Glossari de Filosofia: Conceptes Clau de Parmènides, Aristòtil, Kant i Altres Pensadors

Glossari de conceptes filosòfics

Camí de la veritat o via de la raó: en Parmènides, el que refusa la informació dels sentits com a falsa i segueix el pensament per obtenir un autèntic coneixement de l'ésser.

Camí de l'opinió o via de l'opinió: en Parmènides, el que es refia erròniament de les múltiples dades dels sentits i no assoleix coneixement.

Canvi substancial o d'entitat: és un tipus de canvi pel qual l'ésser es transforma completament. n'hi ha dos tipus: el naixement i la mort.

Catarsi: purificació.

Categories: conceptes purs i a priori de l'entendiment: fan possibles els judicis sintètics a priori que demana la ciència empírica i que són la clau de l'objectivitat. Les categories aplicades als continguts que provenen de l'experiència, o intuïcions sensibles, conformen el coneixement; les més destacables són la causalitat o la substància. Per si sols no aporten coneixement (per això, Kant afirma que «els conceptes sense intuïcions són buits, i les intuïcions sense conceptes, cegues»).

Causa eficient: per Aristòtil, és un dels quatre tipus de causes o de factors explicatius del canvi. La causa eficient o agent és allò que provoca o inicia el moviment, el seu motor.

Causa final: per Aristòtil, és un altre dels factors del canvi. La causa final és l'objectiu o la finalitat del canvi, la meta que persegueix l'agent que desencadena el canvi.

Causa formal: per Aristòtil, és un dels quatre tipus de causes o de factors explicatius del canvi. La causa formal és l'estructura o l'organització que adopta el substrat al final del canvi.

Causa material: per Aristòtil, és un dels quatre tipus de causes o de factors explicatius del canvi. La causa material és el substrat o subjecte del canvi, el factor en el qual es produeix el canvi.

Cinisme: moviment filosòfic grec que aspirava a la felicitat individual, n'era partidari de l'apologia de l'estat natural, era contrari a tota convenció social o lleis humanes, i feia una crítica de la civilització. Diògenes de Sinop (413-327 aC) es considera el seu màxim representant.

Coneixement: activitat mental mitjançant la qual hom aprèn un objecte o idea.

Conjunció regular: quan dos fets acostumen a anar junts, és a dir, quan es dona una simple conjunció regular entre ells, la ment acaba imaginant que hi ha una connexió necessària, de manera que quan veu el primer ja preveu el segon. En cap cas no percep una connexió necessària, sinó que només la imagina.

Connexió necessària: les dues primeres condicions de la causalitat (prioritat temporal i contigüitat) no són essencials en aquesta relació. En canvi, la idea de connexió necessària, segons Hume, és molt més important. Hume diu que la idea de connexió necessària entre dos fets, entre la causa i l'efecte, no procedeix de cap impressió sensorial, sinó de l'hàbit.

Consciència: facultat del psiquisme que consisteix a adonar-se de la seva pròpia activitat.

Contingència: estat que correspon a fets l'existència dels quals és plenament fortuïta. Aquest terme s'oposa al d'«necessitat». Un acte contingent podria no haver-se produït.

Cosmogonia: concepció religiosa, mitològica o filosòfica que explica l'origen i la formació del món.

Cosmologia: estudi del cosmos o univers. Les cosmologies racionals, científiques i filosòfiques s'han basat en l'observació dels cels i en l'astronomia física per intentar explicar l'estructura i naturalesa de l'univers.

Cosmopolitisme: teoria que considera els éssers humans com a ciutadans del món, sense distinció de races ni de nacionalitats, i l'estat-món («cosmòpolis») com a única pàtria seva.

Cosmos: terme d'origen grec («kósmos») que significa univers, món total, ordenat i harmònic (en oposició a «caos»).

Cosmovisió o concepció del món: conjunt de respostes que hom dona sobre el món i la realitat en general i el seu sentit.

Cràtos: poder. Juntament amb «dēmos», forma la paraula «democràcia».

