El Federalisme i el Catalanisme: Orígens i Evolució

El federalisme

1840: el federalisme es va iniciar de la mà del republicanisme amb Abdó Terradas com a primer referent.

1868: Partit Republicà Federal

Fundació del Partit Republicà Federal (Pi i Margall), amb suport de la petita burgesia i el proletariat industrial. Gran expansió durant el Sexenni.

Marc teòric: Espanya és una nació que ha de garantir la plena participació dels ciutadans, l’exercici de les llibertats, la protecció dels drets i la igualtat jurídica. En conseqüència, l’estat federal ha de ser el resultat de la unió voluntària dels diferents pobles o regions de la Península.

1869: Pacte Federal de Tortosa

Pacte Federal de Tortosa: document per impulsar un estat federal espanyol que tingués en compte la realitat històrica de l’antiga Corona d’Aragó.

Primera República (1873)

S’intenta estructurar un estat federal i es fa un projecte de Constitució federal (1873). El seu fracàs va fer perdre influència al republicanisme i les dissidències es varen dividir en partits.

El nou context de la Restauració (1874-1898): proposta d’un projecte de Constitució de l’Estat Català dins la Federació Espanyola (1883). Josep M. Vallès i Ribot: principal referent del federalisme a Catalunya.

El Partit Republicà Federal va entrar en decadència a la mort de Pi i Margall (1901).

Valentí Almirall i el Centre Català

Defensa l’acció política específicament catalana al marge dels partits d’àmbit estatal.

Va promoure el Primer Congrés Catalanista (1880) que pretenia aplegar tendències des del federalisme republicà fins al corrent que pels volts del 1870 havia fundat la primera associació catalanista, La Jove Catalunya: La Renaixensa.

1882: Centre Català

Funda Centre Català, primer partit polític catalanista encarregat de desenvolupar un programa reivindicatiu i de crear un nucli propagandístic del catalanisme.

1883: Segon Congrés Catalanista

Es va denunciar el caràcter sucursalista dels partits dinàstics a Catalunya i es va fer una crida als polítics catalans perquè s’impliquessin en organitzacions estrictament catalanes.

El Memorial de Greuges

El 1885 el Centre Català va convocar un míting a la Llotja de Barcelona, per redactar un document, el Memorial de Greuges que va ser presentat a Alfons XII i va constituir el primer manifest polític unitari del catalanisme. Denunciava el centralisme i defensava el proteccionisme i el dret civil català.

1886: Publicació de “Lo catalanisme”, base ideològica del catalanisme progressista o d’esquerres. Explica la seva concepció del particularisme català, que havia de ser el motor del desenvolupament de Catalunya i de la regeneració d’Espanya. En ell defensa la creació d’un partit polític catalanista i interclassista (que reuneixi totes les classes socials).

Fracàs del projecte: Almirall va perdre influència en el catalanisme, perquè representava un catalanisme massa republicà pels catalanismes, viceversa, massa radical pels conservadors i viceversa.

La Lliga de Catalunya i el Missatge a la Reina Regent

1887: Lliga de Catalunya

Fundació de la Lliga de Catalunya, escissió de Centre Català de Valentí Almirall. Creat per Narcís Verdaguer, Josep i Puig, Enric Prat de la Riba. Tenia un caràcter més conservador.

Reivindicacions: oficialitat del català, defensa del dret civil català, proteccionisme i política exclusivament catalanista.

1888: Missatge a la Reina Regent

Document adreçat a la reina Maria Cristina on es demanava l’autonomia de Catalunya.

1889: Campanya en defensa del dret català

Campanya en defensa del dret català i contra el projecte del Codi Civil. El govern va acceptar a canviar la redacció del Codi Civil i fou “la primera victòria del catalanisme”.

1. El Catalanisme Conservador

El catalanisme tradicionalista

Durant la revolució liberal, el clergat català s’havia incorporat al carlisme. Durant la Restauració, el clergat català es va apropar al catalanisme conservador.

