Escultura grega: Dòrifor, Hermes amb Dionís i Laocoonte

Dòrifor de Policlete

Dòrifor de Policlete

L’estil al qual pertany aquesta peça és l’art clàssic (Grècia clàssica), en concret el clàssicisme ple.

Quant a l’arquitectura grega, les estructures i les peces se solien policromar per donar color a la construcció; per aquesta raó encara en podem trobar rests.

La estructura dels edificis estava basada en les línies rectes i horitzontals, cosa que donava una gran caracterització a l’art grec.

Gràcies a la forma de construir s’aconseguia l’harmonia visual a partir de càlculs matemàtics i efectes òptics.

I, per últim, el temple seguia essent l’edifici més important i destacat.

Aquesta és una figura masculina d’un home jove, completament nu; està en el seu moment de màxima plenitud tant física com intel·lectual. Representa un ideal de bellesa, que coneixem com a cànon.

L’autor que va dissenyar i crear aquesta obra d’art va ser Policlete, d’aquí el nom de la peça.

Té diferents còpies; una de les quals es troba ubicada al Museu de Nàpols.

És una figura exempta i dempeus i té una altura de 2,12 m.

És monocromàtica i no s’observen restes de policromia; per tant, no és policromàtica. Està feta de bronze, per tant amb la tècnica de la fosa.

Si ens fixem bé en la seva estructura, el cap mira en posició contrària a la cama flexionada i s’utilitza el contraposto per crear una postura més humanitzada, natural; crea moviment i parteix d’un eix de simetria propi.

A més de suposar que aquesta obra tenia una funció decorativa i pot ser d’exaltació de l’esport, el seu significat últim està en la intenció de l’autor: plasmar el seu ideal personal de bellesa. Representat d'una forma tangible, el que Policlete va anomenar el cànon, és a dir, el tipus ideal de bellesa, en aquest cas masculina.

Hermes amb Dionís infant

Hermes amb Dionís infant

Aspectes formals

Hermes amb Dionís infant és un conjunt escultòric format per dues figures nues, una jove i l’altra d’un infant. L’autor és Praxíteles i es tracta d’un original fet en marbre, amb la tècnica de la talla. Es conserven restes de policromia en l’original. La seva ubicació actual és el Museu Arqueològic d’Olimpia; l’original va ser trobat a Olimpia l’any 1877, al temple d’Hera. Aquest conjunt escultòric mesura 2 m.

Composició

Utilitza el cànon de Policlete, però anticipa l’hel·lenisme: és més lliure, no han de ser exactes les mesures; hi ha més relaxació i no tanta rigidesa matemàtica. Aquesta peça és lleugera, delicada i sense la tensió que es veia en peces anteriors; presenta un cert dinamisme (braços aixecats). Busca l’harmonia i per això les formes del contraposto s’han suavitzat fins a aconseguir el que es coneix com la corba praxiteliana (sèrie en forma de S).

Aquesta corba accentua el moviment i és el resultat de volums més compensats. La textura suau (treball en superfície) mostra una peça molt pàl·lida que transmet una sensació de suavitat, transparència i gairebé morbidesa en el treball del cos. L’element que funciona com a suport de les figures —una mena de tronc no polit recobert per una tela— ja no és el tercer peu, sinó que funciona com un element més de la composició i del conjunt escultòric.

Significat

Praxíteles és un dels grans escultors de l’antiguitat, especialitzat en la representació de divinitats; és l’escultor dels déus humanitzats amb rostres melancòlics. Coneixem poc de la seva vida, però sabem que va fer la que es considera la primera escultura d’una dona completament nua, la Venus Cnida. El significat d’aquesta peça explica la llegenda: Zeus estava casat amb Maia, amb qui va tenir un fill anomenat Hermes (missatger dels déus), i Zeus va tenir una aventura amb la princesa Sèmele i amb ella va tenir un fill anomenat Dionís. Hermes s’emporta Dionís fins que la ira de Maia es rebaixi i no mati el nen.

