L'Economia Mundial al Període d'Entreguerres (1919-1939): Del Boom al Crac del 29

El Període d'Entreguerres (1919-1939)

S’anomena període d’entreguerres el que comptem des del final de la 1ª Guerra Mundial fins a l’inici de la Segona. Va ser una de les èpoques més inestables, políticament i econòmicament, marcada per tres fets decisius: l’esclat de la Revolució Russa, el crac de la Borsa de Nova York i l’ascens dels règims totalitaris (feixisme, nazisme i comunisme).

L'Expansió Econòmica dels EUA (1919-1929)

L’expansió econòmica va tenir com a centre neuràlgic els EUA. Es va produir un creixement de la producció i un augment de les exportacions. Aquesta expansió es va recolzar en nous mètodes de producció i en pràctiques industrials i econòmiques innovadores.

Nous Sectors Industrials Clau

• Automòbil
• Electricitat (telefonia, cinema, etc.)
• Fabricació d’electrodomèstics (frigorífics, ràdios, etc.)
• Química (refinament de petroli, pneumàtics, adobs, productes farmacèutics, etc.)
• Aeronàutica

Desenvolupament de les Noves Fonts d’Energia

• Electricitat i petroli

També es va produir una concentració empresarial amb gran capacitat d’inversió.

Desenvolupament de la Producció en Massa

El desenvolupament del motor elèctric i del motor de combustió van facilitar la modernització i mecanització dels processos productius. Es va aplicar nous mètodes de racionalització del treball i de producció en cadena: Taylorisme i Fordisme.

Això va comportar:

• Augment de la producció
• Reducció dels costos
• Abaratiment dels productes

A més, es va produir un desenvolupament de la publicitat (premsa, ràdio, cartells) i un desenvolupament del nou sistema de compres a terminis, impulsant el consum de masses.

Desorganització Econòmica Mundial Post-I GM

Conseqüències de la I Guerra Mundial

La I Guerra Mundial va desarticular el sistema econòmic mundial:

• Desequilibri comercial.
• Desorganització del sistema monetari internacional.
• Els EUA van passar a ser la primera potència mundial.

A finals de la dècada dels 20:

• La producció manufacturera dels EUA representava el 42,2% del total mundial.
• La producció manufacturera d’Europa representava el 33,8% del total mundial.
• La balança comercial dels EUA era positiva, generant acumulació de reserves d’or. La balança comercial d’Europa era negativa.
• El dòlar va desplaçar la lliura com a principal moneda internacional.
• La borsa de New York es va convertir en el centre financer mundial en detriment de Londres.

Desequilibri Comercial

Entre països industrialitzats i no industrialitzats exportadors de primeres matèries:

• Període 1914-1920: Preus dels aliments i de les primeres matèries a l’alça degut a l’elevada demanda dels països europeus industrialitzats.
• A partir del 1921: Recuperació de la producció europea, reducció de les importacions (que representaven el 60% del comerç mundial) i augment de les exportacions. Això va comportar un descens dels preus dels productes procedents del sector primari (aliments i primeres matèries), provocant una crisi als països no industrialitzats.

Desorganització del Sistema Monetari Internacional

El sistema basat en la convertibilitat de les monedes en or (patró or) s’havia abandonat durant la I Guerra Mundial, ja que alguns països, per fer front als pagaments de la guerra, van emetre més diners del que podien cobrir les seves reserves de metall. Això va generar anarquia monetària, inflació i dislocament comercial internacional.

Crisi Econòmica de Postguerra (1920-1921)

Període 1919-20: Es va produir un boom econòmic intens i curt. Europa necessitava béns d'equipament (maquinària, eines, material de transport, etc.) per reconstruir les infraestructures i l’aparell productiu. Europa podia comprar perquè continuava el sistema de préstecs a interès baix. EUA, Japó i Canadà en van sortir beneficiats. Això va provocar un creixement econòmic i una expansió del deute que va generar una alça brusca dels preus (inflació a nivell mundial). Els EUA van aturar el sistema de préstecs i es va iniciar la recessió econòmica, coneguda com a crisi de reconversió d’una economia de guerra a una economia de pau (crisi curta seguida d’un període de creixement econòmic).

La Recuperació Econòmica (1921-1925)

El primer objectiu va ser aturar la inflació, disminuir la quantitat de diners en circulació i tornar al patró or. Era necessària la cooperació internacional, que no va existir, i es van produir disparitats de polítiques econòmiques per afrontar la crisi:

• Països neutrals, EUA i Regne Unit: Van aplicar una política deflacionista molt severa (retallada en despesa pública, pujada d’impostos, reducció de la massa monetària i dels crèdits). Això va provocar un descens de la producció i un augment del nombre d’aturats (5 milions EUA / 2,5 milions UK).
• Països com França, Bèlgica, Itàlia: Tenien deutes elevats i no van aconseguir frenar la inflació fins al 1926.
• Països com Alemanya, Àustria, Hongria, Txecoslovàquia, Polònia: Van perdre el control sobre els preus i van patir la hiperinflació. Els preus es disparaven i pujaven cada dia.