El Regionalisme Catòlic o vigatanisme: moviment cultural impulsat pels membres de les institucions eclesiàstiques.

Josep Torras i Bages, bisbe de Vic, defensa un catalanisme d’arrels cristianes. 1892: La Tradició Catalana, obra on explica que l’esperit de Catalunya es troba en la família, la propietat i la religió.

La formació de la Unió Catalanista

La Lliga de Catalunya va proposar fundar una nova entitat que coordinés tots els grups catalanistes comarcals.

1891: Unió Catalanista

Fundació de la Unió Catalanista. Federació de centres, grups, associacions i publicacions.

Objectiu: propagació de les idees regionalistes i la realització d’un programa comú per a tots els grups catalanistes.

Influeix en un àmbit territorial ampli, sobretot rural.

Va tenir un paper important en la difusió del catalanisme i van triomfar les tesis que posaven l’èmfasi en l’obtenció d’un ampli autogovern per a Catalunya.

Bases de Manresa (1892)

Document anomenat Bases per a la Constitució Regional Catalana o Bases de Manresa, aprovat per la Unió Catalanista on es recollien els principis del catalanisme polític (i posava l’èmfasi en el paper que Catalunya havia de tenir en la vida política espanyola).

Estaven estructurades en 17 articles, les competències de l’Estat central quedaven força limitades i s’hi atorgaven competències absolutes al poder català, s’hi proclamava l’oficialitat de la llengua catalana, càrrecs públics només exercits pels catalans, i s’hi declarava voluntari el servei militar. Hi ha una defensa del restabliment d’antigues institucions amb l’ajuda del caràcter arcaïtzant.

2. La formació de la Lliga Regionalista

L’impacte del 98 a Catalunya

El desastre del 1898 va provocar canvis polítics que van significar el pas del catalanisme cap a l’acció política.

La pèrdua de les colònies va provocar el desprestigi dels Partits dinàstics i es va manifestar la ineficàcia per dur a terme una veritable regeneració de la política espanyola. Això va afavorir les aspiracions polítiques del catalanisme, que tenia líders consolidats i havia aconseguit una notable mobilització social.

La conjuntura del 98 va afavorir la consolidació d’una nova generació d'intel·lectuals i activistes que defensaven un programa polític i la creació d’un partit que es presentés a les eleccions com a estratègia per accedir a l’autonomia.

La candidatura dels quatre presidents

1899: davant el fracàs del projecte regeneracionista del govern Silvela-Polavieja i després de la protesta ciutadana coneguda com a Tancament de Caixes es va crear la Unió Regionalista.

La Unió Regionalista: partit polític catalanista format per burgesos i industrials catalans. Demanaven l’autonomia política i administrativa de Catalunya.

El grup del diari La Veu de Catalunya va abandonar la Unió Catalanista i fundà el Centre Nacional Català el 1900. Format per joves professionals favorables de la intervenció del catalanisme en la política.

1901: la Unió Regionalista i el Centre Nacional van acordar presentar una candidatura unitària a les eleccions. L’acord responia a la confluència d’interessos dels dos grups. Va rebre el nom de la “candidatura dels quatre presidents”, va guanyar les eleccions a Barcelona i va aconseguir 4 diputats regionalistes al congrés de Madrid.

La fundació de la Lliga Regionalista

1901: Fundació de la Lliga Regionalista primer partit polític catalanista que va aconseguir èxits electorals i va dominar la vida política catalana fins 1931. Format per la unió dels dos partits anteriors: Unió Regionalista i Centre Nacional. El diari La Veu de Catalunya va ser el seu principal òrgan de difusió. Enric Prat de la Riba va ser el seu principal líder. Lluitava contra la corrupció i la ineficàcia del sistema centralista de la Restauració. Estava a favor d’un reformisme polític que atorgués l’autonomia a Catalunya. Tenia el suport dels sectors benestants de la burgesia (industrials, comerciants i professionals) i també dels propietaris agraris.

