Espanya 1900-1930: Economia, Demografia i Societat

Evolució econòmica, demogràfica i social al primer terç del segle XX

1. Agricultura i món rural

Durant el primer terç del segle XX, la majoria de la població encara viu al camp, de l'agricultura i la ramaderia. Per exemple, l'any 1900 la població del sector primari era del 61%, i el 1930 del 40%. Tot i que baixa per la industrialització, continua sent la majoria. A Catalunya, el canvi és més important. Per exemple, el 1900 la població catalana del sector primari és del 50%, i el 1930 del 27%.

A principis de segle, la producció agrària va augmentar (cereals, patates, regadiu...) per:

• Introducció de maquinària moderna.
• L'ús d'adobs químics.
• Augment de la superfície regada (construcció de molts canals de regadiu).

Però, malgrat les millores, la producció tenia les mateixes característiques:

• Predomini del secà (cereal, olivera, vinya), de petits horts i camps fruiters.
• No es generava treball.
• Els preus dels productes estaven estancats.
• Destinació de la producció a mercats locals i comarcals. Només sectors com el vi es comercialitzava i exportava.

2. Indústria

Durant el primer terç del segle XX, a algunes zones d'Espanya, es produeix un creixement i diversificació industrial que rep el nom de Segona Revolució Industrial. Aquest procés es va caracteritzar per:

• Ús de l'electricitat com a font d'energia. Tot i que encara s'utilitzava el vapor, l'ús de l'electricitat d'origen hidràulic, més barata que el carbó, es va anar estenent. La millora de la tecnologia del transport de l'energia amb la construcció de línies d'alta tensió, va permetre que l'electricitat recorregués llargues distàncies a un cost reduït.

  Es van crear grans empreses elèctriques, sovint vinculades a la banca. Per exemple: La Canadenca (Barcelona Traction, Light and Power Company). També es van fer embassaments. Les empreses controlaven la producció i distribució d'electricitat a Catalunya, i també l'explotació de tramvies i ferrocarrils elèctrics.

  A la resta d'Espanya també es creen grans companyies elèctriques.

  Amb l'electricitat va millorar el sistema productiu a les fàbriques i la vida quotidiana (llum als carrers, habitatges, ascensors...).

• Aparició de noves indústries. Tot i que el tèxtil continuava sent el sector més important, l'aparició de l'electricitat va donar lloc a una diversificació industrial i a l'aparició de noves indústries:

  • Elèctriques: cables, llums, electromotors, acumuladors. Per exemple: La Canadenca, Hidroelèctrica Espanyola (1907).
  • Químiques: adobs, medicaments, pintures, explosius...
  • Siderometal·lúrgiques.
  • Alimentàries.
  • Papereres.
  • Materials de construcció: ciment...
• Nous transports i comunicacions: automòbil, avió, ràdio, telèfon...

Malgrat aquests canvis, la indústria a Espanya tenia les següents característiques:

• Poca competitivitat pel feble mercat interior, la dependència de capital estranger i de la tecnologia.
• Consolidació només a les zones tradicionals (Catalunya, País Basc).
• Reducció progressiva de la indústria de béns de consum (tèxtil) i augment de les de béns d'equip (maquinària). Tot i això, encara el tèxtil és el sector més important.
• Creixement moderat d'alguns sectors durant la Primera Guerra Mundial.
• La siderúrgica va tenir un creixement, sobretot a Biscaia (Altos Hornos de Vizcaya). Les millores tècniques en la producció de l'acer van fomentar el creixement de les empreses de construcció mecànica, naval i del ferrocarril.
• La mineria a Astúries va tenir una forta expansió pel creixement industrial. Però en el sector miner, moltes empreses van continuar en mans de capital estranger.
• Cap a la dècada de 1930 es comencen a utilitzar els derivats del petroli (gasolina, gasoil) com a font d'energia a la indústria, tot i que ja havien revolucionat el món del transport.

