Evolució política del franquisme (1959-1975)
Historia3,32 KB
Entre 1959 i 1972, el creixement econòmic va ser molt important. A més, el règim va protagonitzar una certa obertura (premsa). Tanmateix, continuà sent una dictadura que no permetia el normal desenvolupament de les llibertats bàsiques i que reprimia amb duresa qualsevol tipus d'oposició. Finalment, després de molts dubtes, l'any 1969 el dictador va nomenar el príncep Joan Carles de Borbó successor seu a títol de rei. Entre 1973 i 1975, el franquisme va viure una situació de descomposició progressiva, tant per la decrepitud del dictador com per la consolidació de les forces d'oposició polítiques, sindicals i socials.
La tímida obertura del règim
L'any 1962, el catedràtic Manuel Fraga Iribarne va ser nomenat ministre d'Informació i Turisme. Va protagonitzar una gran activitat a favor dels interessos turístics, aleshores en ple desenvolupament, amb la inauguració de nombrosos paradors i infraestructures. Fraga, com a responsable de la informació, també controlava la censura, que fins aleshores havia estat omnipresent.
Fraga impulsà una moderada liberalització de la informació periodística i, l'any 1966, el govern aprovà la Llei de premsa, un dels textos legals més transcendents del franquisme. Aquesta llei suprimia la censura prèvia, tot i que no concedia la plena llibertat d'expressió; s'iniciava un període de més tolerància sempre que no s'ataquessin els principis bàsics del règim. Els periodistes van guanyar un marge de maniobra més ampli i van aparèixer nous periòdics.
La Llei orgànica de l'Estat (1966)
El règim va promulgar la Llei orgànica de l'Estat, aprovada en referèndum el 1966 sense garanties democràtiques. Les novetats principals foren:
- Separació de càrrecs: Es diferenciaven les funcions de cap d'Estat i de cap de govern.
- Representació: Es preveia la presència de 108 procuradors familiars a les Corts (el «tercio familiar»), a raó de dos per província.
La llei electoral imposava condicions molt estrictes per evitar que l'oposició pogués presentar-se a les eleccions.
Els grups franquistes i la lluita de poder
El franquisme era un conjunt de grups diferents, anomenats famílies, que coincidien en allò fonamental. Cap als anys seixanta, els falangistes van perdre poder polític en favor del Movimiento Nacional.
Els tecnòcrates
Eren professionals ben preparats, procedents de l'Opus Dei, que ocupaven els càrrecs de més responsabilitat econòmica. Partidaris del poder dels tècnics per damunt dels polítics, volien eradicar les restes de falangisme i propiciar la restauració monàrquica, sense implicar una veritable democratització (destacà Laureà López Rodó).
L'escàndol de Matesa
Als anys 60, la tensió entre falangistes i tecnòcrates va esclatar amb l'escàndol de Matesa (1969), una empresa que va crear un sistema fraudulent per aconseguir crèdits oficials. Fraga va utilitzar la premsa per debilitar els tecnòcrates. Com a conseqüència, Franco va remodelar el govern, consolidant els tecnòcrates en la majoria de ministeris (govern monocolor) i nomenant Carrero Blanco vicepresident del govern.