Història del Catalanisme Polític: De Pi i Margall a Macià

Catalanisme progressista i federalisme

El republicanisme federal va sorgir als anys 40 i es va consolidar amb la creació del Partit Republicà Democràtic Federal el 1868, liderat pel català Francesc Pi i Margall. Aquest polític defensava un estat federal espanyol basat en la unió voluntària de les regions i va ser el primer president de la Primera República Espanyola (1873-1874).

Amb la Restauració borbònica (1875) i el sistema polític corrupte del torn de partits, els republicans federalistes van perdre influència. Malgrat això, el 1883, la secció catalana del Partit Republicà Federal, liderada per Josep M. Vallès i Ribot, va presentar un projecte de Constitució de l’Estat Català dins d'una Federació Espanyola, el primer projecte autonomista per a Catalunya, amb un caràcter democràtic i progressista.

Aquest projecte no va prosperar perquè va ser rebutjat pel partit federal espanyol. A més, la defensa de Pi i Margall de la independència de Cuba va acabar trencant el partit.

El catalanisme de Valentí Almirall

Valentí Almirall va ser una figura destacada del catalanisme a finals del segle XIX. Va començar com a membre del Partit Republicà Federal, però es va començar a distanciar de Pi i Margall a partir de 1881. Almirall va fundar el Diari Català el 1879, el primer diari polític catalanista, i el 1880 va promoure el Primer Congrés Catalanista, on es van adoptar acords importants com la creació d'una comissió per vetllar pel dret català, la constitució d'una Acadèmia de la Llengua Catalana i la creació del Centre Català, una organització que coordinava el moviment catalanista.

El 1882 va fundar el Centre Català, el primer partit polític català, amb un programa que defensava l'oficialitat del català, la divisió comarcal i el proteccionisme econòmic per afavorir la indústria catalana. Tot i això, el Segon Congrés Catalanista de 1883 es va veure interromput per discrepàncies internes.

El seu ideari es va reflectir en l'obra Lo Catalanisme de 1886, on Almirall argumentava que la particularitat de Catalunya es basava en factors culturals i econòmics. Un altre moment destacat de la seva trajectòria va ser el Memorial de Greuges de 1885, un conjunt de demandes enviades al rei Alfons XII que pretenia millorar la situació de Catalunya dins d'Espanya sense amenaçar la unitat del país. Almirall volia que Catalunya tingués una major autonomia dins la nació espanyola, però no desitjava debilitar la unitat espanyola.

Malgrat aquests esforços, el projecte de Valentí Almirall va fracassar. El seu plantejament era massa progressista i republicà per a una burgesia catalana que encara donava suport als partits dinàstics. Alhora, el contingut social moderat del seu projecte no va aconseguir atraure massivament la classe obrera. Això va provocar una escissió per la dreta del Centre Català el 1887, que va donar lloc a la creació de la Lliga de Catalunya.

El catalanisme conservador

La Lliga de Catalunya

La Lliga de Catalunya va ser una escissió del Centre Català el 1887. Aquest nou grup va ser més conservador i va connectar amb la burgesia de Barcelona, amb destacats professionals liberals com Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch i Prat de la Riba. La Lliga defensava l'oficialitat de la llengua catalana, el dret civil català i el proteccionisme econòmic, idees similars a les del Centre Català, però amb una orientació monàrquica i més moderada en el seu reformisme social. El 1888 van lliurar un missatge a la Reina Regent demanant més autonomia per a Catalunya. Una de les seves victòries va ser el manteniment del Codi Civil català el 1889, que va ser un pas important per al catalanisme.

El tradicionalisme: Torras i Bages

Durant la Restauració, el clergat es va apropar a l'Estat liberal. En aquest context va néixer el vigatanisme, un moviment cultural liderat pel clergat a Vic, amb figures destacades com Morgades i el setmanari La Veu de Montserrat, que va promoure iniciatives com la restauració del Monestir de Ripoll. Un dels principals representants d'aquest corrent va ser Josep Maria Torras i Bages, que va defensar un catalanisme d'arrels cristianes. El 1892 va publicar La tradició catalana, on argumentava que l'esperit català estava vinculat a la família, la proprietat i la religió. Torras i Bages idealitzava l'Edat Mitjana i es mostrava crític amb la degeneració moral de la societat urbana i industrial.

La Unió Catalanista i les Bases de Manresa

La Unió Catalanista va ser una federació d'entitats com ateneus, publicacions i centres excursionistes, amb una forta presència a la Catalunya rural (Barcelona i Girona). El seu suport provenia de comerciants, professionals liberals, propietaris i intel·lectuals.