3. Serveis

Respecte al sector serveis, destaquem:

3.1. Transports i comunicacions

Durant el primer terç del segle XX es van difondre els automòbils (cotxes, motos, camions, autobusos) que van revolucionar el sistema de transport. Com a energia utilitzaven derivats del petroli (gasolina, gasoil). Van augmentar els quilòmetres de carretera.

A les ciutats, els tramvies i el metro van permetre desplaçaments ràpids i multitudinaris. Després arribarà l'avió. La construcció del ferrocarril s'anava estenent, tot i que no arribava a molts llocs.

També es van ampliar alguns ports amb nous molls i es va senyalitzar tot el litoral amb fars.

En el camp de les telecomunicacions es van fer innovacions: ràdio, xarxa telegràfica, telèfon.

3.2. Comerç

L'augment de la producció agrícola i industrial, i el creixement de les ciutats, van fer augmentar el comerç interior i els intercanvis. D'altra banda, la pèrdua de les colònies el 1898 va fer desaparèixer els mercats colonials i baixar les exportacions.

• Exportacions: productes agrícoles (vi, cereal, oli, taronges) i minerals (mercuri, ferro, plom...).
• Importacions: es van modificar. Del cotó i els aliments es va passar als productes manufacturats (maquinària, productes químics, acer...) procedents dels països desenvolupats.

El comerç exterior depenia de la conjuntura internacional. Durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918), la neutralitat d'Espanya va fer augmentar la demanda, les exportacions i els preus. Però amb el final de la guerra va caure la demanda i va augmentar l'atur.

Les exportacions es feien, sobretot, a França i Gran Bretanya, i les importacions procedien dels EUA, França, Gran Bretanya i Argentina. La balança comercial era deficitària, però es compensava una mica amb les divises dels emigrants a l'estranger.

3.3. Finances (la banca)

A principis del segle XX es crea un sistema bancari modern. El Banc d'Espanya farà de banc central i altres bancs de dipòsits i negocis obriran les seves sucursals. La banca basca i de Madrid tindran un creixement (Banco Hispano Americano (1900), Banco de Vizcaya (1901), Banco de Bilbao), però no la banca catalana. La concentració del mercat financer en uns quants bancs (oligopolis) va ser una característica d'aquesta època.

Evolució demogràfica

1. Població i món urbà

Durant el primer terç del segle XX, la població a Espanya consolida els canvis iniciats al segle XIX. En conjunt, la població va augmentar. Per exemple:

• 1900: 18.600.000 habitants.
• 1930: 23.600.000 habitants.

L'augment és degut a la combinació de dos factors:

• Altes taxes de natalitat, tot i que comença a disminuir de manera progressiva (1903: 36,2‰; 1933: 27,6‰).
• Descens de les taxes de mortalitat, per les millores higièniques i sanitàries (1900: 28,8‰; 1933: 16,3‰). Malalties com la verola i el xarampió van retrocedir molt, i la taxa de mortalitat infantil es va reduir a la meitat. El descens no va ser continu i encara van haver-hi grans epidèmies. Per exemple: tifus el 1914, grip el 1918. L'esperança de vida va augmentar, de 1900 a 1930, de 37 a 53 anys en les dones, i de 32 a 48 anys en els homes.

D'aquesta manera, i amb un segle de retard, Espanya s'introdueix en el cicle demogràfic modern.

L'augment va ser més important a les zones perifèriques que a les del centre o sud.

A Catalunya, el creixement de població va ser més important que a Espanya. Per exemple:

• 1900: 1.960.000 habitants.
• 1930: 2.750.000 habitants.

La taxa de natalitat va baixar (del 25,5‰ al 23‰ des de principis de segle a la dècada de 1930), però la de mortalitat més (del 25,3‰ al 14‰ en el mateix període).

L'augment de la població no es podia absorbir pel camp espanyol, i molta població va emigrar. A finals del segle XIX, la població anava de Galícia i Canàries cap a Amèrica (Brasil, Argentina...) i des de la zona de llevant cap a França i el nord d'Àfrica.

