Glossari d'art: moviments, tècniques i termes artístics
BALDAQUÍ: Paraula que deriva de les teles.
BODEGÓ: Pintura d'estudi que...
COLUMNA SALOMÒNICA: Columna amb el fust en...
PASTEL: Tècnica pictòrica que utilitza pigments...
PLANTA D'SALÓ: Es tracta generalment d'una...
POLICROMIA: Revestiment de colors que cobreixen...
POLÍPTIC: Retaule que consta de més...
BAIXRELLEU: Quan les figures gairebé...
MIGRELLEU: Quan les figures sobresurten...
ALT RELLEU: Quan les figures estan tallades...
SALMER: Dovella inferior d'un arc sobre...
SARCÒFAG: Objecte funerari en forma de caixa...
TALLA: Escultura de fusta.
TREMP: Procediment pictòric en què...
TRÍPTIC: Obra que consta de tres...
TROMPE-L'OEIL: Recurs pictòric que pretén...
VANITAS: Tema del bodegó amb caràcter de l'escàpol...
VOLTA DE MÒCÀRABS: Volta decorada amb uns elements...
VOLTA: Volta dividida en seccions que...
Romanticisme: La Restauració i les agitacions revolucionàries del període 1820-1850 van donar als corrents artístics un contingut compromès políticament amb la causa de la burgesia.
El Romanticisme és el moviment cultural que predomina a Europa des de finals del segle XVIII i la primera meitat del segle XIX. El terme romàntic va significar una nova estètica i un nou sentiment, que tenia com a principals valors l'amor, la llibertat i l'exaltació del sentiment individualista de l'home.
Els artistes romàntics van reclamar una total llibertat artística i van refusar totes les normes de l'art clàssic.
Característiques:
- Exaltació de la natura: hi ha un rebuig de l'artificialitat de la civilització. La natura i el paisatge són considerats idonis per representar l'estat d'ànim de l'artista.
- Exaltació de l'individu, del sentiment i del món emotiu.
- Exaltació dels valors culturals nacionals.
El Romanticisme deixa de banda la inspiració clàssica i fuig de la recerca de la bellesa ideal i l'equilibri.
Arquitectura: Es fixa la mirada en l'Edat Mitjana i es converteix en neoromàntica, neogòtica, neobizantina, etc., de les quals un bon exemple és el Parlament de Londres.
Escultura: Es desenvolupa entre 1830 i 1848. Si l'escultor neoclàssic buscava l'ordre i la claredat, el romàntic mostra un sentimentalisme i una gestualitat lluny de l'harmonia. Les composicions són obertes i estan en moviment a partir de diagonals espectaculars. L'escultura romàntica incorpora algunes novetats iconogràfiques com ara el monument patriòtic, els animals i el retrat sentimental.
Pintura: Destaca per:
- La recuperació de la força suggestiva del color en detriment del dibuix neoclàssic.
- Les llums vibrants.
- Les composicions dinàmiques que contrasten amb les figures quietes, verticals o assegudes del neoclassicisme.
- L'interès pel paisatge per traduir estats d'ànim.
- Els temes de les revolucions polítiques o dels desastres.
Representants màxims: Géricault, Delacroix i Friedrich.
Francisco de Goya (FG): Neix el 1746 a Saragossa. Fill d'un daurador, molt jove abandona el seu poble per traslladar-se a la capital aragonesa, on va fer l'aprenentatge amb el pintor José Luzán. Posteriorment completaria el seu aprenentatge amb estades a Madrid i Itàlia, on va entrar en contacte amb el neoclassicisme.
El 1785 es va convertir en pintor del rei Carles III. En aquella època es limitava als quadres costumistes i als retrats.
La seva fama arriba el 1792, quan va començar a rebre reconeixement públic. Primer va ingressar a l'Acadèmia i després va començar a rebre encàrrecs fins que va convertir-se en pintor del rei Carles IV.
Destaca: La família de Carles IV, un quadre on retrata amb un realisme implacable els membres de la família reial.
Aleshores va entrar en contacte amb els intel·lectuals il·lustrats de la cort dels Borbons, com Jovellanos o Moratín, tot integrant-se en les reunions dels salons aristocràtics. Sembla que el pintor aragonès havia assolit les seves aspiracions: era el retratista de moda entre l'aristocràcia, havia triomfat en el camp artístic i social i podia viure sense cap tipus d'estretor econòmica.
Els esdeveniments posteriors, personals i polítics, van marcar profundament la seva vida i la seva evolució artística. L'horror viscut en la guerra l'havia transformat. A més, la seva sordesa el va inclinar cap a l'aïllament i la introspecció. La seva obra es transformaria en una expressió pessimista i crítica.