Aquesta obra rep tota la influència de l’escultura anterior i n’influirà la producció hel·lenística posterior. La seva funció és estètica —obra d’art grega que pretén crear bellesa— i també religiosa, ja que va ser trobada en un temple d’Hera i probablement era un exvot. També podia tenir una funció commemorativa o de pau entre polis, per exemple entre Elis i Arcàdia.

Laocoonte i els seus fills

Laocoonte i els seus fills

Aspectes formals

Aquesta peça és un conjunt escultòric format per tres figures, totes nues: un adult i dos adolescents.

Tota la peça es va polir amb pedra pómez perquè quedés molt suau.

La peça es presenta de manera frontal; és una escultura exempta (volum rodó). S’organitza al voltant de la figura principal del sacerdot que lluita per alliberar-se de l’atac de dues serps, mentre els seus fills, a ambdós costats, semblen no tenir prou força per escapar-se’n. Aquest conjunt escultòric mesura 2 m d’altura i té un punt de vista unifacial, de manera que es considera una peça amb certa planimetria.

Cromatisme i tipologia

• Cromatisme: no s’aprecien restes de policromia.
• Tipologia: volum rodó, exempta i sedent (figures en diferents actituds, però amb presència de figura asseguda/ajupida segons la composició).

Tècnica i autoria

En relació amb l’autoria i el material, es creu que hi hauria un original en bronze —fet amb la tècnica de la fosa— del s. II a. C., format per dues figures (només un home adult i un adolescent). L’obra que ens ha arribat és en marbre (tècnica de la talla); en aquesta trobem tres figures i s’atribueix a l’escola de Rodes (Agesandre, Polidor, Atenodor).

Composició

Piramidal, amb el cap de Laocoonte que ocupa el vèrtex superior del conjunt estructural i tanca el grup escultòric. Destaquen la diagonal que recorre el conjunt i, en concret, el cos de Laocoonte. Predominen les línies ondulades de les serps, que serveixen d’element d’unió del conjunt. També hi ha una línia vertical que tanca l’escultura per la dreta i li dóna una certa estabilitat —no total, però sí parcial; aquesta estabilitat també la confereixen el pedestal i la tela sobre els quals es recolzen les figures.

Destaquem els recursos de diartrosi i ataràxia.

• Diartrosi: accentuació, en la representació del cos humà, de la divisió entre el tronc i les extremitats; característica de l’escultura grega.
• Ataràxia: tranquil·litat de l’ànima; absència de desig o amenaça (terme filosòfic que aquí s’utilitza per contrastar amb l’estat de desesperació dels personatges).

És considerada una composició que transmet moviment, dinamisme, tensió, dramatisme i teatralitat. S’entén que expressa un dolor extrem, sobretot en la cara de Laocoonte, fet que coneixem com a pàthos. L’obra trenca definitivament amb la idea d’equilibri i serenitat de l’època clàssica.

Significat i història

L’obra va ser trobada l’any 1506 (segons fonts la troballa definitiva) —en el text original es fa referència a una troballa a la zona de la Domus Aurea l’any 1506— i va ser identificada a partir d’un text de Plini (Història natural), on descriu una peça que estava al palau de l’emperador Titus (Roma) l’any 70. (El text original esmenta la identificació atribuïda a un autor anomenat Santaló; el nom és aquí conservat tal com figura en el material original.)

Rep influències de tota la producció anterior i influirà en l’escultura posterior; sobretot, després del seu descobriment, va influir en Miquel Àngel (concepte de «terribilitat» i en el «Moisés»).

La seva funció és estètica i decorativa (possiblement d’un palau). A l’hel·lenisme comença a destacar el col·leccionisme privat i la funció religiosa. La peça reflecteix la crueltat de la qual poden ser capaços els déus segons la mitologia.