Histologia Humana: Especialització Cel·lular i Tipus de Teixits

Especialització Cel·lular i Definició de Teixit

A mesura que l’embrió humà es desenvolupa, la major part de les seves cèl·lules s’especialitzen, és a dir, desenvolupen la facultat de portar a terme funcions particulars. De vegades l’especialització és tan gran que la cèl·lula en qüestió només duu a terme una o dues funcions molt concretes.

L’especialització funcional va sempre acompanyada d’una especialització estructural, és a dir, es modifica també l’estructura de les cèl·lules.

Un teixit es defineix com una agrupació de cèl·lules en què cadascuna d’elles coopera amb les altres en la realització d’una determinada funció. És possible distingir entre teixits simples, en els quals totes les cèl·lules són del mateix tipus, i teixits compostos, integrats per dos o més tipus de cèl·lules.

De vegades les cèl·lules d’un teixit estan en contacte íntim, mentre que en altres ocasions les cèl·lules estan separades per substàncies intercel·lulars.

És possible distingir cinc tipus de teixits principals: teixit epitelial, connectiu, ossi, muscular i nerviós.

El Teixit Epitelial (Epiteli): Funció i Estructura

El teixit epitelial o epiteli és el teixit que recobreix les superfícies corporals i entapissa l’interior de cavitats de l’organisme. Els teixits epitelials tenen una triple funció: absorció, secreció i protecció.

Les cèl·lules dels teixits epitelials es caracteritzen perquè estan íntimament juxtaposades, sense deixar pràcticament espai entre elles i, per tant, amb molt poca o gens de substància intersticial.

Una altra característica dels epitelis és la presència d’un sòcol o basament anomenat membrana basal. En la membrana basal no hi ha vasos sanguinis ni limfàtics, per la qual cosa les cèl·lules del teixit epitelial reben oxigen i nutrients per difusió a través seu.

Tipus d'Epitelis de Revestiment i Glandulars

Es poden distingir dos grans grups d’epitelis: els de revestiment, en què predomina la funció protectora o absorbent, i els glandulars, en què predomina la secreció.

Els epitelis de revestiment es classifiquen segons les capes de cèl·lules que els integren i s’anomenen simples quan són constituïts per una sola capa i estratificats si n’hi ha més d’una. Segons la forma de les cèl·lules que formen l’epiteli es distingeixen l’epiteli pla (format per cèl·lules planes) i l’epiteli cúbic o cilíndric (format per cèl·lules cilíndriques).

Principals Tipus d’Epitelis de Revestiment

1. Epiteli pla simple. Entapissa interiorment els alvèols pulmonars, els vasos sanguinis i les cavitats pleural, abdominal i pericàrdica.

2. Epiteli cúbic simple. Entapissa conductes col·lectors a les glàndules salivals, als ronyons i al pàncrees.

3. Epiteli cilíndric simple. Es troba generalment en superfícies de gran absorció, com l’intestí prim, o en zones amb gran predomini de secreció, com la paret de l’estómac. La superfície externa d’aquestes cèl·lules epitelials acostuma a presentar microvellositats per augmentar la superfície d’absorció.

4. Epiteli pseudoestratificat. Aquest epiteli presenta la superfície externa entapissada de cilis (que actuen escombrant les impureses cap enfora) i recobreix els grans conductes de les vies respiratòries.

5. Epiteli pla estratificat. Malgrat el seu nom, només les cèl·lules superficials són planes, i en les capes profundes són cúbiques. Entapissa la cavitat bucal, l’esòfag i la vagina, indrets en els quals totes les cèl·lules d’aquest epiteli són vives.

   En canvi, l’epiteli pla estratificat que recobreix la superfície externa del cos (la pell) presenta algunes modificacions: la queratinització o pèrdua dels nuclis i la mort de les cèl·lules més superficials acompanyada del dipòsit de queratina (proteïna rica en sofre que es resisteix a la fricció, és impermeable i impedeix l’entrada de bacteris). En l’epiteli queratinitzat hi ha descamació i les capes més superficials són substituïdes contínuament per d’altres.

Teixit Muscular Llis o Visceral

1. El teixit muscular llis o visceral és propi de la paret de molts òrgans interns i la seva contracció no és gaire enèrgica sinó més aviat difusa, generalment continuada i rítmica.

2. La contracció del teixit muscular llis és involuntària, és a dir, està sota el control dels sistemes nerviós autònom i hormonal.

