Geologia: Escorça, Mantell, Nucli, Litosfera i Processos Sedimentaris

Estructura de la Terra i Processos Sedimentaris

3

Estructura Interna de la Terra

Escorça: És la capa més superficial amb un gruix mitjà de 35 km. Representa l'1,6% del volum total de la Terra i és la capa més ben estudiada:

• Escorça continental: Forma els continents.
• Escorça oceànica: Forma els fons oceànics, està formada per basalt i queda coberta per una capa més o menys fina de sediments.

Mantell: Representa el 82% del volum de la Terra, i es troba entre la discontinuïtat de Mohorovičić i la de Gutenberg.

Nucli: El seu límit superior és la discontinuïtat de Gutenberg i representa el 15% del volum total de la Terra.

• Nucli extern: Entre 2900 i 5800 km, es comporta com un fluid.
• Nucli intern: Des de 5800 km fins al centre de la Terra a 6370 km.

Litosfera i Astenosfera

Litosfera: És la capa més superficial i rígida, amb un gruix de 100 a 150 km, depenent de si es tracta de zones oceàniques o continentals. Forma les plaques tectòniques.

Astenosfera: S'estén fins a 400 km de profunditat. Les roques es troben parcialment foses i es comporten de manera més fluida que a la litosfera. S'hi originen corrents de convecció que causen el moviment de les plaques litosfèriques situades a sobre.

Marges de Plaques Tectòniques

Els marges constructius són zones de tensió on les plaques se separen, empeses per corrents de convecció ascendents i divergents. Aquests límits corresponen a les dorsals oceàniques, que són grans serralades submarines fracturades perpendicularment per falles transformants amb una vall o rift a la part central. La placa es va engrandint perquè s'hi va afegint magma de l'astenosfera.

Marges destructius convergents: Presenten forces de compressió, intensa activitat sísmica, activitat volcànica amb laves on es formen orògens o arcs insulars i molta activitat metamòrfica. Les planes abissals, properes als marges continentals o a arxipèlags d’illes volcàniques, hi ha les fosses oceàniques, que són grans depressions estretes que poden arribar a profunditats de fins a 11 km.

6.

Processos de Meteorització i Erosió

Meteorització: Procés de descomposició de les roques i dels minerals a causa del seu contacte amb l'atmosfera.

Solcs: Canals de pocs cm de fondària. Amb el pas del temps i com a conseqüència de les pluges, els solcs més grans es van fent més profunds i donen lloc a xaragalls, de mides mètriques, i posteriorment a barrancs de mida decamètrica.

Bad-land: Terrenys argilosos i sense vegetació, marcats profundament per xaragalls.

Conca de recepció: Formada per vessants que recullen l'aigua precipitada en una àrea extensa.

Canal de desguàs: Constitueix la llera principal del torrent, canalitza les aigües de la conca de recepció.

Con de dejecció: El torrent hi diposita els materials arrossegats, el pendent desapareix i l'aigua s'escampa per la plana.

Erosió Glacial

Circs: Grans depressions excavades al peu dels cims més alts.

Valls glacials: Tenen un perfil transversal típicament en forma de U, amb fons pla i parets verticals fins al nivell que van ser ocupades pel gel.

Valls penjades: Petites valls que desemboquen a les valls principals.

Erosió Eòlica

Deflació: El vent s'emporta els components més fins del sòl i hi deixa els més rocosos, formant un desert entapissat de pedres anomenat reg.

Corrasió: Es produeix pel bombardeig de les partícules transportades, i és més intensa sobre els materials més tous.

Processos Costaners

Els processos costaners són azonals, és a dir, estan poc influïts pel clima.

Fiords i ries: Són formes d'erosió heretades que s'originen per la inundació d'antigues valls (glacials en cas dels fiords i fluvials en cas de les ries).

Penya-segats: Es formen quan les onades incideixen sobre una costa formada per roques dures, n'excaven la base i utilitzen els fragments que en resulten per continuar destruint la formació rocallosa. Al peu del penya-segat hi ha la plataforma d'abrasió (zones intermareals que durant la marea baixa queden al descobert).

