Guia Completa sobre l'Estudi dels Sòls: Formació i Riscos

1. Característiques i perfil del sòl

L’estudi dels sòls requereix l’obertura d’un escandall fins a trobar la roca mare. El primer que es posa de manifest són els horitzons, que junts constitueixen el perfil del sòl i que són el resultat de l’alteració del material originari.

Els horitzons d’un sòl són les capes horitzontals, cadascuna de les quals té unes característiques distintives de composició, textura, etc. El perfil del sòl és l’ordenació de tots aquests horitzons fins al material original o roca mare.

• Horitzó A: La capa més externa i superficial, i també la més meteoritzada. Rica en humus i éssers vius. L’humus és matèria orgànica en descomposició i és el responsable del color fosc que presenta. S’anomena zona de lixiviació o de rentatge vertical, ja que l’aigua arrossega els materials fins a l’horitzó de sota.
• Horitzó B: La capa intermèdia més clara, menys meteoritzada i amb menys humus que l’anterior, però on encara arriben les arrels dels vegetals i els gasos atmosfèrics. S’anomena zona d’il·luviació o de precipitació, ja que es dipositen els materials arrossegats de l’horitzó A, sobretot argiles, òxids i hidròxids, carbonats i sals solubles.
• Horitzó C: Format per fragments de roca mare més o menys alterats, sense humus, i on difícilment arriben els gasos atmosfèrics i les arrels vegetals. S’anomena horitzó de transició.

Sota l’horitzó C es troba la roca mare inalterada.

2. Components d’un sòl

• Fase sòlida: Representada per matèria mineral inorgànica i per matèria orgànica que té el seu origen en la biomassa morta.
• Fase líquida: Constituïda per una dissolució aquosa de les sals més comunes. És el vehicle de transport de substàncies químiques al sòl.
• Fase gasosa: Formada bàsicament pels gasos atmosfèrics.

2.1 Components inorgànics

Els materials inorgànics del sòl tenen el seu origen en la meteorització física i química de les roques. Aquests processos d’alteració donen lloc a la formació d’un conjunt de materials de diversa mida i composició. La mida de les partícules del sòl depèn del grau d’alteració dels minerals. Els principals materials inorgànics del sòl són els silicats.

• Argiles: Tenen un comportament expansiu (caolinites, esmectites i clorites).
• Òxids i hidròxids metàl·lics: Responsables en bona part de la coloració dels sòls.
• Carbonats: Proporcionen coloracions blanquinoses.
• Sulfats: Coloracions blanquinoses; són un component desfavorable per a la vegetació.
• Clorurs: L’halita i altres sals són minerals molt solubles que es troben en sòls sobre roques evaporítiques i en sòls afectats per la salinitat. Generen coloracions blanquinoses quan l’evaporació és alta.

2.2 Components orgànics

La fracció orgànica té el seu origen en les restes dels éssers vius:

• Plantes: Els vegetals tenen un paper fonamental en la formació del sòl.
• Animals: Aportació de matèria orgànica a partir dels excrements dels animals grans i mitjans.
• Microorganismes: Aporten matèria orgànica a partir de l’excreció de substàncies metabòliques.

Els organismes descomponedors utilitzen la biomassa morta com a font d’energia, transformant-la en matèria inorgànica (mineralització). Les restes orgàniques també originen compostos més complexos de coloració fosca: l’humus.

• Humus jove o brut: Format per restes orgàniques on encara es poden reconèixer trets de l’anatomia dels organismes originals.
• Humus elaborat: Resultat de la descomposició total; sol ser negre o molt fosc, amb una barreja de derivats nitrogenats, hidrocarburs, cel·lulosa, àcids húmics i fúlvics, humina, etc.

3. Propietats d’un sòl

• Textura: Determinada per les partícules de diferent mida: argila (fina), llim (intermèdia) i arena (gruixuda).
• Estructura: Agrupació de les partícules minerals en unitats més grans (agregats), que condiciona l’erosionabilitat i l’aeració.
• Porositat: Espai no ocupat per partícules sòlides; depèn de la textura, l’estructura, l’activitat biològica i el conreu.
• Quantitat d’aigua: L’aigua edàfica depèn de les precipitacions, les reserves i les pèrdues en el cicle hidrològic.
• Temperatura: Juntament amb la humitat, defineix el clima del sòl. Els sòls permanentment glaçats s’anomenen pergelisòls.
• Color: Aporta informació indirecta. Un sòl fosc indica alt contingut en matèria orgànica; un sòl clar, pobresa d’aquesta.
• Profunditat: Crucial per a l’ús agrícola; si és poc profund, la roca dura limita el creixement de les arrels.
• Salinitat: Presència de sals (NaCl i KCl) que augmenten la pressió osmòtica, exercint una influència negativa en els vegetals.

4. Sòls de Catalunya

A Catalunya hi ha una gran diversitat de substrats geològics, climes i vegetació. Un dels sòls típics és el desenvolupat sobre roques carbonatades, amb pH bàsic, textura fina i activitat biològica elevada. Presenten un perfil tipus ABC i poden donar lloc a la terra rossa.

• Sauló: Format sobre granit molt alterat químicament, amb caràcter àcid i textura arenosa.
• Laterites: Sòls gruixuts de zones tropicals amb intensa meteorització (no presents a Catalunya).
• Calitxos: Propis de climes àrids amb forta evaporació.

5. Factors que determinen la formació d’un sòl

La formació del sòl depèn de factors constructors (FC) i destructors (FD):

• Clima: El factor més important; condiciona l’activitat química, l’alteració de minerals i la descomposició orgànica.
• Roca mare: Fonamental en els estadis inicials, aportant els constituents essencials i la textura original.
• Temps: Permet l’evolució del sòl (sòls joves, madurs o vells).
• Topografia: Un pendent alt afavoreix l’erosió, mentre que els vessants permeten un millor desenvolupament dels horitzons.
• Activitat biològica: Les plantes protegeixen contra l’erosió i la fauna (com els cucs) millora la fertilitat i la barreja de matèria orgànica.
• Microorganismes: Transformen la matèria orgànica en inorgànica i fixen el nitrogen atmosfèric.

6. Riscos: erosió i desertificació

L’erosió és la pèrdua dels horitzons del sòl, ja sigui per causes hídriques, eòliques, glacials, biològiques o antròpiques. A Catalunya, la principal causa és l’erosió hídrica.

• Erosivitat: Capacitat erosiva de l’agent (aigua, vent).
• Erosionabilitat: Vulnerabilitat del sòl segons el seu tipus, orografia i vegetació.

Aspectes de la degradació

• Empobriment biològic i químic: Causat per plaguicides, incendis o desforestació.
• Empobriment físic i edàfic: Pèrdua d’estructura i qualitat (salinització, rentatge excessiu).

Erosió hídrica i eòlica

L’erosió hídrica comença amb la infiltració fins a la saturació, formant solcs, xaragalls i barrancs. L’erosió eòlica és típica de zones àrides; a Catalunya es localitza a la costa per la falta de coberta vegetal i el vent elevat.

6.2 Desertització i desertificació

• Desertització: Procés natural de formació d’un desert per factors climàtics i astronòmics.
• Desertificació: Degradació del sòl provocada directament per l’acció humana (agricultura i pasturatge intensiu, incendis, tala de boscos).

Les conseqüències de la desforestació i l’increment de zones desèrtiques inclouen la pèrdua de biodiversitat, el canvi climàtic, l’increment del CO₂ i la pèrdua irreversible de sòl fèrtil.