèrgica. La injecció d'IgG humanes comporta menys risc de resposta immunitària de tipus hipersensible.

Vacunes i Tipus d'Immunització Activa

Les vacunes estan constituïdes per microorganismes atenuats (debilitats) o per microorganismes morts, però que encara conserven la seva capacitat antigènica per estimular una resposta immunitària.

Vacunes de microorganismes atenuats:

Tenen un alt poder immunogènic, ja que el microorganisme es replica en el cos, però poden ser virulents en persones amb el sistema immunitari compromès.

Vacunes de microorganismes morts:

Inactivats per calor o raigs gamma, no són virulents, però poden produir efectes indesitjats o requerir dosis de reforç.

Vacunes de macromolècules antigèniques:

Utilitzen components purificats del microorganisme. És difícil disposar d'una quantitat suficient d'aquests antígens per a la producció massiva.

L'enginyeria genètica s'utilitza cada vegada més per maximitzar les respostes immunològiques de les persones contra els antígens dels microorganismes, permetent el desenvolupament de vacunes més segures i eficaces.