La Felicitat com a Fi Últim: L'Utilitarisme de John Stuart Mill

La Felicitat: L'Única Cosa Desitjable com a Fi

Mill defensa que la felicitat és desitjable i l'única cosa desitjable com a fi, ja que totes les altres coses només són desitjables com a mitjans per aconseguir-la. La prova que la felicitat és desitjable és que les persones, en la mesura que creuen que la poden aconseguir, la desitgen.

Tot i això, Mill reconeix que les persones també desitgen coses diferents de la felicitat, com la virtut, però això no desmenteix que la felicitat sigui l’objectiu final de la conducta humana. Mill justifica que “la felicitat és desitjable” i “és l’única cosa desitjable com a fi” mitjançant un raonament que parteix de l’observació de la conducta humana.

Per a Mill, la felicitat és el que tothom desitja de manera natural, en la mesura que la gent creu que pot aconseguir-la. La prova d’aquesta desitjabilitat es troba en el fet que qualsevol persona, independentment de la seva situació, busca la felicitat com a un objectiu final. Així, la felicitat no és només un concepte abstracte, sinó una aspiració real i tangible per a tots els individus, que actuen en funció de la seva pròpia percepció de la felicitat.

Tot i que Mill reconeix que les persones poden desitjar altres coses com la virtut, la bondat o l'absència de vici, ell argumenta que aquestes no són objectius en si mateixes, sinó mitjans per aconseguir la felicitat. Per exemple, la gent desitja ser virtuosa perquè això contribueix a la seva felicitat, ja sigui mitjançant una sensació d’autosatisfacció o per viure en una societat millor.

En aquest sentit, Mill sosté que, per definició, la felicitat és l'única cosa que pot ser desitjada com a fi, ja que és la meta última de totes les accions humanes. Qualsevol altra cosa que desitgem no és un fi en si mateixa, sinó un mitjà per aconseguir aquest fi. La virtut, la riquesa, la fama o el coneixement són objectius que, en el fons, són desitjats perquè s’associen amb la felicitat. Per tant, la felicitat no només és desitjable, sinó que és l'única cosa que pot ser desitjada com a fi per la seva qualitat universal i la seva connexió amb tots els altres desitjos humans.

Això no vol dir que la felicitat es redueixi a un plaer superficial o momentani, sinó que implica una visió més profunda de benestar, que inclou els plaers intel·lectuals, morals i socials.

La Distinció dels Plaers en l'Utilitarisme de Mill

Facultats Superiors i la Jerarquia dels Plaers

L’ésser humà està dotat de facultats superiors, que es fonamenten en termes com la sensibilitat estètica, la intel·ligència i els sentiments morals. Aquestes facultats ens duen a classificar els plaers en:

• Plaers Superiors (Intel·lectuals): Són els més valuosos, ja que alimenten les facultats més altes i ens condueixen a la veritable felicitat.
• Plaers Inferiors (Corporals): Ocupen un graó inferior i només ens provoquen acontentament.

Tot i així, ambdós tipus de plaer són necessaris per a l’utilitarisme, sempre tenint present la seva classificació i reconeixent que, mitjançant els plaers intel·lectuals, podem assolir la felicitat més plena i completa.

La Prova de la Classificació dels Plaers

La classificació és vàlida? Mill afirma: “Més val ser un Sòcrates insatisfet que un porc satisfet.” L’única manera de determinar la superioritat dels plaers és a través de l’experiència, i aquells que han experimentat ambdós tipus de plaers prefereixen els superiors.

La Felicitat Real i l'Equilibri (2a Objecció)

Davant la segona objecció (que la felicitat és inassolible), Mill afirma que la felicitat “consisteix en una existència amb pocs i passatgers dolors i amb molts i variats plaers, tot tenint en compte que no podem demanar a la vida més del que ens pot oferir.” Es tracta d’una felicitat que realment es pot aconseguir, sempre que adoptem una perspectiva equilibrada. La felicitat consisteix a diversificar els plaers, alternant moments de tranquil·litat i excitació per crear un equilibri satisfactori en la nostra vida.

El Sentit del Sacrifici i el Principi d'Utilitat

La renúncia o el sacrifici de la pròpia felicitat no són mai un bé en si mateixos; no poden ser considerats com un fi. Només adquireixen sentit si aquest sacrifici o renúncia està alineat amb el principi d’utilitat, és a dir, si contribueixen a augmentar la utilitat global. Si aquest acte no evita dolor als altres ni afavoreix el benestar comú, manca de tot valor i suposa, per tant, un sacrifici absurd i inútil.

