Apunts de Sociolingüística: Conceptes Bàsics i Conflicte Lingüístic

Apunts de sociolingüística (sobre la 1a ponència de Bernat Joan i Carles Castellanos)

La sociolingüística és la disciplina que estudia la relació entre llengua i societat, l’ús i consideració de la llengua per part d’una comunitat lingüística. La sociolingüística estableix les seves anàlisis al voltant dels següents conceptes bàsics.

Monolingüisme

Ús/coneixement d’una sola llengua. El monolingüisme pot ser individual o social. El monolingüisme individual té lloc quan la persona usa una sola llengua de manera habitual. El monolingüisme social es produeix quan, en el context d’una determinada societat, s’usa només una llengua com a mitjà de canvi lingüístic habitual.

Observacions:

Els parlants de llengües normalitzades solen ser monolingües (a nivell d’ús, no a nivell de coneixements), és a dir, poden viure en la seva llengua dins el seu territori lingüístic. No ser monolingüe indica clarament l’anormalitat en la situació social de la llengua, cosa que no s’ha de permetre. Encara que, des de la nostra percepció particular, ens pugui semblar mentida, això és més freqüent a Europa: el monolingüisme. La majoria dels ciutadans de la nostra part del món poden dur a terme el conjunt de les seves activitats sense haver de canviar de llengua pròpia/territorial/pública.

Llengües en contacte

Les llengües no estan aïllades, sinó que sempre es troben en contacte amb altres llengües. Del contacte entre llengües diferents se’n deriva l’existència d’influències entre les unes i les altres, de manera que sempre hi ha, com a mínim, un transvasament entre les llengües pròximes (pel motiu que sigui).

Observacions:

El contacte amb unes altres llengües constitueix una constant en la història de qualsevol llengua.
La influència entre llengües veïnes serà bidireccional si ambdues es troben en una situació de normalitat lingüística. A l’inrevés, la influència és unidireccional en els casos de suprposició lingüística. De vegades es produeixen parlars de transició entre llengües veïnes, producte de la barreja entre dues llengües (o, fins i tot, en ocasions, entre més de dues), que fan que no es pugui marcar de manera clara la frontera.

Conflicte lingüístic

El conflicte lingüístic és la situació que es produeix quan hi ha una tensió del tipus normalització/substitució entre dues comunitats lingüístiques. El conflicte lingüístic té unes dimensions socials i sempre desemboca en la normalització lingüística o en la substitució lingüística.

Observacions:

El conflicte lingüístic té lloc quan hi ha suprposició lingüística, per exemple entre la llengua imposada pel poder (polític, econòmic, etc.) i l’altra, pròpia d’una determinada comunitat que sofreix la suprposició. Sense conflicte no hi ha canvi. L’existència de conflicte lingüístic implica que existeix un procés de canvi, en un sentit o en l’altre. Qualsevol conflicte lingüístic, al cap del temps, acaba desembocant en una situació de monolingüisme.

Bilingüisme

El bilingüisme pot ser individual, però quan es vol aplicar a tota la societat, el terme bilingüisme és inadequat, perquè no existeixen societats bilingües estables, sinó que el bilingüisme no és sinó l’expressió per a designar un moment determinat d’un procés de substitució lingüística. En general, com en el cas català, el que existeix és el bilingüisme unilateral (dins del domini lingüístic català, tots els catalanoparlants són bilingües, però no tots els castellanoparlants ho són).

Minorització lingüística

És un altre concepte relacionat amb el conflicte lingüístic. S’entén per minorització lingüística la situació en què una llengua, malgrat que pugui ser parlada per la major part de la població autòctona d’un territori determinat, ocupa només una part minoritària dels usos i àmbits socials. La minorització lingüística es produeix en situacions de suprposició, en què l’ús d’una llengua dominant compta amb el suport del poder polític, i l’ús de l’altra llengua —la territorial— es veu subordinat i es veu entrebancat per aquest mateix poder.

Observacions:

La minorització comporta sempre un sentiment de minoria i, en alguns casos, d’autoodi, i quan és molt intensa porta al fenomen d’ocultació, que s’origina quan la comunitat minoritzada amaga la seva identitat lingüística en presència de persones que no pertanyen a l’esmentada comunitat o en presència de desconeguts.

Substitució lingüística

La substitució lingüística és el procés pel qual una llengua va essent gradualment remplaçada per una altra. La substitució lingüística normalment es troba directament relacionada amb processos d’uniformització d’un estat, o amb processos de colonialisme. Per començar, efectivament, en un procés de substitució és necessària l’acció del poder polític (de l’Estat) com a element de pressió damunt la comunitat lingüística que està a punt de ser minoritzada.

Observacions:

No té gaire vigència actualment cap discurs que propugni obertament la substitució, però proliferen els discursos plens de prejudicis lingüístics: es diu, per exemple, que l’ús lingüístic és degut a causes més o menys naturals; que la intervenció correctiva a favor de la llengua minoritzada conté elements antidemocràtics; que l’ús lingüístic parteix de l’espontaneïtat dels parlants, etc.

La situació de minorització no comporta necessàriament la substitució. Si repassem les llengües d’Europa a principi de segle que es trobaven en situació de minorització, veiem que prop de la meitat continuen minoritzades, però que aproximadament l’altra meitat han assolit la normalització, com el txec o el finès. Això és, doncs, un procés reversible.