Glossari de Riscos Ambientals i Recursos Naturals

Riscos i impactes ambientals

• Risc natural: possibilitat que es produeixi una circumstància desfavorable per a les persones o els béns personals, provocada inicialment per fenòmens naturals.
• Desastre o catàstrofe natural: esdeveniment natural, humà o mixt, de caràcter intens, que té una afectació greu en els béns o en les persones.
• Risc antròpic: possibilitat que es produeixi una circumstància desfavorable provocada inicialment per fenòmens humans o per l’agreujament de fenòmens naturals a causa de factors humans.
• Risc ambiental: possibilitat que es produeixi una circumstància desfavorable, provocada per fenòmens naturals, humans o mixtos, que afecta l’estat del medi ambient o de les persones.
• Equilibri ecològic: situació en què les relacions entre els components físics i biològics del medi ambient són estables durant un període llarg de temps.
• Crisi ecològica global: situació que posa en perill el manteniment de l’equilibri ecològic global de la Terra.
• Impacte ambiental: alteració de les característiques originals del medi provocada per alguna activitat.
• Prevenció de riscos ambientals: conjunt de mesures destinades a evitar, contrarestar o atenuar els riscos.
• Desforestació: procés de destrucció o pèrdua de la cobertura forestal o bosc.
• Desertització o desertificació: és el procés natural de formació de deserts. Quan això és induït per accions humanes es parla de desertificació.
• Contaminació: concentració d’elements nocius en el medi ambient en una quantitat que no es pot assimilar, de vegades, ni tan sols a llarg termini.

Fenòmens climàtics i atmosfèrics

• Illa de calor: fenomen climàtic típic de les grans ciutats que es caracteritza per l’augment de les temperatures mitjanes, la nuvolositat, les boires i la humitat principalment.
• Pluja àcida: precipitació en què l’aigua de la pluja porta diluïts òxids de sofre i de nitrogen. Les conseqüències són dolentes pel medi ambient.
• Boirum o smog: és una boira densa carregada de partícules contaminants procedents de la crema de combustibles fòssils que es forma en algunes ciutats.
• Forat de la capa d’ozó: l’augment de CFC ha reduït fins a un 70 % l’ozó de l’atmosfera i ha creat una mena de forat sobre l’Antàrtida; l’ozó és l’encarregat de filtrar les radiacions ultraviolades procedents del Sol, que són nocives (càncer de pell, problemes oculars, dificultats de les plantes per fer la fotosíntesi...).
• Efecte hivernacle: procés d’escalfament de l’atmosfera causat per les activitats humanes i per processos que permeten l’entrada de la radiació solar i dificulten l’emissió de calor a l’exterior.

Sostenibilitat i gestió dels recursos

• Sostenibilitat o desenvolupament sostenible: mode d’aprofitament dels recursos naturals que no en compromet el manteniment al llarg del temps, és a dir, l’equilibri d’una espècie amb el seu entorn en el present i en el futur.
• Empremta ecològica o biocapacitat: és un indicador de sostenibilitat que resumeix, per a cada individu, quina és l’àrea necessària per produir els recursos que utilitza i per assimilar els residus que genera. S’ha estimat en 1,8 ha la biocapacitat del planeta per cada habitant. Quan l’empremta o petjada ecològica d’una regió supera la seva capacitat biològica vol dir que se n’està fent un ús no raonable.
• Reciclatge: tractament total o parcial de productes o materials ja utilitzats (cartró, paper, llaunes, vidre, plàstics i residus orgànics) perquè puguin ser reutilitzats o per obtenir una nova matèria primera.
• Ecosistema: comunitat natural unitària o almenys homogènia integrada per uns determinats éssers vius, uns components abiòtics (l’ambient físic) i uns fluxos d’energia i materials.
• Espai natural protegit: part del territori que es troba molt poc modificat per l’acció humana i que, segons les diverses legislacions, té algun tipus de categoria de protecció.
• Recurs natural: element i substància que es pot aprofitar per satisfer les necessitats materials de la societat.
• Recursos energètics o fonts d’energia: són aquells recursos naturals i primeres matèries que s’utilitzen per a produir energia.
• Energia primària: font d’energia que es troba a la naturalesa, abans de ser convertida o transformada (solar, combustibles fòssils, eòlica, geotèrmica, nuclear...).
• Energia secundària o final: és el resultat del procés de transformació dels recursos naturals en energia útil (energia mecànica, química, lumínica, calòrica, elèctrica...).
• Combustible fòssil: combustible format a partir de les restes orgàniques acumulades en dipòsits sedimentaris de l’escorça terrestre (carbó, petroli, gas natural...).
• Hidrocarbur: compost orgànic format per àtoms de carboni i d’hidrogen en estat sòlid, líquid o gasos (petroli i gas natural).
• Minerals metàl·lics: matèries a partir de les quals s’obtenen els metalls. Es troben en petites quantitats i cal obrir mines per arribar-hi.
• Minerals no metàl·lics: materials l’aprofitament dels quals té altres finalitats diferents de l’obtenció de metalls.
• Roques industrials: matèries minerals utilitzades en processos industrials. S’extreuen quan es troben a la superfície, amb sistemes d’explotació a cel obert. Es classifiquen en àrids, aglomerats, roques de construcció, vidre i productes ceràmics.

Classificació i gestió del paisatge

• Paisatges amb predomini dels elements abiòtics: com per exemple paisatges d’alta muntanya o desèrtics (tant els àrids com els freds), la vegetació hi és mínima, de manera que el clima i el relleu són els elements modeladors principals.
• Paisatges amb predomini dels elements biòtics: que són paisatges marcats per la presència determinada de la vegetació i de la fauna. Aquí englobaríem els paisatges vegetals (solen ser identificats com a paisatges naturals).
• Paisatges amb predomini d’elements antròpics: que són bàsicament resultat de l’activitat humana sobre ells. Els éssers humans han adaptat aquests paisatges a les seves necessitats socials, polítiques i econòmiques; són realitats construïdes històricament. Aquí classificaríem els paisatges culturals (rurals i urbans).

La biodiversitat es veu afavorida per la situació de refugi i la presència de sistemes muntanyosos.

Gestió del paisatge

Factors clau: urbanització descontrolada, banalització del paisatge, creixement urbà dispers, generació de residus urbans i els hàbits consumistes.

Es distingeixen cinc grans medis: oceànic atlàntic, mediterrani interior continentalitzat, mediterrani litoral, alta muntanya i canari.

Marc normatiu i protecció

• 1972: Convenció per a la Protecció del Patrimoni Mundial Natural.
• Comitè del Patrimoni Mundial (UNESCO): defineix els elements que s'han de preservar.
• 2000: El Consell d’Europa crea el Conveni d’Europa del Paisatge (CEP), primer tractat internacional sobre la matèria, ratificat per Espanya al 2007. Aquest comprometia les administracions públiques.
• 2012: Espanya elabora el Pla Nacional del Paisatge Cultural per salvaguardar els paisatges rellevants per la seva significació cultural.