Filosofia de la Ciència: Mètodes, Tipus i Criteris de Veritat

Filosofia de la Ciència: Reflexió i Abast

La filosofia de la ciència reflexiona sobre els mètodes científics, fonamenta els seus criteris de veritat i intenta situar-la dins la totalitat dels projectes humans.

Què és la Ciència?

La ciència és un conjunt sistemàtic de proposicions lògicament encadenades i suficientment verificades.

• La noció de sistema és imprescindible per conèixer la realitat.
• No existeix tampoc una veritat aïllada, sinó que ha de formar part d’un conjunt sistemàtic de veritats.

Tipus de Ciència

Han estat classificades de moltes maneres:

• Ciències humanes per oposició a les ciències teològiques, ciències d’idees per oposició a ciències de fets.
• Des del punt de vista de la seva finalitat, algunes són ciències teòriques i unes altres ciències pràctiques:
  • Les ciències teòriques estan dirigides al coneixement.
  • Les ciències pràctiques, al coneixement per actuar.
  • Exemples: La fisiologia és una ciència teòrica, la medicina una ciència pràctica. La física és teòrica; l’aeronàutica, pràctica. La filosofia és una ciència teòrica i pràctica alhora.
• Segons l’objecte, es classifiquen en ciències formals, naturals i humanes:
  • Ciències formals: Només la lògica i les matemàtiques, perquè estudien conceptes, relacions, models ideals.
  • Ciències naturals: Són les que estudien el món físic, els éssers naturals; física, química, biologia.
  • Ciències socials: Són les que estudien els comportaments humans i les seves creacions: història, psicologia, sociologia, economia, moral, antropologia.

Mètodes Científics

• Mètode inductiu: És un tipus d’inferència que ens permet passar de l’observació de casos particulars a afirmacions generals. L’afirmació d’una relació universal, que es pot expressar en forma de llei.
• Mètode deductiu: És un tipus d’inferència que ens permet derivar d’unes proposicions donades —anomenades premisses— una altra proposició anomenada conclusió.

Les Ciències Formals: Les Matemàtiques

Una Gran Creació de la Intel·ligència Humana

Des de la filosofia les contemplem com una de les grans meravelles de la intel·ligència humana. Són un llenguatge que ens permet calcular, parlar de la realitat d’una manera precisa i eficaç i inventar conceptes nous. Les matemàtiques es van inventar per resoldre problemes. Totes les cultures.

Matemàtiques i Sistemes Formals

Sistema: És un conjunt d’elements relacionats. Les ciències formals —les matemàtiques i la lògica formal que estudia les formes correctes de raonament— analitzen i construeixen sistemes formals, usant un mètode deductiu.

Durant molts segles, la geometria es basava en la idea que l’espai tenia tres dimensions. Després, alguns matemàtics innovadors van proposar que podien fer geometries amb totes les dimensions que volguessin.

Requisits d’un Sistema Formal

• Definir els termes que es faran servir: Cal ser molt rigorós en l’ús dels termes i conceptes, per tal que després no es produeixin errors derivats d’imprecisions.
• Definir els axiomes o postulats: Són aquells principis que no es poden demostrar, però que admetem com a fonament de tot el sistema que construïm.
• Establir les regles de transformació: Són els procediments per desenvolupar el sistema.
• Deduir els teoremes: Són les proposicions vàlides dins d’un sistema perquè deriven dels axiomes bàsics i segueixen les regles de transformació.

Les matemàtiques són presents en la nostra vida diària. L’explicació és que la nostra intel·ligència treballa més fàcilment amb continguts que amb formes.

Criteris de Veritat Matemàtica

La veritat de les matemàtiques no es basa en l’experiència, sinó en la coherència del propi sistema. Un sistema axiomàtic ha de complir els requisits següents:

• Consistència: A partir d’un sistema d’axiomes no es pot concloure una contradicció.
• Independència: Cap axioma no ha de poder derivar-se com a teorema a partir d’una contradicció.

Els sistemes formals són absolutament segurs; per això hi ha altres ciències que han intentat aplicar el model axiomàtic al seu propi desenvolupament. L’ètica es basa en un axioma fonamental.

Les Ciències de la Naturalesa

El Mètode de les Ciències Fisiconaturals

Les ciències que estudien la realitat física són molt variades. Algunes es limiten a observar, descriure i classificar les coses: la zoologia, la mineralogia, l’anatomia.

