Guia de mètrica catalana: versos, ritme i rima

1. El vers: la mètrica, el ritme i la rima

Un vers és una paraula o una sèrie de paraules que formen una ratlla d’un poema. El nombre de síl·labes, pauses, accents i rimes determina els diferents tipus de versos. El metre és el nombre de síl·labes d’un vers. En català, només es compta fins a l’última síl·laba tònica.

Alguns versos tenen cesura. La cesura és la pausa que divideix un vers en dues parts. Aquestes dues parts poden ser iguals o diferents i s’anomenen hemistiquis. Quan aquesta pausa està situada darrere d’una paraula plana o esdrúixola, les darreres síl·labes àtones no s’afegeixen al recompte del vers. Per tant, un hemistiqui es mesura com si fos un vers independent. Fixa’t en aquest vers alexandrí (6 + 6) de Vicent Andrés i Estellés:

No/ hi ha/vi/a a/ Va/lèn/ci/a // dos/ a/mants/ com/ nos/al/tres.

Quan es fa el còmput sil·làbic del vers, cal tenir en compte els fenòmens de contacte entre la vocal final de mot i la vocal inicial del següent:

• La sinalefa, que és la pronúncia en una sola síl·laba de dues vocals: No/ hi ha/vi/a a/ Va/lèn/ci/a...
• L’elisió, que és la supressió d’una de les dues vocals: No/ hi ha/vi/a (a)/ Va/lèn/ci/a...
• El hiat, que és la pronúncia en síl·labes diferents de les dues vocals en contacte: A A/ra/gó/ n’hi/ ha u/na/ da/ma.

A més, en poesia hi ha llicències mètriques que afecten el recompte del vers: la dièresi, és a dir, la pronúncia en síl·labes diferents d’un diftong (ca-u-re) i la sinèresi, la unió de dues vocals que no formen diftong (pà-tria).

2. El ritme i la rima

El ritme s’aconsegueix amb una combinació ordenada de síl·labes tòniques (T) i àtones (A) dins el vers. Aquestes combinacions s’anomenen clàusules rítmiques. Les principals es poden sintetitzar en els mots següents: amor (AT), pare (TA), soledat (AAT), música (TAA) i gavina (ATA).

La rima és la igualtat o semblança fònica que hi ha entre les paraules finals de vers a partir de l’última síl·laba accentuada. La rima es basa en la pronunciació, per això cal estar atent a les característiques pròpies del dialecte del poeta. Així, els versos 1 i 4 del poema següent d’Agustí Bartra no rimen en els parlars occidentals, però sí en els orientals:

Ai, trista l’aura de l’alta llum si fa ferum de Minotaure.

3. L'estrofa i les composicions poètiques

L’estrofa és una organització de versos enllaçats o no per la rima. Hi ha diversos tipus d’estrofes, segons el nombre de versos que les componen. Els més conreats en la poesia catalana són els següents:

• L’apariat és l’estrofa de dos versos que, normalment, rimen entre si en rima consonant; popularment s’anomena rodolí i en poesia culta rep el nom de dístic.
• El tercet és l’estrofa de tres versos de rima variable.
• La quarteta i el quartet són estrofes de quatre versos d’art menor i d’art major, respectivament. La corranda prové de les cançons folklòriques, habitualment improvisades, de quatre versos heptasíl·labs de rima encreuada (abba).
• La quinteta i el quintet són estrofes de cinc versos d’art menor i d’art major, respectivament.
• La sexteta i el sextet són estrofes de sis versos d’art menor i d’art major, respectivament. La sextina és formada per estrofes de sis versos decasíl·labs cadascuna i és de procedència provençal.
• L’octava (o cobla) és l’estrofa de vuit versos, generalment de versos decasíl·labs amb cesura. L’octava reial és una estrofa d’origen italià formada per vuit versos decasíl·labs. Els sis primers solen ser encadenats i els dos darrers, apariats (ABABABCC).
• La dècima és una estrofa de deu versos, generalment de menys de vuit síl·labes.

Composicions poètiques

En algunes composicions poètiques es combinen diferents tipus d’estrofes. Alguns exemples són aquests:

• El sonet és format per catorze versos combinats en dos quartets o quartetes (depenent de la mètrica del vers) i dos tercets.
• El romanç és una tirada d’un nombre indeterminat de versos heptasíl·labs amb rima assonant en els parells i sense rima en els senars.