La Guerra Freda: origen, blocs i conflictes (1945-1991)

Ciencias sociales25,51 KB

La Guerra Freda (1945-1991)

1. La formació dels blocs

La Segona Guerra Mundial i les condicions en què es va produir la fi del conflicte van fer evident l'existència entre vencedors dels dues "superpotències": els EUA i la URSS. Destruït l'enemic comú, el feixisme, tots dos volien garantir el seu poder, assegurar-se aliats i zones d'influència al món i consolidar el seu model social, econòmic i polític.

1.1 Antics aliats, enemics nous: la Guerra Freda

Eliminats els poders feixistes, les grans opcions ideològiques es reduïen a dues: el capitalisme, de tradició liberal a Occident, i el socialisme, els orígens del qual remuntaven també al segle XIX i que tenia la seva plasmació política en la Revolució Soviètica. El primer àmbit ideològic estava liderat pels EUA i el segon per la URSS.

El bloc capitalista agrupava un ampli conjunt de països de l'Europa occidental, Amèrica del Nord, Amèrica del Sud, Austràlia i Japó. Els seus principis bàsics eren la llibertat d'indústria i de comerç, el predomini del mercat, la propietat privada de tota classe de béns i la escassa intervenció de l'Estat en la vida econòmica. L'existència de classes contraposades i les diverses situacions de riquesa eren una conseqüència del seu sistema econòmic. El sistema polític era el liberaldemocràtic, amb parlaments, eleccions, governs elegits a través de partits que representaven opcions ideològiques diferents i llibertats individuals i col·lectives garantides per la Constitució.

El bloc socialista (comunisme) tenia com a centre la URSS i ràpidament es va anar imposant en molts altres països de l'Europa de l'Est. Propugnava la desaparició de la propietat privada i del mercat. L'economia havia de ser planificada i controlada per l'Estat.

L'objectiu últim era fer desaparèixer les classes socials, les desigualtats i l'explotació. Políticament, tot i que es presentava com un sistema democràtic que representava els interessos de la majoria de la població, proposava un sistema en què no hi havia partits diversos ni llibertat d'opinió, i establia la planificació de la vida política i un control férreo per part dels partits únics de tipus comunista.

Tots dos models eren antagònics, en el sentit que el triomf d'un significava la desaparició de l'altre. Per això, els dos sabien que era necessari assegurar el suport o control del nombre més ampli de països i mantenir un enfrontament permanent i constant. El terme Guerra Freda defineix precisament aquesta situació internacional extremadament tensa en la qual les dues superpotències iniciaren una cursa armamentística i van mantenir una actitud bel·ligerant i de confrontació ideològica permanent, malgrat que no van arribar mai a un enfrontament armat directe.

1.2 Els orígens de la ruptura

La Conferència de Ialta havia dividit Europa en dues zones d'influència i tant nord-americans com soviètics es van mostrar decidits a mantenir-les i a configurar blocs respectius de països aliats.

Stalin volia aprofitar la victòria sobre Alemanya per iniciar l'expansió mundial del comunisme. La URSS estava decidida a conservar tots els conquestes que havia fet durant la Segona Guerra Mundial i a mantenir la seva zona d'influència a l'Est. Per això, amb el suport de l'exèrcit soviètic, va propiciar la ruptura dels governs de coalició i va impulsar la formació de les anomenades democràcies populars, amb una economia socialitzada i una política exterior alineada amb la soviètica. Aquest va ser el cas de Polònia, Romania, Hongria... En aquests estats el partit comunista va acabar aconseguint un control exclusiu del poder i va marginar completament les altres forces polítiques.

Els EUA, a fi de reforçar el domini de l'Europa occidental, entre 1946 i 1948 van obligar a expulsar els comunistes dels governs de coalició que s'havien format en molts països. A més, les potències occidentals s'esforçaren per impedir el progrés comunista per Europa. A Grècia, el 1946, davant la possibilitat que triomfessin els guerrillers comunistes, les forces britàniques van intervenir per frenar-los. Segons la divisió de Ialta, Grècia pertanyia al bloc occidental i no es permetria que hi augmentés la influència comunista. El president Truman envià vaixells de guerra al Mediterrani oriental per mostrar la determinació de defensar la regió i d'impedir el pas de més països al bloc comunista.