Un dels primers fets destacats de la Unió va ser la celebració de l'Assemblea de Manresa el 1892, on es van aprovar les Bases de Manresa. Aquestes proposaven una Catalunya sobirana amb l'oficialitat del català i la recuperació d'institucions medievals, com el sufragi censatari (vot dels caps de família) i una estructura de tres braços corporatius. Tot i que més conservadores que els projectes dels federalistes de 1883 i de Valentí Almirall, les Bases de Manresa compartien algunes reivindicacions comunes, com la llengua, l’autogovern i el proteccionisme econòmic.

L'estructura de tres braços corporatius que es proposava feia referència a una forma d'organització política i social basada en diferents sectors de la societat per garantir una representació equitativa. Aquests braços eren:

1. Treball manual: Representava les persones que treballaven en professions manuals o industrials, com artesans, obrers i agricultors.
2. Carreres professionals: Incloïa aquells dedicats a professions liberals i acadèmiques, com advocats, metges i mestres.
3. Propietat, indústria i comerç: Aplegava els proprietaris de terres, els industrials i els comerciants, representant els interessos econòmics més vinculats al capital.

El projecte d'Estatut que proposaven incloïa el manteniment de certes competències a l'Estat central, com la defensa, les relacions internacionals i les relacions entre regions. També es mantenia el Dret Civil català i es reconeixia el català com a única llengua oficial. Aquest projecte no es va debatre mai al Congrés espanyol.

Fragment de les Bases de Manresa

• Poder central: Incloïa la defensa, les relacions internacionals i econòmiques, i la resolució de conflictes interregionals.
• Poder regional: Defensava la preservació de la legislació catalana antiga i el català com a única llengua oficial.
• Poder legislatiu regional: Estava representat per les Corts catalanes, formades per sufragi dels caps de família, organitzats en classes basades en el treball manual, les carreres professionals, la propietat, la indústria i el comerç.

La creació de la Lliga Regionalista (1901)

El Tancament de Caixes de 1899 va ser una protesta liderada per comerciants de Barcelona contra les noves càrregues fiscals imposades pel govern. Aquesta vaga, que es va estendre a altres ciutats catalanes, va provocar la repressió del govern, amb empresonaments i l'estat de guerra a Barcelona durant 17 mesos. La repressió va fer caure el govern de Silvela i va impulsar la creació de dos nous grups polítics:

1. Unió Regionalista, formada per dirigents del Tancament de Caixes i burgesos agraris.
2. Centre Nacional Català, una escissió de la Lliga de Catalunya amb figures com Prat de la Riba i Francesc Cambó.

Per a les eleccions generals de 1901, aquests dos grups van unir forces amb la candidatura dels quatre presidents, que va obtenir un èxit significatiu a Barcelona, tot i que les candidatures dinàstiques encara dominaven a Catalunya. Aquest èxit electoral va portar a la fusió de la Unió Regionalista i el Centre Nacional Català, creant la Lliga Regionalista, un nou partit que defensava els interessos catalans i utilitzava La Veu de Catalunya com a portaveu de les seves idees.

En les eleccions municipals del mateix any, la Lliga va obtenir 11 regidors a Barcelona, igualant els republicans i superant els partits dinàstics. A partir d’aquí, la Lliga va estendre la seva influència per Catalunya i va crear una nova hegemonia política basada en la competició entre republicans i catalanistes, que va substituir la tradicional divisió entre liberals i conservadors.

La Lliga Regionalista es va organitzar de manera moderna i eficaç, amb un programa amb el suport de sectors benestants que defensaven un reformisme polític per aconseguir l'autonomia per a Catalunya.

Els fets del 'Cu-cut!' i Solidaritat Catalana

El 1905, la presència de diputats catalanistes al Congrés va generar hostilitat a Madrid. En aquest context, un acudit publicat a la revista Cu-cut! que ridiculitzava l’exèrcit va provocar que 300 militars assaltessin les seus d’aquesta revista i de La Veu de Catalunya. Com a resposta, el govern va suspendre les dues publicacions i va aprovar la Llei de Jurisdiccions (1906), que posava sota jurisdicció militar qualsevol ofensa a l’exèrcit, la pàtria o els seus símbols.

Aquest rebuig va unir diverses forces polítiques catalanes en una aliança anomenada Solidaritat Catalana, que agrupava republicans federals, catalanistes de la Lliga i carlins. Només en van quedar fora els partits dinàstics i els lerrouxistes. El 1907, aquesta coalició va presentar el Programa del Tivolí, on defensaven la derogació de la Llei de Jurisdiccions i l’autogovern per a Catalunya. A les eleccions d’aquell any, Solidaritat Catalana va aconseguir un èxit massiu i va guanyar 41 dels 44 diputats catalans.

