Guerra Freda: Dissidències, Conflictes i Descolonització

Les Dissidències al Bloc Soviètic

La subjecció a l’URSS i a les polítiques dels partits comunistes als països de l’est van generar una sèrie de protestes que pretenien democratitzar el sistema polític i aconseguir autonomia respecte a l’URSS. L’URSS no va permetre cap rèplica, i algunes protestes van ser esclafades militarment, al·legant influències capitalistes.

El primer dels moviments contra les polítiques del partit i la subjecció a l'URSS, després de la mort de Stalin, va ser la revolta dels treballadors del Berlín Oriental en demanda de millores salarials (juny del 1953), que va derivar en contestació al govern i es va estendre per l'RDA. Tres anys més tard, eren els obrers de Poznan, Polònia, els que expressaven el seu malestar.

Octubre 1956 → els estudiants de Budapest es van manifestar en solidaritat amb els obrers polonesos. El moviment va derivar en revolta popular a favor de reformes polítiques, nacionals, socials i econòmiques, que va ser reprimida amb duresa. Malgrat això, es van aconseguir algunes reformes en el model econòmic i social (frenada a les col·lectivitzacions, una certa tolerància a la iniciativa privada en el comerç...).

L'anomenada Primavera de Praga del 1968 va plantejar una tercera via a la societat txecoslovaca en la perspectiva de crear un socialisme democràtic, "de rostre humà", respectuós amb els drets humans i les llibertats individuals. Les tropes del Pacte de Varsòvia van aturar el moviment.

A Polònia, a la segona meitat de la dècada del 1970, una nova onada de mobilitzacions obreres va aconseguir fundar a Gdansk el sindicat independent Solidarnosc (Solidaritat) el 1980, dirigit per Lech Walesa, de marcat caràcter anticomunista, catòlic i nacionalista. Va assolir un ampli ressò internacional pel suport de l'Església catòlica, dirigida des del 1978 per un papa polonès, Joan Pau II, i dels EUA. Les vagues a Polònia van adquirir gran relleu i protagonisme durant la dècada del 1980, fins al punt que la seva influència es va estendre als països bàltics.

Conceptes Clau

• Doctrina Truman: El president Truman va proclamar de manera oficial la seva doctrina de "contenció del comunisme" en defensa "dels pobles lliures" contra el "totalitarisme comunista", que va anunciar públicament l'any 1947.
• Pla Marshall: (1947-1951) Ajuda econòmica als països europeus que el sol·licitessin. Eren crèdits per comprar productes i materials nord-americans, necessaris per a la reconstrucció econòmica. Per tal de concedir-los, exigia l'exclusió dels comunistes en els governs, tal com va succeir a França i Itàlia (1947-1948).
• Teló d’acer: L'hostilitat entre els antics aliats va anar creixent el 1946 i es va fer evident quan Churchill va anunciar que un teló d'acer dividia Europa en referència al domini soviètic sobre l'est.
• Moviment obrer: El moviment obrer es va configurar com un agent essencial dels moviments socials. Els sindicats van abandonar els postulats revolucionaris i van canalitzar les reivindicacions dels treballadors amb vagues i altres accions, per tal de millorar les condicions laborals i de vida.

OTAN vs. Pacte de Varsòvia

A partir del 1960 es va iniciar una etapa de quaranta anys d'hostilitats i rivalitat entre les dues potències per estendre la seva influència arreu del món. Va ser l'anomenada Guerra Freda, que defineix una situació internacional extremament tibant, en la qual les dues superpotències, els Estats Units i la Unió Soviètica, van posar en marxa una cursa d'armaments i van adoptar una actitud bel·ligerant i de confrontació ideològica, encara que no van arribar mai a un enfrontament armat directe.

La polarització de postures va consolidar dos blocs antagònics que aviat van adquirir una estructura militar.

L'any 1949, els Estats Units van impulsar el Tractat de l'Atlàntic Nord que va crear l'OTAN, una organització de defensa militar en la qual van participar el Canadà i deu països europeus. El 1952 s'hi van incorporar Grècia i Turquia, i el 1955 la República Federal Alemanya, que es va rearmar. Espanya es va integrar a l'OTAN l'any 1982. L'URSS va promoure el Pacte de Varsòvia (1955), una aliança militar a la qual es van incorporar els països de l'est d'Europa, i que es va mantenir fins a la disgregació de l'URSS (1991).