1.3 El Pla Marshall i la resposta soviètica

La tensió entre blocs va derivar en ruptura el 1947. Aquell mateix any, Truman (president dels EUA) va oferir suport polític i militar a tots els països que se sentien amenaçats pel comunisme. Per això va augmentar el nombre de tropes a Europa, va procedir a instal·lar bases militars a Grècia i a Turquia i va crear una agència d'informació, la CIA, al servei d'aquesta causa.

En aquesta línia, el secretari d'Estat americà George Marshall va exposar el 1947 que la reconstrucció d'Europa constituiria la millor arma contra l'avanç del comunisme i, per això, va presentar un programa d'assistència a Europa: el Pla Marshall. Aquest pla oferia ajuda en forma de crèdits i donacions que s'havien de repartir entre els països que l'acceptessin. Com a condició prèvia, exigia l'expulsió dels ministres comunistes dels governs de coalició. La majoria de països occidentals van acceptar la proposta i el 1947 es va crear l'Organització Europea de Cooperació Econòmica.

Aquest pla va ser rebutjat per la URSS i pels països de l'Est. Aquell mateix any, la URSS va convocar a Polònia una reunió de dirigents comunistes europeus, en la qual van aprovar un informe presentat per Ždànov, braç dret d'Stalin, que dividia el món en dos sectors irreconciliables. D'altra banda, es va deixar constància de la voluntat soviètica de liderar els moviments revolucionaris. A més, es va instar els partits comunistes de l'Europa central a posar fi als governs de coalició i substituir-los per governs comunistes submisos a Moscou, i es va crear el Kominform (organització que havia d'assenyalar als partits comunistes d'Europa l'estratègia que havien de seguir a cada moment).

1.4 La crisi d'Alemanya i el bloqueig de Berlín

El primer escenari de l'enfrontament entre aquests dos blocs va tenir lloc a Alemanya. A l'acabament de la Segona Guerra Mundial aquest país havia quedat dividit en quatre zones d'ocupació militar controlades pels vencedors: soviètics, nord-americans, britànics i francesos. Els acords de Potsdam preveien la reconstrucció d'Alemanya sota un règim democràtic, però el 1948 els aliats occidentals van decidir de manera unilateral unificar els seus territoris i van anunciar la intenció de crear un estat federal alemany, separat de la zona russa i establint-hi un sistema monetari comú.

La capital, Berlín, dividida en quatre zones d'ocupació, es trobava en territori soviètic. La URSS va decidir tancar la frontera i aïllar el sector occidental de la ciutat. El bloqueig de Berlín va durar gairebé un any. Els EUA van respondre establint un pont aeri ininterromput per abastir la zona oest de la ciutat. Mentrestant, es preparava la constitució que va donar origen a la República Federal d'Alemanya el maig de 1949, amb capital a Bonn.

Davant els fets consumats, els soviètics van impulsar a la seva zona la creació de la República Democràtica Alemanya, l'octubre de 1949, amb capital a Berlín. Així es va consolidar la divisió entre el bloc occidental i l'oriental, que simbòlicament es va popularitzar amb el nom de Teló d'Acer. Les autoritats de l'Alemanya de l'Est, a instàncies de la URSS, el 1961 van aixecar un mur que dividia la ciutat en dos sectors, que es va convertir en el símbol de la Guerra Freda.

1.5 Aliances militars dels blocs

Els EUA van teixir una xarxa d'aliances i de pactes militars amb l'objectiu d'aïllar la URSS. El 1949 es va signar el Pacte Atlàntic, integrat pels EUA, Canadà i deu països més d'Europa occidental. Aquesta va ser l'origen de l'OTAN (organisme de cooperació militar sota la direcció de Washington).

La defensa del Pacífic s'organitzà per mitjà d'una sèrie de pactes amb Austràlia i Nova Zelanda, amb Tailàndia i les Filipines, i bilateralment amb el Japó, Taiwan i Corea del Sud. El control de l'Orient Mitjà es va concretar en el Pacte de Bagdad, que agrupava Turquia, l'Iraq i el Pakistan.

