Tectònica de plaques: Funcionament i tipus de límits

Tectònica de plaques

A partir d'aquesta teoria s'expliquen la majoria dels processos que s'esdevenen a la superfície de la Terra, basant-se en això:

1. La litosfera està fragmentada en plaques.
2. Segons el moviment relatiu entre les plaques, hi ha tres tipus de límits: constructius, destructius i passius.
3. Les plaques litosfèriques són rígides i es troben damunt d'una astenosfera de comportament més dúctil.

Les tretze plaques principals

Existeixen tretze plaques: la placa nord-americana, la placa del Carib, la de Cocos, la sud-americana, la de Nazca, la pacífica, l'eurasiàtica, l'iraniana, l'aràbiga, l'africana, la pacífica, la filipina, l'indoaustraliana i l'antàrtica.

Tipus de plaques segons la seva composició

• La majoria de plaques són mixtes: estan formades per litosfera continental (continent més plataforma continental) i litosfera oceànica.
• La minoria són oceàniques: estan formades per litosfera oceànica únicament.
• Continental: tota la superfície de les quals correspon a litosfera continental.

Límits divergents o constructius

Són marges en què les plaques se separen a causa de corrents de convecció ascendents; s'hi origina l'escorça oceànica. La forma de relleu que en resulta són les dorsals oceàniques, serralades volcàniques submarines amb una depressió tectònica a la part central anomenada rift oceànic. En aquests límits de placa hi ha una gran activitat volcànica. Gairebé tota la dorsal atlàntica es troba entre 3.000 i 5.000 metres de profunditat, i emergeix en alguns llocs, com a les Açores. Al costat dels arcs d'illes, hi ha profundes fosses submarines que corresponen a les zones de subducció.

El Rift

Són grans fractures que originen una profunda vall de més de 25 km d'amplada, punt en el qual el magma surt a l'exterior i es va solidificant a ambdós costats. Actualment hi ha llocs del planeta on es poden observar diferents estadis d'aquest procés. Un rift incipient s'està formant a l'est d'Àfrica.

Límits de placa destructius

S'anomenen també límits convergents i s'hi produeix la col·lisió de les plaques i la destrucció de la litosfera oceànica. Hi ha una gran activitat volcànica i una elevada sismicitat, tant superficial com profunda, coincidint amb la superfície de fregament. Aquesta superfície s'anomena pla de Benioff. Segons la naturalesa de les plaques que intervenen en aquest procés, es produeixen tres tipus de col·lisions:

Col·lisió entre una placa oceànica i una de continental

La placa oceànica, en ser més prima i densa que la continental, s'enfonsa i es forma una fossa que segueix la vora del continent. En el xoc entre les plaques, a causa de les forces compressives, a la placa continental es produeix una orogènia. Els Andes són el resultat final de la col·lisió entre la placa de Nazca (oceànica) i la sud-americana (continental en la part occidental).

Col·lisió entre dues plaques continentals

Els límits de les dues plaques es deformen i es pleguen. Com a resultat de l'orogènia, es forma una serralada intracontinental. L'Himàlaia és l'exemple més espectacular; té l'origen en la col·lisió de l'Índia amb la placa eurasiàtica. Els Pirineus també en són un exemple.

Col·lisió entre dues plaques litosfèriques oceàniques

Quan xoquen dues plaques oceàniques s'origina un procés anomenat subducció, en el qual una de les plaques s'enfonsa sota l'altra i es forma una depressió, de vegades molt profunda, que anomenem fossa.