La Conferència de Bandung i els Països No Alineats

L'aparició de nous estats descolonitzats en plena Guerra Freda es va afirmar en la Conferència de Pobles Africans i Asiàtics que es va celebrar a Bandung (Indonèsia) l'any 1955, a la qual van assistir 29 estats que agrupaven la meitat de la població mundial, tot i que únicament controlaven el 10% de la riquesa del planeta.

Va ser liderada pels governants dels països recentment descolonitzats (Sukarno per Indonèsia, Nasser per Egipte i Nehru per l'Índia), i va tenir especial rellevància el delegat de la Xina, Zhou Enlai. Buscaven reforçar la seva identitat, constituir-se en alternativa als blocs i impulsar el dret d'autodeterminació.

La Declaració de Bandung va defensar els drets humans, la igualtat entre totes les races i nacions, la sobirania nacional i la integritat territorial, i va rebutjar tota ingerència externa als països. Es va propugnar l'aliança entre els estats participants per fer efectiva la seva neutralitat enfront dels Estats Units i l'URSS i es va reivindicar el dret dels pobles a la independència. A més, instaven a lluitar contra la pobresa en els nous països, i defensaven el desarmament i la prohibició d'armament nuclear. Cinc anys després, l'ONU va aprovar una declaració de condemna del colonialisme i va proclamar el dret a l'autodeterminació, que reforçava els acords de Bandung.

El Conflicte del Vietnam

El conflicte a la Indoxina es va iniciar el 1945 com una guerra d'alliberament anticolonialista, quan França va rebutjar la independència proclamada per Ho Chi Minh, el líder del Viet Minh, d'orientació nacionalista i comunista. La guerra va durar gairebé deu anys fins a la derrota dels francesos a Dien Bien Phu (1954).

El nou govern va impulsar un programa de reformes que va tenir un ampli suport popular. Una vegada acabada la guerra d'independència de l'antiga colònia francesa de la Indoxina (Laos, Cambodja i Vietnam), els francesos van evacuar la regió i el territori va quedar dividit.

A la Conferència de Ginebra del 1955 s'hi va reconèixer la independència del Vietnam i se'n va confirmar la divisió provisional en dos estats fins a la celebració d'unes eleccions que no es van fer perquè els EUA, davant el probable triomf de Ho Chi Minh, va reforçar el sud com a bastió anticomunista.

Hi van enviar assessors i ajut econòmic i militar per construir un règim que fos eficaç per desenvolupar el territori i allunyar-lo del comunisme, però que va derivar en un sistema polític impopular i corrupte.

Contra aquest règim es va formar, el 1960, el Front d'Alliberament Nacional (Vietcong), que va tenir el suport del nord, la Xina i l’URSS. El Vietnam del Nord va anunciar la seva decisió de destinar tropes cap al sud per reunificar el territori. Amb la finalitat d'evitar que els països de la zona quedessin sota la influència comunista, des del 1957 els Estats Units van enviar assessors militars i, més tard, tropes i armes al Vietnam del Sud.

A partir del 1965, els Estats Units van iniciar una escalada militar amb bombardejos massius al nord, l'ús d'armes químiques i de napalm contra una població que practicava una guerra de guerrilles, a la qual l'exèrcit nord-americà no va saber respondre.

La difusió de la barbàrie per televisió va provocar un creixent moviment de protesta, que es va estendre també per Europa, la qual cosa, al costat de l'elevat cost i la incapacitat militar enfront de la guerrilla, van conduir a l'obertura de negociacions el 1968 i a la retirada progressiva de tropes. Per mantenir una posició de força en les negociacions, els EUA van incrementar els bombardejos, que es van estendre a Laos i Cambodja. L'any 1973, després de la signatura dels Acords de Pau de París, es va produir l'evacuació total de les forces nord-americanes.

La guerra va acabar el 1975 amb l'enfonsament del sud i la formació de la República Socialista del Vietnam (1976), que va veure condicionat el seu futur per l'elevat cost humà (entre 3,8 i 5,7 milions de morts) i la devastació.