Durant les primeres dècades del segle XX, molta població jove va emigrar de les zones rurals cap a les ciutats i zones industrials, de Galícia, Aragó, Castella, Navarra, Canàries i Andalusia cap a les grans ciutats com Madrid, Barcelona, Bilbao, València, Sevilla i Màlaga.

A Catalunya, l'arribada d'immigrants es va produir des de les zones rurals catalanes i des d'altres llocs d'Espanya (Aragó, València, Múrcia, Andalusia). Tots buscaven treball a les zones industrials i eren, bàsicament, població jove i fèrtil. Aquest fet va rejovenir les zones industrials i urbanes, mentre que a les agrícoles la població s'anava envellint.

La ciutat de Barcelona va créixer i va augmentar molt la seva població durant aquest període. Va passar de mig a un milió d'habitants. A altres ciutats catalanes passarà el mateix: Terrassa, Badalona, Sabadell, Mataró, Lleida, Tarragona...

Les ciutats van patir profundes transformacions i canvis urbanístics. Els serveis municipals eren deficitaris per a una població en augment. La manca d'habitatges va provocar barraquisme i l'augment dels rellogats (lloguer d'una habitació).

El creixement de Barcelona va provocar l'annexió de municipis propers (Gràcia, Sants, Sant Martí...) i la necessitat d'una política urbanística de modernització i ordenació del territori. Per exemple: Eixample d'Ildefons Cerdà. Es va construir una moderna xarxa de clavegueram, l'electrificació dels tramvies i la xarxa de transport públic, el metro.

Estructura social

1. Les classes socials

La societat del primer terç del segle XX continua marcada pels grans desequilibris de classe (altes, mitjanes i baixes) i per l'augment de les noves classes sorgides amb la industrialització: la burgesia i el proletariat.

• BURGESIA: portaven un estil de vida suntuós i es concentraven en barris determinats. Entre les classes benestants es va estendre el costum d'estiuejar fora de la ciutat, a zones costaneres i a balnearis. Les diferències de classe es manifestaven en la disposició de temps lliure (anar a l'òpera, clubs selectes, casinos...) i en l'educació dels fills (els fills dels rics anaven a determinats col·legis religiosos).

• PROLETARIAT: vivien en dures condicions. Els preus augmentaven més que els salaris, la dieta era insuficient i els habitatges precaris. Per ajudar-se, els obrers creaven mútues i societats de socors, on els afiliats pagaven unes quotes i podien obtenir serveis mèdics, ajuts en cas de malaltia, viduïtat i orfandat.

  Quan les classes baixes necessitaven diners, els demanaven als rics a interessos molt alts. Davant d'aquesta situació van sorgir les caixes d'estalvis, que deixaven diners a interessos molt baixos. És per això que molts treballadors hi deixaven els estalvis.

  Els sectors obrers més preocupats per l'educació van crear ateneus populars on hi havia biblioteques, es feien conferències i classes d'alfabetització.

El procés d'urbanització va anar configurant una forma de vida urbana, on la població tenia nous problemes i nous valors, diferents dels del món agrari. La majoria de la població no sabia ni llegir ni escriure, però a les ciutats el percentatge d'analfabetisme era menor (diaris, revistes populars, ateneus, polítiques d'alfabetització dels ajuntaments...). Les condicions higièniques i les malalties eren problemes greus i, per això, els ajuntaments van crear dispensaris, sanatoris per a tuberculosos i hospitals públics.

Les institucions de beneficència, públiques o d'ordres religiosos, desenvolupaven tasques socials (cases de maternitat per a orfes i abandonats, asils de vells, etc.).

L'Església continuava tenint una influència social important, sobretot entre les classes mitjanes i altes. Entre la classe obrera, sobretot urbana, eren importants les actituds anticlericals.