Creacionisme: teoria o concepció, generalment de caràcter religiós, segons la qual el món i tots els éssers que l'integren van ser creats de nou per un ésser superior o divinitat amb un propòsit específic.

Cristianisme: religió monoteista, d'origen jueu, que té Jesús de Natzaret com a fundador i figura preeminent. Els seus seguidors consideren que Jesús, també anomenat Messies o el Crist, és el fill de Déu.

Culpa: en Heidegger, és el sentiment de recança per no haver fet allò que podíem haver fet.

Cultura: conjunt de costums, hàbits i valors d'un col·lectiu, juntament amb els mecanismes socials per transmetre'ls.

Deducció: és el coneixement que arrenca d'un altre coneixement en el qual fonamenta la seva veritat. La intuïció és necessària també en la deducció, ja que la veritat de la conclusió dependrà de les premisses, les quals es coneixen per intuïció.

Demiürg: és l'artesà diví o l'artífex de l'univers, el constructor del món a partir de la matèria preexistent i seguint el model perfecte de les idees. No es tracta d'un déu creador a partir del no-res, sinó d'una divinitat que es limita a donar forma a la matèria.

Dēmos: conjunt de ciutadans. Juntament amb «cràtos» forma la paraula «democràcia».

Desplaçament: la segona de les elaboracions oníriques explica el canvi de càrrega afectiva d'un element del somni respecte d'altres elements: allò que sembla important en el nivell manifest del somni pot no ser-ho en el nivell profund.

Determinisme: doctrina filosòfico-científica que considera que tots els fenòmens obeeixen necessàriament a un conjunt de causes expressables en lleis universals.

Dionisíac: en la filosofia de Nietzsche, representa la unitat del món i la desaparició de totes les diferències individuals. Aquest principi es manifesta en les arts no figuratives (música, dansa, poesia...).

Doble veritat: doctrina, vigent durant l'Edat Mitjana, segons la qual els raonaments (provinents de la reflexió) i les revelacions (provinents de la fe o creença religiosa) són veritables tots dos, malgrat que puguin semblar contradictoris.

Dogma: doctrina defensada des d'àmbits religiosos o polítics que no admet cap mena de rèplica. Les creences que enuncia el dogma són immodificables i han de ser acatades pels membres del col·lectiu sobre el qual exerceix influència. Veritat afirmada o creguda com a indiscutible.

Dogmatisme: concepció epistemològica que defensa la possibilitat del coneixement i de la capacitat de la raó per accedir a la veritat.

Dret: conjunt de normes que regulen el comportament humà en una societat determinada.

Dret natural: expressió que fa referència a l'existència d'unes regles o lleis anteriors a la voluntat dels homes (ja sigui perquè deriven de la «physis» grega, de les creences religioses medievals o de la raó humana en l'edat moderna). És diferent del dret positiu, que és el conjunt de lleis que acorden els parlaments dels diferents països.

Dubte metòdic: Descartes considera que, com a pas previ, és necessari dubtar sistemàticament d'allò que sigui qüestionable i, en conseqüència, «rebutjar com a absolutament fals tot allò en què sigui possible imaginar-hi el més petit dubte».

Emotivisme moral: concepció segons la qual les emocions i els sentiments constitueixen l'origen de la moral.

Empíric: fa referència a tot allò que pot ser comprovat o contrastat a través de l'observació i l'experiència.

Empirisme: corrent de pensament de l'època moderna que fonamenta el coneixement a partir dels sentits i l'experiència.

Empirisme epistemològic: el principi de la còpia permet rebutjar, segons Hume, els mots que no tenen cap significat perquè al·ludeixen a una idea que no representa cap impressió concreta. Si una idea no deriva de l'experiència, és una idea inútil sobre la qual no cal continuar discutint.

Empirisme psicològic: és un principi que afirma que qualsevol idea és una còpia o deriva d'alguna impressió prèvia. Aquest principi preliminar exclou les idees innates, ja que no deriven de cap experiència precedent.