Com a resposta, la URSS i els països de l'Est també van estrènyer els vincles. El 1949 es va crear el Comecon (organització econòmica del bloc socialista) i el 1955 una aliança militar, el Pacte de Varsòvia, que unia la URSS i els països de l'Est per garantir militarment la seguretat i la integritat del territori comunista.

2. Els conflictes de la Guerra Freda

2.1 La guerra de Corea

Després de la derrota del Japó a l'acabament de la Segona Guerra Mundial, el nord de la península de Corea va ser ocupat per tropes russes i el sud per nord-americans. Malgrat els acords internacionals, ni les dues grans potències ni l'ONU no van aconseguir unificar els dos països. El 1949 es va produir la retirada dels soviètics i la divisió de Corea es va consolidar. Corea del Nord tenia una riquesa industrial més gran i una administració comunista dirigida per Kim Il Sung. Corea del Sud tenia més recursos agraris i era governada per una dictadura militar prooccidental encapçalada per Syngman Rhee.

Estimulat per la victòria de la Xina, el 1950 Stalin va animar els seus aliats de Corea del Nord a envair Corea del Sud. L'ONU va condemnar l'agressió i va acceptar d'enviar-hi tropes nord-americanes. Els nord-americans s'oposaren a la invasió i iniciaren l'expansió cap al nord, però la intervenció de tropes xineses els va obligar a retrocedir. Per evitar l'extensió del conflicte, Truman destituí el radical i anticomunista MacArthur. El conflicte va acabar amb la pau de Panmunjom el 1953, que va consolidar la divisió dels dos països.

L'enfrontament va durar més de tres anys i va costar més d'un milió de morts. A més, va contribuir a accelerar la cursa d'armaments i va fer evident el paper estratègic del Japó per frenar el progrés comunista a Àsia. Això va afavorir la reconciliació entre Washington i Tòquio: l'antic enemic havia esdevingut un aliat valuós per frenar el comunisme.

2.2 La guerra del Vietnam (1957-1975)

Finalitzada la guerra d'independència d'Indoxina, els francesos evacuaren la regió i la Conferència de Ginebra de 1954 va ratificar la divisió del territori en dos estats. La direcció comunista del Vietnam del Nord va anunciar la decisió d'enviar tropes per conquerir el Vietnam del Sud, ja que el règim del Sud s'havia negat a celebrar les eleccions previstes amb l'objectiu d'aconseguir una possible reunificació. El 1960, els comunistes del Vietnam del Sud van fundar el Front Nacional d'Alliberament, braç armat del Front, anomenat Vietcong, que va donar suport a l'ofensiva del Nord per aconseguir la reunificació. El conflicte del Vietnam va esdevenir un altre escenari de la Guerra Freda, perquè el Vietnam del Sud va tenir el suport dels EUA i el Vietnam del Nord de la URSS.

Els nord-americans, amparats en un acord d'ajuda mútua amb el govern del Vietnam del Sud, els subministraren tropes i armament. Durant la presidència de Kennedy, el conflicte es va intensificar, i l'ajuda es va incrementar al màxim sota el govern de Johnson, amb la presència de més de mig milió de soldats nord-americans en territori vietnamita.

Els EUA s'aferraren a enfrontar-se a una població organitzada en guerrilles que no es rendia fàcilment, i van utilitzar recursos com l'arma química i els bombardejos massius sobre la població civil amb bombes. Amb el temps es va manifestar el desgast d'una guerra inacabable i la dificultat d'obtenir la victòria militar. L'any següent, el president Nixon va decidir la retirada progressiva de tropes estrangeres per limitar l'enfrontament i deixar la guerra civil entre vietnamites. No obstant això, per mantenir la posició de força en les negociacions, els EUA van incrementar els bombardejos. El gener de 1973 les converses van acabar amb la signatura dels Acords de París, que concertaven un alto el foc i la fi de l'ajuda militar dels EUA. El 1975 es va completar la retirada de les forces americanes i l'abril d'aquell mateix any una ofensiva de tropes vietnamites i del Vietcong va aconseguir entrar a Saigon, i es va proclamar la unificació de tot el territori sota un govern comunista. Era la primera i única derrota militar que va patir els EUA.