Liberal convençut, els excessos de l'absolutisme van comportar el seu aïllament del món públic, fins al punt de convertir-lo en un vell sospitós, malaltit i gairebé obligat a refugiar-se en la seva Quinta del Sordo. Així, amb la repressió absolutista posterior al Trienni Liberal, Goya va passar els darrers anys de la seva vida exiliat a Bordeus, on va morir el 1828.
Els seus treballs més coneguts: El somni de la raó produeix monstres, El 2 de maig, El 3 de maig, Carretes al cementiri, El colós, Saturn devorant el seu fill.
Realisme: És un moviment que intenta plasmar objectivament la realitat. S'estén a tots els camps de la creació humana, encara que va tenir una importància especial a la literatura. En el cas concret de les arts plàstiques, el realisme aconsegueix la màxima expressió a França, gairebé exactament, en la meitat del segle XIX.
L'objectiu del Realisme era aconseguir representar el món del moment d'una manera verídica, objectiva i imparcial. Així, el Realisme no pot idealitzar: l'única font d'inspiració en l'art és la realitat. No admet cap tipus de bellesa preconcebuda.
Característiques: La seva característica principal és la reflexió sobre la realitat, sense idealitzar ni la societat, ni la natura, ni el passat, com ho havia fet el corrent del Romanticisme. També es caracteritza perquè els artistes van deixar de banda els temes sobrenaturals i imaginaris i es van centrar en temes més quotidians. Els principals subjectes pictòrics van ser els de la vida quotidiana.
Pintura realista: A les dècades centrals del segle XIX, el Romanticisme i la seva idealització de la història, de la societat i sobretot de la natura, el tractament era un motiu d'evasió. Deixa pas a un corrent que s'interessa per la realitat.
El Realisme sorgeix després de la revolució francesa de 1848. El desencant pels fracassos revolucionaris fa que l'art abandoni els temes polítics i es concentri en temes socials. La industrialització va determinar la desaparició de l'artesanat i la formació d'una nombrosa població obrera acumulada en els centres urbans.
Els artistes prenen consciència dels terribles problemes socials com el treball infantil, els horaris exhaustius, els habitatges insalubres, i consideren que han de denunciar aquests mals. L'home és representat en les seves tasques normals i el tema de la fatiga es converteix en motiu d'inspiració.
Altres autors: Jean-François Millet: La garbelladora. Gustave Courbet: Enterrament a Ornans. Honoré Daumier: Els emigrants.
Rococó: És un moviment originat a França entre el 1720 i el 1740, encara que el seu nom no es va definir fins al 1797 per la unió de les paraules 'rocaille' i 'barroc', les quals signifiquen roca i barroc. Va abraçar tots els estils, des de la pintura fins a l'escultura o l'arquitectura. Aquest moviment es va estendre ràpidament per Europa, especialment per la regió central, arribant fins a Rússia.
Característiques: La seva estètica reflectia el gust de l'aristocràcia i la burgesia urbana: elegància, refinament i decoració ostentosa. Destaca l'abús de l'element, la qual cosa li dóna un aspecte sobrecarregat. Grans exemples d'art rococó es van apreciar en la construcció de palaus.
Arquitectura: Va seguir l'estètica de l'estil barroc, predomini de la línia corba, molta decoració per cridar l'atenció de l'espectador. Innovació del rococó: ornamentació profusa basada en línies i en la asimetria, materials senzills (estucs, pintures, daurats) que aconseguien un gran impacte visual.
Entre els autors de les obres més destacades trobem artistes francesos i alemanys com François de Cuvilliés i Johann Balthasar Neumann, que van realitzar la preparació d'Amalienburg prop de Munic, el castell de Würzburg i Bruchsal.
Escultura: Característiques: funció decorativa en els espais arquitectònics, descobriments de la tècnica de la porcellana, va facilitar la difusió de l'escultura de petit format, ideal per a la decoració d'interiors. En aquest període podem esmentar els escultors francesos Jean-Baptiste Lemoyne i Robert Le Lorrain.
Pintura: Reflecteix l'ambient refinat i despreocupat de les classes privilegiades, representació d'un ambient galant amb predomini del color sobre el dibuix (desenvolupament de la tècnica del pastel).
Temes: Varien segons el país:
- França: temes amorosos i festes aristocràtiques.
- Itàlia: pintors de paisatges urbans i decoracions teatrals.
- Anglaterra: paisatges campestres i retrats de la noblesa.
Pintors francesos: J.A. Watteau: L'embarcament per a Citera. François Boucher: Nimfes i amorets. J.H. Fragonard: L'columpi.