Hume: Relacions d'idees, qüestions de fet i metafísica

-Distinció entre qüestions de fet i relacions d'idees: la raó pot tenir dos objectes d'estudi. 1-Relacions d'idees són pròpies de les ciències formals, com la geometria. Expressen proposicions que es poden descobrir per mitjà del pensament. Per conèixer aquest tipus de veritats, la raó s'encarregarà de descobrir les connexions existents entre diferents idees, proposicions o teories. 2-Qüestions de fet: aquelles a les quals accedim a través de l'experiència i són pròpies de les ciències naturals i socials. S'expressen amb un contingut empíric i, per tant, són contingents.

Què ocorre amb la realitat? Podem caracteritzar la metafísica de Hume de la manera següent: 1.-Crítica a la idea de causa: el raonament causal depèn de l'experiència i no de la raó: no és una relació d'idees, però tampoc és una qüestió de fet. Per a Hume, depèn de l'experiència, sí, però en aquesta percebem dos o més fenòmens que se segueixen d'una manera ordenada. El raonament causal es projecta sobre la realitat. La causalitat implica, per tant, les condicions següents: • Contigüitat: la causa i l'efecte han d'estar pròxims en el temps i en l'espai. • Prioritat de la causa respecte a l'efecte: l'efecte ha de succeir a la causa. • Regularitat i constància: ha d'ocórrer sempre de la mateixa manera.

2.-Crítica a la idea de substància (jo, món, Déu): si un altre empirista com Ockham ja va criticar en el seu dia les buides abstraccions a les quals tendia el pensament filosòfic en general, i el metafísic en particular, Hume adoptarà també aquesta crítica. Hume negarà l'existència de les tres substàncies que tradicionalment havien estat objecte d'estudi de la metafísica, i que no existeix el jo; i per la mateixa raó també estan buits de contingut com el de Déu. La metafísica seria una abstracció, una il·lusió buida de contingut. Per a Hume, la substància seria un feix d'impressions unides per la imaginació. La substància és una ficció. Igualment, el cogito cartesià seria una invenció. La crítica a la metafísica, que ja havia iniciat Ockham i que és comuna a tot el pensament empirista.

3.-Fenomenisme: com a conseqüència de tot l'anterior, la realitat quedarà reduïda a una successió de fenòmens. La realitat queda limitada a la meva impressió present d'aquesta i als records que pugui tenir d'impressions passades.

La creença com a guia de la vida: la raó no pot proporcionar-nos certeses. El pensament de l'escocès seria una invitació a abandonar un coneixement segur i acceptar que el nostre coneixement és limitat. Hume ens convida a abandonar la raó per viure del costum. La raó en res no ens pot ajudar a conèixer raons de fet. La creença es basa en un hàbit mental, i la repetició de l'experiència acaba aconseguint que el subjecte s'anticipi a aquesta. Segons Hume, la mateixa naturalesa ens podria donar dos arguments per actuar d'aquesta manera: 1.Sembla que hi hagi una «armonia preestablerta» entre el curs de la natura i el de les nostres idees. 2.La natura, segons Hume, ha fet que l'home es conformi amb un coneixement no estrictament racional però efectiu.

Conseqüències per a la ciència: les ciències formals s'ocupen de les relacions d'idees i, per això, es construeixen raonaments deductius. Hume entén que aquests raonaments no diuen res sobre el món, sinó que expressen l'estructura del nostre pensament. Les matemàtiques i la lògica expressen lleis psicològiques. Ciències naturals: en la mesura que s'estudia la natura, el seu objecte està sotmès a la contingència; les lleis físiques deixarien de ser necessàries per convertir-se en un coneixement probable. La predicció queda desterrada de la ciència. Pel que fa a la metafísica, aquesta disciplina no té sentit.