Terrassa d'acumulació: És on es dipositen els materials més grollers que no poden ser arrossegats per les onades i que poden quedar sobre la plataforma d'abrasió, formant una platja.

Platges: Formes d'acumulació originades pel dipòsit de material detrític fi. Hi distingim diverses zones segons la relació amb el nivell del mar. Sovint es desenvolupen barres de sorra paral·leles a la línia de la costa que deixen al mig una llacuna o albufera. De tant en tant, aquestes barres estan interrompudes per solcs que permeten l'entrada i sortida de l'aigua del mar. Les barres poden estar submergides o emergides: fletxes si estan unides al continent, tómbols en forma de petites penínsules o illes barrera si estan aïllades.

Regressions i Transgressions Marines

Les regressions i les transgressions són moviments relatius del continent respecte al nivell del mar.

• Transgressions: Pujades relatives del nivell del mar, el nivell del mar envaeix el continent.
• Regressions: Baixades relatives del nivell del mar, el continent es fa més gran perquè guanya espai al mar.

7

Estructures de Superfície d'Estratificació

Marques de corrent: Marques deixades pel moviment de l'aigua, que pot arrossegar pedres petites sobre el fons i deixar estries que indiquen la direcció del corrent. Serveixen per deduir la direcció i el sentit dels corrents d'aigua al passat.

Emprentes fòssils: Marques deixades per animals que es desplacen per damunt de terrenys tous. Permeten reconèixer de quin tipus d'animal es tracta (petjades de vertebrats = icnites).

Ripples: Ondulacions superficials provocades pel flux d'un medi que arrossega sorra a no gaire velocitat. Poden ser simètrics si el flux canvia contínuament de sentit o asimètrics quan el flux manté sempre el mateix sentit.

Estructures Internes

Laminació encreuada: Presenta làmines que no són paral·leles a l'estratificació. Cap al mur són asimptòtiques però cap al sostre tendeixen més a posar-se en posició obliqua. Si no són encapçalades per una base erosiva superior, es presenten ripples.

Granoclassificació: Presenta un canvi gradual de mida dels clasts, de manera que pot augmentar cap a la part superior de l'estrat o bé disminuir, que és el més freqüent i es dona quan hi ha avingudes, de manera que quan el flux és alt se sedimenten només els clasts grans i quan el flux va disminuint se sedimenten els més fins.

Interpretar el Passat

Principi de l'actualisme: Les condicions físiques, químiques i biològiques d'un medi actual es poden comparar amb les del mateix medi en el passat.

Fàcies: Aspecte dels estrats, és a dir, la seva descripció. A partir d'aquesta deducció podem deduir les condicions del medi en què es va produir la sedimentació.

Conca sedimentària: Depressió de l'escorça terrestre, de grans dimensions, on es produeix sedimentació, està envoltada per zones amb relleu que subministren material.

Ambients Sedimentaris

Ambients continentals: Es formen en condicions subaèries, presenten sediments detrítics amb coloracions vermelloses a causa de l'oxidació del ferro en condicions aeròbies.

Al·luvial: Correspon als cons de dejecció o ventalls al·luvials on moren els torrents.

Desèrtic: Característic d'ambients àrids on predomina el vent. Es formen dipòsits de dunes on els clasts tenen una mida molt similar.

Glacial: Correspon a regions amb glaciars. El gel és el principal agent d'erosió, transport i sedimentació. El sistema de transport del gel fa que els materials acumulats no estiguin classificats, per la qual cosa es formen dipòsits amb partícules de mida molt diferent anomenats morenes o, si són fòssils, til·lites.

Lacustres i palustres: Els medis lacustres corresponen a estanys, zones que són prou fondes perquè no hi hagi vegetació lluny de la riba, mentre que els palustres són els pantans i els aiguamolls, medis poc profunds on pot haver-hi vegetació arreu. Als lacustres, a la perifèria d'una zona glacial, es formen uns sediments característics que s'anomenen varves. Als palustres és possible la formació del carbó (torberes).