En general, tots els països van aplicar polítiques proteccionistes, fet que va afavorir l’estancament del comerç mundial.

Alemanya va emetre una quantitat de diners excessiva que va provocar la pujada dels preus i l’enfonsament de l’economia. Alemanya va suspendre els pagaments de les reparacions de guerra (França i Bèlgica van ocupar la conca industrial del Rhur). Alemanya es va col·lapsar.

Conferència de Gènova (1922)

Reunió internacional de les grans potències, llevat dels Estats Units, convocada per intentar la recuperació de les economies després de la crisi de 1921 i, sobretot, facilitar els intercanvis comercials amb el restabliment del patró or. S'hi acordà la fixació de dos tipus de monedes: les convertibles en or (lliura esterlina i dòlar), que podien servir de reserva i de patró internacional, i la resta, que n'esdevenien dependents i secundàries. La no participació dels Estats Units va fer que els resultats fossin més aviat migrats.

Estabilització de les Monedes Europees: El Pla Dawes

L’estabilització de les monedes europees depenia de trobar la solució al pagament de les reparacions de guerra i al pagament dels deutes de guerra. Es va aplicar el Pla Dawes:

• Es van reduir dràsticament els pagaments que Alemanya havia de fer cada any (les anualitats s’ajustarien al ritme de creixement del país).
• La banca nord-americana va fer un préstec elevat a Alemanya per tal que aquesta pogués fer front als pagaments, fer una reforma monetària i retornar al patró or.
• Dawes també va preveure la reducció dels interessos dels deutes dels aliats.

Alemanya va iniciar una lenta recuperació econòmica a partir del 1924. Es va reprendre el corrent de capitals procedents del Regne Unit i dels EUA. L’economia mundial va passar a recolzar-se gairebé exclusivament en l’acció dels capitals dels EUA (60% dels préstecs i de les inversions procedien dels EUA).

La Situació Econòmica a Europa

Europa va deixar de ser el centre de l’economia mundial.

França i Alemanya: Creixement Postguerra

França i Alemanya van ser les potències que van tenir un creixement més significatiu de la seva producció industrial (necessitat de reconstrucció).

• França: La indústria es va recuperar gràcies a l’impuls dels nous sectors de la producció com ara l’electricitat i l’automòbil.
• Alemanya: La recuperació econòmica es va produir a partir del 1924 afavorida per l’afluència dels capitals americans i britànics, la racionalització del treball i la concentració de capitals. Però va ser un creixement basat en l’endeutament.

Regne Unit: Estancament i el Patró Or

En el període 1924-1929 es va produir un relatiu estancament de la seva economia. El Regne Unit va optar per tornar al patró or amb el valor que tenia la lliura el 1913. Això va produir l’encariment dels productes britànics i la caiguda de les exportacions.

Causes del Crac del 29: Els Desequilibris

Les causes del crac del 29 es van gestar lentament al llarg del període 1921-1929. La “prosperitat” als EUA tenia uns límits i generava una sèrie de desequilibris que es van accentuar amb el temps i van portar el sistema a la fallida.

Crisi Permanent dels Sectors Tradicionals i Agraris

Aquesta crisi es va intensificar en els moments previs al crac:

• Agricultura: Augment de la producció agrícola gràcies a la modernització i mecanització, però el mercat era incapaç d’absorbir la producció creixent. Es va produir una caiguda dels preus en el període 1921-29.
• Indústria: Estancament dels sectors industrials tradicionals (carbó, tèxtil, siderúrgia, naval). Les noves indústries van acaparar la major part de les inversions.

Descens de la Capacitat de Consum

Aquest descens va ser degut a:

• Repartiment desigual dels beneficis de la producció: mentre que els beneficis empresarials eren del 65%, l’augment dels salaris tan sols va pujar el 17%.
• Caiguda de les rendes agràries i endeutament del camperolat.
• Altes taxes d’atur (aprox. 10-12%).

Estancament del Comerç Mundial

A causa de:

• Recessió del consum.
• Polítiques proteccionistes adoptades pels governs arran de la crisi del 1921.

Inestabilitat Monetària i Especulació

• El sistema del patró canvi or no va aconseguir estabilitzar la situació per la falta de cooperació internacional i per la rivalitat entre els grans centres financers (Nova York, Londres i París).
• Descens de les inversions de capital: Molts capitals es van invertir en borsa en activitats especulatives en comptes d’activitats productives o comercials.
• Crisi del sector de la construcció cap al 1925.