2.3 El conflicte intern de Cambodja

A l'antiga Indoxina francesa, a més del Vietnam, un altre país de la zona, Cambodja, va ser focus de conflictivitat i d'enfrontament ideològic. Cambodja va viure un conflicte intern greu que es va aguditzar amb el suport militar dels blocs a les dues faccions enfrontades. El 1967 s'havien creat els Khmers Rojos, braç armat del Partit Comunista, que van iniciar una guerra de guerrilles contra el govern militar de dretes i prooccidental que havia accedit al poder després de la descolonització. Aquest govern tenia el suport dels EUA, però després de la retirada americana del Vietnam, els Khmers Rojos van ocupar la capital de Cambodja i van implantar una dictadura sagnant. Es calcula que més d'un milió i mig de cambodjans van perdre la vida. Aliats amb la Xina comunista, les seves relacions amb el Vietnam prosoviètic es van deteriorar fins que, finalment, una invasió vietnamita va desposar els Khmers Rojos del poder.

2.4 El conflicte del canal de Suez

Un incident que no es va convertir en guerra oberta va tornar a enfrontar els dos blocs. A Egipte, la monarquia havia estat enderrocada i s'havia instaurat una república presidida per Nasser. Per modernitzar el país, el nou president va projectar la construcció de la gran presa d'Assuan i va demanar ajuda econòmica: els EUA la hi van negar i la URSS la hi va concedir. Això va fer decantar el nou govern egipci cap a l'àrea soviètica. A més, Nasser va nacionalitzar el canal de Suez, una de les rutes de trànsit marítim més importants del món, controlada per francesos i britànics. Com a resposta, França i la Gran Bretanya, amb l'ajut d'Israel, van ocupar militarment la zona. Davant el suport soviètic a Egipte, que amenaçava d'intervenir en el conflicte, els EUA van recomanar als seus aliats que es retiressin de la zona.

2.5 La crisi dels míssils a Cuba

A principis dels anys seixanta, un altre conflicte a Cuba va provocar un dels episodis més importants de la Guerra Freda, perquè trencava el domini nord-americà al continent americà. El govern dictatorial de Fulgencio Batista, aliat dels EUA, va ser enderrocat per la guerrilla nacionalista de Fidel Castro. El triomf de la revolució i la nacionalització consegüent dels recursos econòmics van provocar l'hostilitat del govern dels EUA, que van declarar el boicot econòmic a Cuba i van oferir suport als exiliats polítics cubans, ajudant-los a actuar contra el règim comunista.

La URSS no va trigar a oferir ajut al règim comunista i el 1960 va establir relacions comercials. Van signar un tractat de cooperació militar que va consolidar l'aproximació de Cuba al bloc de l'Est. Aquell mateix any, Castro va proclamar el caràcter socialista de la revolució cubana i el 1961 totes les organitzacions revolucionàries van fusionar-se en el Partit Unit de la Revolució, que l'any 1965 es va convertir en el Partit Comunista de Cuba.

La tensió entre Cuba i els EUA s'agreujà l'abril de 1961, quan es va produir el desembarcament de cubans exiliats i nord-americans que tenien el suport de la CIA a la badia dels Porcs. Les autoritats cubanes van signar un acord defensiu amb la URSS per instal·lar míssils nuclears que havien d'apuntar cap als EUA. Detectada l'operació pels nord-americans, Kennedy va ordenar el 1962 el bloqueig naval de Cuba per impedir l'arribada de peces nuclears que transportaven els vaixells soviètics. Finalment, després d'uns dies d'angoixa, Khrusxov va ordenar el retorn dels vaixells que navegaven cap a Cuba i es va comprometre a retirar les armes nuclears. Com a contrapartida, el govern de Kennedy va aixecar el bloqueig naval de l'illa.

3. Els anys de la coexistència pacífica

3.1 Els primers signes de desglaç

Els primers signes de canvi dels dirigents de les grans potències es van notar quan la URSS, després de la mort d'Stalin al XX Congrés del PCUS, el nou secretari general del partit, Nikita Khrusxov, va denunciar públicament els errors i els crims de l'estalinisme i va iniciar l'anomenat procés de desestalinització. El congrés va aprovar unes noves directrius pel que fa a la política exterior, que proposaven la coexistència pacífica entre els blocs, la no-exportació de la revolució i la possibilitat d'accedir al socialisme per camins diversos, incloent-hi la via democràtica. A més, es va aprovar la dissolució del Kominform, que els occidentals consideraven una organització amenaçadora.