1901: La Lliga Regionalista va obtenir 11 regidors a l’ajuntament de Barcelona.

Els republicans i els catalanistes passen a ser les opcions polítiques majoritàries a Catalunya.

3. Nacionalismes i regionalismes a l’Estat Espanyol

Context

Fi de la Guerra carlina, època d’industrialització i immigració.

El nacionalisme basc

País Basc = Biscaia

Orígens del nacionalisme:

1. Reacció contra la pèrdua dels furs (conseqüència de la derrota del carlisme) el 1876.
2. Procés d’industrialització de Biscaia.
3. Forta immigració, vista com una amenaça per la identitat basca.

Va guanyar força el moviment dels èuscars que defensa de la llengua, la cultura i la tradició, amb un component religiós i de defensa de la societat tradicional.

Sabino de Arana va ser el gran impulsor del nacionalisme basc. Va formular els principis d’aquest nacionalisme amb la preservació de la raça basca, dels furs i de la religió. Lema: “Déu i lleis antigues” defensa l’antiga societat patriarcal des d’una perspectiva antiliberal, catòlica i tradicionalista i propugna la independència del País Basc. Vol aconseguir la “puresa de la raça“, que pretenia limitar la nova Euskadi només a l’ètnia basca. Creia que els responsables del retrocés de la identitat basca eren la classe dirigent (burgesia industrial) i el socialisme obrer.

1894: Societat EuskalHerria

Es va fundar la Societat EuskalHerria, origen del Partit Nacionalista Basc (PNB). Les propostes eren tant sols per Biscaia, però extensives més tard a tot el País Basc i Navarra.

En els darrers anys, Arana va abandonar l’independentisme i va defensar l’autonomisme dins el marc de l’estat espanyol. Progrés electoral del PNB durant els primers anys del segle XX.

El galleguisme: nacionalisme gallec

Era una societat rural. Hi havia una burgesia feble davant d’unes classes dominants com la vella noblesa territorial i l’Església. Això explicaria la seva escassa penetració entre les classe mitjanes, les quals consideraven la defensa de les tradicions i la llengua com un signe d’endarreriment cultural i social.

A meitat del s. XIX, s’inicià un corrent (O Rexurdimento) que va significar el redescobriment romàntic i literari de la llengua, la història i les tradicions, però amb un caràcter apolític. Cal destacar Rosalia de Castro.

Els primers discursos galleguistes denunciaven l’abandonament dels polítics.

A finals XIX, va adquirir un caràcter més polític, mostrat en la premsa i dels primers projectes galleguistes. Màxims representants: Alfredo Brañas i Manuel Murguía. A principis del XX es va trobar una nova generació de galleguistes amb plantejaments més polítics i una influència social més gran. Líder nacionalisme gallec: Alfonso R. Castelao.

Valencianisme, aragonesisme i andalusisme

Regionalismes amb objectiu de reivindicar les seves cultures i costums.

Valencianisme: moviment cultural de reivindicació de la llengua i la cultura pròpies. Màxims representants: Teodor Llorente i Constantí Llombart. Es va organitzar amb la creació de l’organització València Nova (1904).

Aragonesisme: segona meitat s. XIX, va impulsar la defensa del dret civil i la recuperació del patrimoni cultural aragonès i difongué una mitificació romàntica dels orígens del regne i de la seves institucions medievals. S’hi va afegir el fornalisme carlí i el regeneracionisme de Joaquín Costa, que lluita pels drets dels treballadors.

Andalusisme: Blas Infante. Va fundar el Centro Andaluz amb la voluntat que mantingués les cultures d’Andalusia. Va participar en la Primera Asamblea Regionalista de Ronda on es van establir conceptes de l’autonomia andalusa.