Malgrat aquesta situació, que es va fer més greu entre els anys 1927 i la primavera del 1929, les accions a la borsa de Nova York continuaven pujant, i els inversors continuaven amb les seves accions especulatives. Es va generar una bombolla especulativa, ja que els valors dels títols no corresponien amb el benefici real de les empreses. A més, les persones continuaven demanant préstecs per comprar accions.

Es va iniciar un tímid descens de les accions a la primavera del 1929 per la contracció de la producció i de l’ocupació. Els bancs van començar a concedir menys préstecs.

El dia 24 d’octubre, conegut com el Dijous Negre, 13 milions d’accions es van posar a la venda amb una demanda gairebé nul·la.

La Gran Depressió i la Crisi Mundial

La Gran Depressió va ser la gran crisi econòmica que es va produir a conseqüència del Crac del 29 i que va caracteritzar la dècada dels 30. Es va iniciar als EUA, però ràpidament va traspassar les fronteres i es va convertir en una crisi mundial.

Característiques de la Crisi als EUA

• Destrucció total de l’estalvi, reducció dràstica del crèdit, del consum i de la inversió.
• Enfonsament dels bancs: Aproximadament van desaparèixer 9.000 bancs degut a que les persones retiraven els seus estalvis i els crèdits no es retornaven. Els estalvis de milers de ciutadans van desaparèixer.
• Caiguda de la producció que es va traduir en un augment de l’atur.
• Reducció de la producció industrial dels EUA al 50%.
• Prop de 23.000 empreses afectades.
• 12 milions d’aturats l’any 1932 (25% de la població activa). Com que no existia un sistema de cobertura social, la crisi va significar misèria, desnutrició, pidolaires i barraquisme.
• Crisi agrària: Accentuació de la crisi agrària per l’enfonsament dels preus i de la capacitat adquisitiva dels camperols. La misèria al món rural va ser encara més gran que a les ciutats (expropiacions de granges, migracions a la cerca de feina, etc.).

Exportació de la Crisi al Món

La crisi dels EUA va ser exportada a la resta del món a través de dos canals: el comerç i les finances internacionals.

El Comerç

Al període 1929-1932 es va produir una reducció del comerç mundial en aproximadament dos terços del seu valor. Els EUA van disminuir la seva demanda i van aplicar polítiques proteccionistes molt agressives (llei aranzelària Smoot-Hawley, 1930) que van suposar l’elevació d’un 50% de les tarifes duaneres. Això va suposar la caiguda de les importacions (impacte negatiu per als països exportadors). Aquesta política proteccionista va ser imitada per altres països com ara el Regne Unit, provocant un estancament dels intercanvis que va contribuir a agreujar la crisi.

Les Finances Internacionals

Es va iniciar la repatriació dels capitals. Això va significar que els EUA van deixar de fer préstecs i inversions, alhora que van exigir la devolució dels capitals invertits.

Els Efectes sobre la Resta del Món

La crisi va ser mundial, però hi va haver dos grups de països que van patir més:

Països Exportadors de Matèries Primeres

La caiguda de la demanda dels països industrialitzats de primeres matèries i aliments va suposar una caiguda dels preus del 55%. La caiguda de les exportacions, acompanyada de la reducció dels préstecs i de la inversió, va provocar el creixement del deute i la ruïna econòmica. Va afectar països de l’Europa oriental, Llatinoamèrica, el Sud-est asiàtic i la Xina.

Països Europeus Industrialitzats

Els països més afectats van ser aquells que depenien més de les inversions i préstecs dels EUA: Alemanya, França i Gran Bretanya.

• Alemanya i Àustria: Van ser els països que van patir més la crisi. L’auge de les seves empreses era conseqüència de la inversió anglesa i americana i dels crèdits per fer front a les reparacions de guerra. Hi havia un fort endeutament del sistema bancari. El gegant bancari austríac Creditanstalt va fer fallida el maig del 1931, desencadenant el pànic. El sistema bancari alemany es va contagiar i els principals bancs van haver de tancar. Es va suspendre el pagament del deute.
• Regne Unit: Al principi la crisi va semblar menys violenta, però la fallida del Creditanstalt va afectar les institucions de crèdit angleses que hi tenien molts capitals invertits. El govern anglès va optar per l’abandonament del patró or el 1931 i va arrossegar 30 monedes.
• França: Crisi menys profunda i més tardana. La seva dependència era més petita i tenia reserves d’or importants. Però la devaluació de la lliura esterlina va afectar la competitivitat dels preus francesos.

Conseqüències Socials de la Crisi

• Augment de l’atur
• Misèria, fam i por
• Sentiment d’injustícia contra el poder i el sistema econòmic