Encarnació: terme teològic cristià que fa referència a l'acte misteriós segons el qual el Verb diví es va fer carn humana en la persona de Jesucrist.

En-si: per Sartre, és el món de les coses.

En-si-i-per-a-si: en el pensament de Sartre, és la manera pròpia de definir l'ésser necessari de la filosofia clàssica, o Déu.

Epicurisme: escola filosòfica que defensa la felicitat, la finalitat humana suprema, en el plaer natural i l'amistat.

Epistemologia: branca de la filosofia que s'ocupa de la investigació sobre els temes relacionats amb el coneixement, especialment el seu fonament i el seu valor. També se la sol anomenar gnoseologia o teoria del coneixement.

Escepticisme: concepció epistemològica que nega la possibilitat del coneixement ferm i segur i de l'existència de la veritat o de la possibilitat de la raó per accedir-hi. Com a escola ètica, propugna la suspensió de tot judici («epoché») sobre les coses i de tot desig com a instrument per aconseguir la imperturbabilitat d'ànim encaminada a la felicitat.

Escepticisme en Hume: la filosofia de Hume culmina en l'escepticisme. Un escepticisme moderat és positiu i fructífer en limitar a certs temes les investigacions humanes. Els àmbits assolibles per l'enteniment humà són, segons Hume, el coneixement abstracte, matemàtic, compost per relacions d'idees, i les qüestions de fet, és a dir, el coneixement empíric, que s'obté a través de l'experiència sensible.

Escriptures: terme utilitzat per referir-se a la Bíblia, és a dir, el conjunt de llibres canònics del judaisme i el cristianisme.

Essència: allò que una cosa és.

Ésser: el fet de ser.

Estat de naturalesa: concepte filosòfic emprat per referir-se a la situació original en què es trobaven els homes abans que existís la institució de l'estat, amb les institucions, les lleis i els reglaments que n'en deriven. A aquest concepte s'hi han referit molts pensadors, des dels grecs fins a l'actualitat. Especialment, cal esmentar Aristòtil, Hobbes, Locke i Rousseau.

Estat social: concepte que és el contrapunt al d'estat de naturalesa. Fa referència a l'etapa en què ja hi ha una organització social en què els humans tenen una sèrie d'institucions creades per regular les relacions socials i polítiques.

Estatus: posició social que un individu ocupa dins la societat.

Estètica: branca de la filosofia que investiga i reflexiona sobre les qüestions relacionades amb la bellesa i l'art en general.

Estoïcisme: escola filosòfica que defensa la felicitat, la finalitat humana suprema, en l'acceptació del destí inevitable: viure d'acord amb la naturalesa, impassible i indiferent davant el sofriment o el plaer.

Etern retorn: concepció mítica de la història segons la qual el present es tornarà a repetir completament i eternament. Segons la majoria dels estoics, per exemple, el món segueix un cicle constant i eternament repetitiu de destrucció i regeneració sota la providència universal divina («pronoia»). Nietzsche considera que el gran repte que cal enfrontar suprem, és a dir, l'acceptació de la idea de l'etern retorn de totes les coses, és l'acceptació que tot allò que passa, tots els esdeveniments presents, ja han passat infinites vegades i encara tornaran a passar infinites vegades més.

Ètica: reflexió filosòfica sobre la moral i els seus fonaments.

Ètica formal (o de condicions): es fixa en les condicions de la conducta moral.

Ètica material (o de continguts): enuncia quins són els deures de l'individu i les normes concretes que cal seguir.

Etnocentrisme: actitud que consisteix a prendre la pròpia cultura com a punt de referència adequat per jutjar i valorar els altres.

Eudaimonia: terme grec per referir-se a la felicitat com a bé suprem. Literalment significa «tenir un bon dimoni», és a dir, gaudir d'un geni, caràcter o manera d'ésser per virtut del qual se'n pot ser feliç i pròsper.

Evidència: la primera regla del mètode cartesià presenta l'evidència com a criteri de veritat. Una proposició evident és una proposició verdadera, i una proposició evident és una proposició clara i distinta.