Als EUA els canvis van ser més lents. El 1956 va ser elegit president Eisenhower, que va introduir petites reformes i va apartar del govern els anticomunistes més radicals. Així va destituir el senador McCarthy, director de la repressió política coneguda amb el nom de caça de bruixes.

No obstant això, el tomb més important de la política interior i exterior nord-americana es va produir amb l'elecció el 1960 de John F. Kennedy. El seu programa, la Nova Frontera, va significar un canvi fonamental dels objectius de l'administració i va assenyalar el desenvolupament de programes socials encaminats a combatre la pobresa i la discriminació racial. En el pla internacional, impulsava la lluita en pro de la ciència i de la tecnologia.

3.2 Cap a la distensió internacional

Els nous dirigents internacionals es presentaren davant del món amb una actitud més tolerant envers els diversos ideòlegs i van reconèixer el repartiment de les àrees d'influència respectives. Els primers passos per fer possible un clima diferent en les relacions internacionals els va fer la URSS. El 1956 Nikita Khrusxov va anunciar els principis de la coexistència pacífica, que consistia en una nova orientació de les relacions entre els dos blocs, basada en el respecte de la integritat territorial i de la sobirania, en la no-agressió i en la no-ingerència en els afers interns.

Així va començar un període de diàleg entre les dues superpotències amb la intenció de frenar la pugna armamentística i aconseguir un equilibri estratègic. Les raons d'aquesta nova actitud s'han de buscar en la imparable cursa d'armament, que feia cada vegada més probable la destrucció mútua en cas d'un conflicte bèl·lic. A més, amb el procés de descolonització havia emergit una nova correlació de forces com a resultat de la creació d'un conjunt de països que no volien alinear-se en cap bloc. I, finalment, raons econòmiques aconsellaven la disminució de la despesa militar i la conveniència d'intensificar les relacions comercials.

Els primers acords van iniciar una etapa de relacions directes entre els caps d'Estat de les dues potències. El 1959 Khrusxov va ser el primer dirigent soviètic que va viatjar als EUA per entrevistar-se amb el president Eisenhower. El 1961, després de l'elecció de Kennedy, va tenir lloc a Viena l'entrevista entre els dos màxims dirigents. Les administracions dels dos governs van iniciar unes relacions més fluïdes i van establir un contacte permanent entre els mandataris respectius, l'anomenat "telèfon vermell", una comunicació directa, des de 1963, entre la Casa Blanca i el Kremlin. Frenar la cursa armamentística va esdevenir un objectiu prioritari: el 1968 es va signar un primer tractat en el qual s'hi van adherir la majoria dels països del món, que prohibia dur a terme certes proves nuclears. El 1972 Moscou i Washington van signar els Acords SALT, que limitaven l'augment dels armes nuclears, i el 1973 els nous dirigents, Nixon i Brežnev, van signar un tractat sobre la prevenció de la guerra nuclear. Tot i que es parlava d'un clima de distensió, van haver-hi moments de tensió freqüents, com la crisi dels míssils de Cuba o la construcció del Mur de Berlín. Però la nova manera de plantejar els problemes, basada en el diàleg i en les accions diplomàtiques, es va instaurar durant els anys seixanta i setanta.

3.3 Torna la tensió

A finals dels anys setanta van sorgir nous focus de conflictes a tots els continents que van revifar les tensions dels anys de la Guerra Freda. D'una banda, es constatà una creixent presència nord-americana al món i, d'una altra, la de la URSS, que va reforçar la política de suport actiu als moviments revolucionaris. El fet més important va ser la intervenció soviètica a l'Afganistan, on el 1973 havia estat enderrocada la monarquia de tipus feudal i s'havia proclamat la república. El 1978 es va instal·lar un govern comunista i els soviètics hi van acudir per donar-li suport el 1979. Com a resposta, el president nord-americà Carter va impulsar un conjunt de sancions contra la URSS: embargament dels cereals i boicot als Jocs Olímpics de 1980. Per la seva banda, la URSS va propiciar el boicot als Jocs Olímpics de Los Angeles.