L'Utilitarisme no és una Moral Egoista (3a Objecció)

La tercera objecció que es va fer a la moral utilitarista és que era una moral egoista. La base de l'utilitarisme, el principi d'utilitat, és la idea que les accions són moralment correctes quan busquen el major benestar per al major nombre de persones. Això implica que no només es valora el benestar individual, sinó que també s'ha de tenir en compte el benestar col·lectiu. Per tant, l'utilitarisme no es limita a buscar el benefici personal de manera egoista, sinó que promou el bé comú i el benestar de tota la societat.

A més, davant la distinció entre plaers superiors i inferiors, ens adonem que l’acontentament personal mancat de les facultats superiors no pot assolir la veritable felicitat. Una persona que es dedica exclusivament a satisfer-se a si mateixa, omplint-se de plaers individuals sense desenvolupar les facultats superiors, mai podrà esdevenir plenament feliç.

La Prova per Analogia i el Desig de Felicitat

L’utilitarisme de Mill es defensa mitjançant una prova per analogia. Aquesta afirma que l’única manera de demostrar que alguna cosa és desitjable és mostrar que realment la desitgem. Mill argumenta que cada individu desitja la seva pròpia felicitat i, per analogia, conclou que la felicitat és un bé desitjable per a tothom.

En aquest sentit, la felicitat, com a fi, és el que fonamenta les decisions ètiques i les accions que un individu realitza al llarg de la seva vida. Així, el desig de felicitat és el que guia les accions humanes, i qualsevol altra cosa que es desitgi serveix, finalment, com a mitjà per aconseguir-la.

Per concloure, Mill justifica que la felicitat és desitjable i l'única cosa desitjable com a fi mitjançant un raonament: les persones desitgen la felicitat perquè és el fi de la seva conducta, i la felicitat és el fi perquè és el que tothom desitja. Els altres desitjos són instruments per arribar a aquest fi final, i és per això que la felicitat ocupa una posició central en la seva teoria moral.

Virtut, Riquesa i Fama: Mitjans o Fins?

La prova per analogia parteix de la premissa que, com que cada persona desitja la seva pròpia felicitat, la felicitat no només és desitjable per un individu, sinó que ha de ser-ho també per a tots. Ara bé, és la felicitat l'únic que desitgem? Sabem bé que no, ja que també anhelem altres béns, com els diners, la fama o el poder, així com altres qualitats com la virtut.

Els components de la felicitat són molts i variats, i cadascun d’ells actua tant com a mitjà com a part integral del conjunt de la felicitat, però no són el fi últim; ja que aquest lloc l’ocupa la felicitat.

Pel que fa a la relació entre la virtut i altres elements com els diners, la fama o el poder, Mill sosté que, a diferència d'aquests altres, la virtut pot ser convenient que es converteixi en un fi en si mateixa. És a dir, la virtut pot ser desitjable no només com a mitjà per aconseguir alguna altra cosa, sinó pel seu valor intrínsec. No obstant això, la virtut no és el fi últim; aquest lloc l'ocupa exclusivament la felicitat, que és l'objectiu final i suprem de les nostres accions. En canvi, si els diners, la fama o el poder són tractats com a fins en si mateixos, potser no generen l'efecte desitjat i acabaran esdevenint contraris a l'utilitarisme.

Utilitarisme de la Regla (Mill) vs. Utilitarisme de l'Acte (Bentham)

Diferències Clau en l'Aplicació del Principi d'Utilitat

Existeixen dues variants principals de l'utilitarisme:

1. Utilitarisme de l’Acte (Jeremy Bentham): Jutja cada acció de manera individual segons les seves conseqüències. El judici dels actes es realitza de manera independent, sense basar-se en normes generals establertes.
2. Utilitarisme de la Regla (John Stuart Mill): No jutja cada acció de manera aïllada, sinó que considera i segueix normes generals que, en la majoria dels casos, condueixen a la màxima felicitat.

Així, una acció és correcta si respecta una regla que, aplicada de manera general, tendeix a generar més benestar col·lectiu. L’utilitarisme de la regla estableix principis generals basats en l’experiència i en el càlcul de les seves conseqüències a llarg termini, sempre respectant el principi d’utilitat i, doncs, la presència del col·lectiu.