Tot i aquest triomf, la coalició es va trencar aviat a causa de les grans diferències ideològiques entre els seus membres. Els fets de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909), durant els quals la Lliga Regionalista va defensar la repressió del govern espanyol contra els obrers, van accelerar el trencament de l’aliança. Paral·lelament, el moviment obrer català, descontent amb la política parlamentària, va crear Solidaritat Obrera, que seria el precedent de la CNT, fundada el 1910.

La Mancomunitat i el catalanisme (1914-1925)

Creació de la Mancomunitat (1914)

La Mancomunitat de Catalunya es va formar agrupant les quatre diputacions catalanes després que el govern conservador de Dato autoritzés la mancomunació administrativa el 1913. Es va constituir oficialment el 1914 i va tenir tres presidents:

• Enric Prat de la Riba (1914-1917)
• Josep Puig i Cadafalch (1917-1923)
• Alfons Sala (1923-1925), sota la dictadura de Primo de Rivera fins a la seva dissolució el 1925.

La Mancomunitat no tenia noves competències, però va unificar els serveis de les diputacions i es va centrar en dos àmbits principals:

1. Infraestructures i economia: Millora de carreteres, telegrafia i telefonia, modernització agrària i creació de centres tècnics com l’Escola Industrial.
2. Cultura i llengua catalana: Suport a l’Institut d’Estudis Catalans i a la normativització de la llengua sota la direcció de Pompeu Fabra.

La crisi de 1917 i el catalanisme polític

Durant la crisi política i social de 1917, la Lliga Regionalista va liderar una assemblea de partits opositors que exigia reformes polítiques i un govern provisional. Aquesta situació es va resoldre amb un govern de concentració liderat pel liberal García Prieto, que incloïa catalanistes moderats.

El 1918, sota la presidència de Puig i Cadafalch, la Mancomunitat va redactar unes Bases per a l'Autonomia de Catalunya, que van ser aprovades per referèndum el 1919. Tot i això, quan es van presentar a les Corts espanyoles, van ser rebutjades, fet que va incrementar les tensions entre catalanistes i anticatalanistes. Aquest conflicte es va donar en un context d'inestabilitat política (vaga de la Canadenca, pistolerisme) i social, i de desfetes militars com la derrota d’Annual (1921), que van conduir al cop d’estat de Primo de Rivera el 1923, amb el suport inicial de la Lliga Regionalista.

Altres partits catalanistes

1. Republicans catalanistes: Es van separar de la Lliga el 1906 per considerar-la massa monàrquica i van formar part de la coalició Solidaritat Catalana, que es va trencar després de la Setmana Tràgica (1909).
2. El 1910, van crear la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), un partit catalanista moderadament d'esquerres, però es va dissoldre el 1914 després d'un pacte amb els lerrouxistes.
3. Partit Republicà Català (1917): Va reorganitzar el catalanisme d’esquerres, amb figures com Lluís Companys, pròximes als sindicats UGT i CNT.
4. Estat Català (1922): Fundat per Francesc Macià, va ser el primer partit catalanista obertament independentista, sorgit en un clima de tensions socials pel pistolerisme.

Repressió durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

Tot i el suport inicial de la Lliga Regionalista al cop d'estat de Primo de Rivera, la dictadura va aplicar una forta repressió contra el catalanisme. Es va nomenar un dirigent anticatalanista, Alfons Sala, al capdavant de la Mancomunitat de Catalunya, i es van tancar moltes institucions catalanistes, com ateneus, corals i organitzacions culturals. Es van prohibir actes en català, com els Jocs Florals, l'ús de la bandera catalana i l'himne, i fins i tot es van enderrocar les quatre columnes de Montjuïc, un símbol catalanista.

També es va instaurar la censura prèvia de la premsa, es van eliminar càrrecs catalanistes en institucions culturals i la dictadura va tenir conflictes amb l'Església per l'ús del català. Una anècdota destacada és el tancament del camp del F.C. Barcelona el 1925, després que el públic xiulés l’himne espanyol durant un partit. Aquest incident va obrir un debat sobre la ideologia del Barça, amb alguns detractors que demanaven que el club organitzés un acte públic per disculpar-se amb els símbols nacionals espanyols.

La repressió va portar a intents de resistència armada, com el pla de Francesc Macià d’envair Catalunya des de França (1926). Aquest intent va fracassar, Macià va ser detingut a França i finalment va tornar a Espanya el febrer de 1931, poc abans de la proclamació de la República.