A principis dels anys vuitanta, l'accés de Ronald Reagan a la presidència dels Estats Units va portar un nou revifament de la tensió entre els blocs a causa de l'inici d'una política agressiva, amb intervencions militars amb l'objectiu de reforçar el control estratègic del món. Durant el seu mandat es va dur a terme la invasió militar de l'illa de Grenada i va donar suport a les dictadures militars d'El Salvador i d'Hondures. També va decretar el boicot econòmic a Nicaragua, on el 1979 un front revolucionari, els sandinistes, havien posat fi a la dictadura d'Anastasio Somoza i havien imposat un règim socialitzat.

A més, per iniciativa nord-americana es va avivar la cursa nuclear amb el pla de defensa estratègica anomenat Guerra de les Galàxies, el 1983, que permetia fabricar armes capaces de detectar i de destruir en vol els caps nuclears dels míssils atacants (suposadament soviètics). Aquesta nova cursa d'armaments va acabar d'arruïnar la fràgil economia soviètica i va accelerar els canvis que es van produir a la darrera part dels anys vuitanta a la URSS.

4. Problemes interns dels blocs

4.1 Dissidències d'Iugoslàvia i de la Xina

Les primeres dissidències dins el bloc comunista van sorgir a Iugoslàvia just acabada la Segona Guerra Mundial i el començament de la Guerra Freda. La ruptura entre la URSS i Iugoslàvia es va produir el 1948. Les mesures econòmiques, socials i polítiques del dirigent Josip Broz van allunyar el comunisme iugoslau de l'òrbita soviètica i van inaugurar un nou model de socialisme, batejat com a socialisme autogestionari. Josip Broz Tito va decidir mantenir-se al marge del Pacte de Varsòvia i es va convertir en un dels impulsors del moviment de països no alineats. Stalin va denunciar el "titisme" i els partidaris que suposadament tenien els Kim devien ser venuts com a nacionals, allunyats del model soviètic.

La revolució xinesa de 1949 i l'ingrés del país més poblat del món al bloc comunista van ser acollits amb entusiasme per la URSS, que va col·laborar econòmicament i políticament amb el nou Estat. No obstant això, a partir de 1959 la relació entre aquests dos estats va començar a deteriorar-se quan els dirigents xinesos van expressar la voluntat d'iniciar un camí de desenvolupament socialista propi i diferent del que assenyalaven les directrius soviètiques. A partir de 1960 les reivindicacions territorials xineses al riu Ussuri i una aferrissada rivalitat pel lideratge del comunisme mundial van radicalitzar les diferències sinosoviètiques. La Xina va fer una crida als països comunistes perquè abandonessin el lideratge soviètic, només Albània, i va donar un suport explícit i va deixar l'òrbita soviètica.

4.2 Revoltes a Hongria i a Txecoslovàquia

En alguns països comunistes d'Europa van sorgir corrents de contestació interna que expressaven la intenció dels partits comunistes de construir un model de socialisme propi. El 23 d'octubre de 1956, a Hongria es va originar un moviment sindicalista i universitari que reivindicava la millora de les condicions de vida, la llibertat de premsa i la retirada de les tropes soviètiques.

El dirigent comunista Imre Nagy, nomenat primer ministre, va formar un govern amb la participació de liberals i socialdemòcrates, fins a llavors apartats de la vida política. Una de les mesures del nou gabinet va ser declarar la neutralitat d'Hongria i deixar el Pacte de Varsòvia. La major part dels dirigents comunistes van condemnar la línia política de Nagy i Janos Kádár, secretari general del Partit Comunista, va reclamar la intervenció de les tropes soviètiques: calia evitar que el nou règim es decantés cap a Occident, i tots els països comunistes van estar d'acord a intervenir militarment a Hongria. El novembre de 1956 van enviar al país 200.000 soldats russos i 200.000 carros de combat amb el suport de l'aviació. Els enfrontaments van ser especialment violents a Budapest: milers d'hongaresos van ser empresonats i se'n van haver d'exiliar; Nagy va ser deportat a Romania i executat el 1958.

Descargar

PDF Word HTML