2. El moviment obrer

Durant el segle XX, la classe obrera creix en importància i augmenta les seves associacions, tant a les zones urbanes com a les rurals.

A principis de segle, i després de la dura repressió que havia patit, el moviment obrer, majoritàriament anarquista, estava desorganitzat.

L'obrerisme s'unia en societats d'oficis: obrers del mateix ofici que es sindicaven per a aconseguir millores salarials i laborals, però sense cap tendència política.

També hi havia un sindicalisme catòlic que demanava la col·laboració entre classes socials, i també els primers sindicats agraris formats per petits propietaris.

Al País Basc es va fundar la Solidaritat d'Obrers Bascos (1911), d'orientació nacionalista i catòlica.

A Catalunya es crea el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (1903), que agrupava dependents i oficinistes.

L'any 1907 més de 50 societats obreres creen Solidaritat Obrera, impulsada per anarquistes i socialistes.

CNT

El 1910 es crea la Confederació General del Treball Espanyola, on predominaven els sectors anarcosindicalistes, partidaris de la vaga general com a mitjà per a aconseguir canvis socials.

Els socialistes, que ja tenien el seu sindicat, l'UGT, es van retirar de l'organització i el 1911 canvia de nom i s'anomena Confederació Nacional del Treball (CNT). Dins de la CNT, d'orientació anarcosindicalista, destacaven Salvador Seguí, Joan Peiró i Àngel Pestaña.

La CNT va passar d'organitzar-se per oficis o branques d'un sector, a la creació de Sindicats Únics, organitzats per indústries.

L'any 1919 entra dins la CNT la Federación Nacional de Agricultores, d'orientació anarquista i amb una forta presència de jornalers andalusos.

La CNT va esdevenir el sindicat més important d'Espanya, amb una forta implantació a Catalunya, Andalusia i País Valencià.

UGT

El sindicat socialista de la UGT va continuar molt vinculat al PSOE. La UGT també va emprar la vaga com a eina reivindicativa i el sistema de federacions d'indústria.

La UGT va ser important a Madrid, País Basc, i entre els miners d'Astúries i jornalers d'Andalusia.

La CNT i la UGT van fer de forma conjunta les vagues generals de 1916 i 1917. Però la vaga més important fou la de febrer de 1919 o vaga de la Canadenca (l'empresa elèctrica Barcelona Traction Light and Power Company). Amb la vaga de la Canadenca, la CNT va aconseguir aturar les empreses que depenien del subministrament elèctric, com els tramvies, l'aigua i el gas.

Finalment, i amb la mediació del govern, el comitè de vaga i la patronal van signar un acord pel qual es readmetien els obrers acomiadats, es milloraven els salaris i s'aconseguia la jornada laboral de 8 hores. Però la condició d'alliberar els detinguts no es va complir i la vaga va tornar a començar. La Federació Patronal va amenaçar de tancar totes les fàbriques si no es tornava a la feina. A l'abril, la vaga s'acabava.

Dins de la CNT convivien les dues tendències de l'anarquisme:

• Els anarcosindicalistes, partidaris de la vaga, que eren majoritaris i dirigien el sindicat.
• Els anarquistes que volien una revolució i que atemptaven contra autoritats, patrons i encarregats. Els empresaris, per la seva banda, pagaven pistolers perquè matessin dirigents obrers. Aquest sector més radical de l'anarquisme crea el 1927 la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).

La repressió contra l'obrerisme feia que molts fossin detinguts i empresonats, i que per la Llei de Fugues (1912) la policia i la Guàrdia Civil poguessin disparar contra els detinguts en cas de fugida. La llei justificava els assassinats.

La patronal, per contrarestar la força de la CNT, va promoure els Sindicats Lliures, que sovint s'enfrontaven a la CNT. L'any 1922 és assassinat l'advocat laborista Francesc Layret, i el 1923 el dirigent de la CNT Salvador Seguí.

Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), la repressió contra l'obrerisme va ser molt important, sobretot contra l'anarquisme.