Va ser la primera guerra que van perdre els Estats Units, cosa que va provocar un profund trauma moral per la derrota enfront d'un país menys desenvolupat i davant la denúncia per crims contra la humanitat.

Moviments Socials i Canvis Polítics

• Protestes socials: Durant la dècada del 1960 es va viure l'eclosió de protestes socials en les quals la joventut va aconseguir un gran protagonisme. Hi van confluir la contestació a situacions d'injustícia (segregació racial, discriminació de la dona...), l'oposició a la guerra (Vietnam) i la defensa d'un nou model social.
• Moviment Hippy: Als Estats Units, hi va sorgir el moviment hippy, que defensava la llibertat sexual, la vida en comunes, s'oposava a la violència i defensava el medi ambient. Van propiciar una contracultura que es reconeixia en les maneres de vestir, els cabells llargs i els seus nous gustos musicals i artístics.
• Lluita pels drets civils: La lluita dels afroamericans als Estats Units, la lluita per l'emancipació de la dona, els moviments antinuclears i ecologistes, i les mobilitzacions de joves contra la guerra del Vietnam van impregnar unes societats que fins aleshores s'havien instal·lat en el conformisme.
• Maig del 1968: Van tenir una rellevància especial les revoltes estudiantils del maig del 1968 a París (que es van estendre a altres ciutats). Van impugnar el sistema establert, l'imperialisme americà i la vida conservadora. Van postular reformes radicals, l'acostament als treballadors i valors alternatius com ara la llibertat (sexual, de vida...), l'antiautoritarisme, etc.
• Nikita Khrusxov: Successor de Stalin, va proclamar la coexistència pacífica durant el XX Congrés del PCUS (1956). Apostava per la no-agressió, el respecte a la integritat territorial i la no-ingerència en els assumptes del bloc contrari, actitud que també van adoptar els presidents dels Estats Units.
• SALT I: La cursa armamentista va ser espai preferent d'una distensió (reduir tensions) que pretenia posar límits a les armes nuclears i limitar la desmesurada despesa militar. L'any 1968 es va aconseguir un primer acord en aquest sentit al qual es van adherir la majoria dels països. La signatura dels acords SALT I (1972) per part de Richard Nixon i Leonid Brezhnev va ser la iniciativa més important en imposar unes certes restriccions als arsenals nuclears.
• Gorbatxov: President de la Unió Soviètica que va accedir al poder l'any 1985. Tenia l'objectiu de millorar el sistema socialista per donar-li continuïtat, instaurant unes reformes.
• Perestroika: Concepte que va designar unes mesures econòmiques, destinades a augmentar la productivitat, liberalitzar l'economia, impulsar cooperatives i dotar d'autonomia a les empreses. I també unes reformes polítiques per democratitzar el sistema amb la regulació dels drets i llibertats dels ciutadans, el reconeixement de partits polítics i la convocatòria d'eleccions. Pretenia estimular la participació política, elaborar una nova Constitució i posar fi a la corrupció.
• Glasnost: o transparència informativa, que va tenir el seu punt de partida amb la catàstrofe de Txernòbil (1986), que va posar en evidència la manca de llibertat informativa i la necessitat de posar fi a la censura.
• Negociació i pacte: Va ser el procediment utilitzat principalment pel Regne Unit. No va estar exempt d'episodis de lluita armada i, de vegades, va donar pas a conflictes entre els nous països (com per exemple els casos de l'Índia i el Pakistan). El caràcter negociador de la descolonització va permetre crear estructures de col·laboració entre les antigues colònies i el Regne Unit, la qual cosa va permetre anar ampliant la Comunitat Britànica de Nacions (Commonwealth).
• Lluita armada: Davant la resistència de França, Holanda, Bèlgica o Portugal a concedir la independència a les seves colònies, es van desencadenar guerres i enfrontaments armats, que no van poder aturar un procés que era imparable. En aquests casos, les relacions entre els nous països i les antigues metròpolis van quedar molt deteriorades després de la independència.
• Declaració de Bandung: La Declaració de Bandung va defensar els drets humans, la igualtat entre totes les races i estats i nacions, la sobirania nacional i la integritat territorial, i va rebutjar tota ingerència externa als països.