Evolución y Renovación del Teatro Catalán: De la Posguerra a los Años 70

La renovación teatral desde la posguerra hasta los años 70

1. La inmediata posguerra

El teatre en llengua catalana va ser prohibit dels escenaris professionals fins al final de la Segona Guerra Mundial. A partir de 1946 el teatre va tornar, encara que practicant el tipus de teatre que es feia abans de la guerra.

Van destacar obres de Josep Maria de Sagarra com:

• La fortuna de Sílvia (1947)
• Galatea (1948)

En aquestes obres, Sagarra presenta conflictes d’índole moral que tenen la Guerra ben present. Però no tingué èxit i tornà al teatre més tradicional i costumista.

2. A partir de la segona meitat dels cinquanta i principis dels seixanta

Apareixen agrupacions com:

• L’Agrupació Dramàtica de Barcelona: Es va crear per a connectar el teatre català amb la literatura europea contemporània. Va aparéixer Salvador Espriu, Joan Brossa o Manuel de Pedrolo.
• L’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual: Va afavorir el naixement i desenvolupament del teatre independent com a instrument de lluita social i incidència política.

3. A finals dels anys seixanta

Van tenir lloc uns canvis com el protagonisme dels directors en detriment dels autors, i de l’expressió corporal i de la imatge en detriment de la paraula. Ara l'obra és un treball col·lectiu trencant les fronteres entre sala i escena.

Els grups que el van protagonitzar:

• Els Joglars, van actuar a partir del 1962.
• Els Comediants, a l’entorn de Joan Font l’any 1972, teatre basat en la festa.
• Dagoll-Dagom, fundat el 1974. Fan un teatre basat en textos de Pere Calders i després teatres musicals però més comercials.
• El 1976 el Teatre Lliure, cooperativa formada per col·lectius del teatre independent basada en el repertori universal.

4. El desenvolupament del teatre al País Valencià

Intervenció dels germans Sirera que l’any 1970 estrena la seua primera obra, La pau (Retorna a Atenes). Junt amb Juli Leal van intervenir en el Manifest del Teatre Valencià que reivindicava la necessitat d’un teatre actual, que tinguera present la lectura històrica de la tradició, la incorporació d’autors clàssics i contemporanis universals, la normalització del llenguatge, i l’obtenció d’un ampli suport econòmic i social.