Unes altres ciències, en canvi, volen conèixer les lleis que regeixen els fenòmens i l’estructura interna de les coses. Segueixen l’anomenat mètode hipotètic-deductiu, que consisteix en els passos següents:

1. Descobriment d’un problema: El científic observa alguna cosa que no sap com explicar.
2. Invenció d’una hipòtesi: S’intenta buscar una explicació, però per fer-ho cal alguna suposició.
3. Formulació de la hipòtesi: En la física es formula en termes matemàtics i la deducció de conseqüències.
4. Contrastació de la hipòtesi: Cal assegurar-se que la hipòtesi és compatible amb altres teories ben comprovades.
5. Quan l’evidència està suficientment corroborada, esdevé llei o teoria.

Dos significats de la paraula «llei»:

• Una llei científica: És una hipòtesi sobre l’estructura o els processos d’una realitat física, prou corroborada i que permet el càlcul i la predicció de fenòmens.
• Una llei jurídica: És una norma promulgada per l’autoritat competent.

Criteris de la Veritat Científica

Els principals criteris que cal aplicar són:

• Coherència: Hi ha un criteri formal; ha de tenir coherència interna i externa, és a dir, no ha de tenir contradiccions en si mateixa ni entrar en contradicció amb altres teories.
• Mètode i control: L’evidència perceptiva rigorosament controlada i l’observació metòdica és més forta.
• Experimentació: Una teoria té més força quan ha estat comprovada per mitjà d’experiències variades i repetides.
• Falsabilitat: Possibilitat de demostrar que una teoria és falsa, en cas que ho sigui. Si una teoria no és falsable, vol dir que no se’n pot demostrar la falsedat.
• Predicció: Una teoria queda corroborada quan permet predir fenòmens. La força de l’evidència aconseguida permet considerar-ne justificada l’acceptació, així com l’amplitud de la capacitat explicativa d’una teoria.

El consens no és un criteri de veritat: les veritats guanyen consens pel fet de ser científiques.

Les Ciències Socials: La Història

La Història i els seus Problemes

Dins les ciències socials, és a dir, de les ciències que tenen l’ésser humà com a protagonista, ens centrarem en la història. Aquesta matèria planteja problemes no tan sols filosòfics, sinó també polítics i ètics.

Les ciències naturals estudien sistemes deterministes, és a dir, regits per lleis estrictes. Es pot parlar de ciències fortes o dures i ciències febles o toves. La història estudia fets.

Objectius de la Ciència Històrica

La història té els objectius següents respecte del passat:

• Descriure'ls de forma objectiva i imparcial.
• Comprendre'ls, incloure'ls dins d’un model de motivacions, desitjos i finalitats.
• Proposar hipòtesis per fer-ne la interpretació: esbrinar si existeixen lleis amb rigor científic sobre un fet històric, utilitzant fonts documentals ben contrastades.

Una altra qüestió de gran importància social i política és que els fets històrics poden interpretar-se de maneres diferents i utilitzar-se amb interessos particulars, no científics. La història també ha d’evitar l’etnocentrisme, és a dir, la perspectiva centrada en una sola cultura.

Mètode Històric

La història es basa en l’estudi crític dels documents, els edificis i les restes de temps passats. Ha d’ajudar-se de moltes ciències complementàries: arqueologia, lingüística, anàlisi químic de materials, psicologia, medicina.

Ha d’anar més enllà de l’exposició dels fets passats: ha d’interpretar-los, comprendre’ls. El mètode utilitzat s’anomena hermenèutica, que és la ciència de la interpretació. Defensava la necessitat d’una comprensió empàtica. Des del punt de vista de la ciència, una interpretació no és res més que una hipòtesi que ha de provar la seva força d’evidència. Llavors, no és ciència, sinó una simple opinió de qui l’expressa. Les interpretacions històriques han de considerar-se hipòtesis que han de ser curosament corroborades.

Criteris de la Veritat Històrica

Els criteris són la documentació verídica, completa i crítica, i l’exposició objectiva i imparcial. Quan es pretén enunciar interpretacions o algun tipus de lleis històriques, cal comprovar que estan corroborades pels fets, que hi ha altres coneixements científics que les confirmen, que una explicació alternativa és pitjor i que permeten predir alguns esdeveniments.