3. Les fibres musculars viscerals són fusiformes i molt més curtes que les estriades, amb un sol nucli, de posició central.

4. A l’interior de les fibres llises hi ha també proteïnes contràctils però no estan agrupades en miofibril·les.

5. El múscul visceral es troba, per exemple, en la paret dels vasos sanguinis, el tub digestiu, l’úter i la bufeta de l’orina.

El Teixit Cartilaginós: Estructura i Varietats

El teixit cartilaginós és una forma semirígida del teixit connectiu. En algunes parts del cos (arbre respiratori, orelles, nas...) forma l’estructura de suport d’altres teixits, mentre que, en forma de discos intercalats entre les vèrtebres o de càpsules que rodegen els extrems dels ossos, forma part de l’esquelet pròpiament dit, al qual dóna una certa mobilitat en les articulacions.

El teixit cartilaginós està constituït per cèl·lules i substància intercel·lular travessada per fibres. A diferència del teixit connectiu, el cartilaginós no té mai vasos sanguinis ni limfàtics. Per aquest motiu el nodriment de les cèl·lules cartilaginoses s’efectua per difusió a través de la substància intercel·lular.

Les cèl·lules del teixit cartilaginós són els condròcits que acostumen a presentar-se agrupats (generalment en nombre de dos o quatre) dins la substància intercel·lular. Aquesta substància és de naturalesa semblant a la del teixit connectiu, però rica en sofre i sòlida, tot i que és flexible. Està recorreguda per fibres de col·lagen i elastina.

Tipus Principals de Cartílags

1. Cartílag hialí: És el tipus més freqüent i forma l’envà nasal, la laringe i els anells de la tràquea, així com la majoria de les superfícies d’articulació i els cartílags de les costelles. Conté fibres de col·lagen.

2. Cartílag elàstic: N’hi ha al pavelló de l’orella, a les trompes d’Eustaqui, a l’epiglotis i a parts de la laringe. Conté fibres ramificades d’elastina.

3. Cartílag fibrós: Està format per capes alternants de cartílag hialí amb altres de fibres de col·lagen. N’hi ha als discos intervertebrals, el pubis i els cartílags d’algunes articulacions associat al teixit connectiu dens dels lligaments, càpsules i tendons.

Teixit Ossi: Composició i Organització

El teixit ossi es pot considerar una varietat especialitzada del teixit connectiu. S’hi poden distingir cèl·lules i substància intercel·lular amb fibres de col·lagen.

Les cèl·lules òssies s’anomenen osteòcits i ocupen, generalment, de forma individual, petites llacunes que deixa lliure la substància intercel·lular.

La substància intercel·lular del teixit ossi té una fracció orgànica, l’osteïna, segregada per les mateixes cèl·lules òssies. Aquesta substància s’impregna de sals minerals, com ara els fosfats de calci i magnesi, i carbonats de calci, que li donen una estructura pètria i proporcionen a l’os resistència i rigidesa davant la compressió. Un os desmineralitzat és tou i deformable.

Estructura de l'Os Compacte i Esponjós

El teixit ossi es pot presentar en dues formes diferents: en una massa sòlida, l’os compacte, o en forma esponjosa, l’os esponjós. En un os llarg, per exemple, l’os compacte forma les parets de la diàfisi (canya) i l’esponjós se situa als extrems.

L’os compacte està integrat per un sistema paral·lel de columnes formades cadascuna per un sistema de laminetes concèntriques al voltant d’un canal intern recorregut per vasos sanguinis i limfàtics i nervis. Aquests canals s’anomenen conductes de Havers.

Els vasos i els nervis que arriben per la superfície de l’os es comuniquen amb els dels conductes de Havers (i aquests entre si) per un sistema transversal de túnels anomenats conductes de Volkmann.

Els osteòcits queden atrapats a l’interior de petites llacunes en les laminetes concèntriques, però mantenen sempre comunicació entre si i amb el conducte de Havers.

L’os esponjós està format per una xarxa de matèria òssia que deixa espais lliures, que són ocupats per la medul·la òssia.

La superfície externa de tots els ossos està recoberta per una capa de teixit connectiu dens, el periosti, rica en vasos sanguinis i nervis, mentre que la superfície interna està recoberta per una capa més fina de connectiu que s’anomena endosti. Tant el periosti com l’endosti, abunden les cèl·lules encarregades del creixement, del manteniment i de la reabsorció constant de l’os que juguen un paper decisiu en la reparació i soldatge de l’os després d’una fractura.